dilluns, 7 de març de 2022

Anècdotes intergeneracionals (VI)

Compartint el pa i la llet

Qui escriu aquestes línies té molts records d’infància gràcies a allò que li han explicat els seus pares i germans. Es tracta d’experiències viscudes en una edat massa primerenca com per haver-les conservat a la memòria com a viscudes en primera persona. La primera anècdota d’avui és una d’aquestes vivències.

Més enllà de la simpatia o afecte que els gossos poden despertar en els humans, segons on, com o amb qui conviuen, sovint són font de de malentesos i conflictes entre veïns. Defensar la bona convivència sovint és mal vist per aquells que tenen el seu gos dalt d’un pedestal i entomen malament qualsevol comentari o observació pensant que desqualifica la seva mascota.

La narradora d’aquesta entrada està passant a la història com “aquella que té mania als gossos”. Algunes de les accions que li han fet guanyar aquesta mala fama són: haver defensat la prioritat d’ús dels infants -abans que els gossos- del jardí comunitari; pretendre l’aplicació de la normativa de gossos perillosos a la comunitat i als voltants; intentar reduir la densitat de caca-de-gos a voreres, jardinets, zones verdes i carrers del barri; recordar la necessitat que els gossos vagin lligats, sobretot aquells que li han arribat a clavar les dents als pantalons, mentre els seus amos s’ho miraven, del tot incapaços de fer que el gos els obeís, o demanar als propietaris dels gossos que procurin evitar els lladrucs continuats que tant perjudiquen el descans dels veïns. A veure si l’anècdota d’avui pot ajudar a desdibuixar una mica aquesta mala imatge que s’ha guanyat d’adulta, a la comunitat de veïns.

El cas és que, al gran terrat del pis on vivíem els pares i els sis germans, a la segona meitat dels anys seixanta, hi teníem la caseta del gos. En un dels diversos intents de tenir un gos a casa, jo devia tenir cap a dos o tres anys. Teníem un cadell de raça bordissenca que encara devia ser lactant i l’alimentàvem amb sopes de pa amb llet. Diuen que en una ocasió em van trobar menjant aquell farnat de la menjadora del gos. No puc assegurar si allò va ser així, però tampoc puc negar-ho. El que puc dir és que m’estranya que li prengués el menjar al gos, perquè jo, que no tenia mai gana, no m’acabava mai les racions que em servien, a taula, durant els àpats. Però, se non è vero, è ben trovato. El que està clar és que aquell cadell i jo ens vam fer tan amics que estàvem disposats a compartir-ho tot, fins i tot el pa i la llet.

Molt més endavant, a l’hora de dinar d’un dia feiner dels anys setanta, aquells germans ja estaven asseguts a taula i van sentir arribar el pare. La seva entrada a casa tenia alguna cosa especial: anava dient “té xelín, té... vine, vine...” No podien creure el que estàvem sentint: tornarien a tenir un gos!

L’aspecte esporuguit d’aquella gosseta constatava que havia estat maltractada per la vida. La Marcusa -així li van dir- va ser molt ben rebuda i tots plegats vam creure que li podíem oferir una vida millor que la que havia tingut fins aquell moment. Tal com passa a moltes de les llars que s’engresquen a tenir una mascota, és difícil mantenir la il·lusió inicial i les ganes de tenir cura de l’animal. De manera que la gosseta va acabar essent una càrrega més per a la mare, que ja tenia prou feina amb la gestió domèstica d’aquella llar tan poblada, amb les incidències que s’hi generaven i els accidentes que s’hi produien. I va arribar el dia en què la mare va deixar anar aquella frase tant típica com tòpica: “o el gos o jo!” Com era d’esperar, els convivents van prioritzar la mare. Així doncs, l’acollida de la Marcusa havia estat breu. El pare va tornar aquella gosseta a la casa de pagès dels voltants d’Olot d’on l’havia tret.

Adriana, 7 de març de 2022







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...