Això és pipí d’àngel!
Un dia de primavera de finals dels anys vuitanta vam
fer una anada familiar a un poblet del Gironès. Entre els expedicionaris hi havia
un meu nebot que aleshores tenia poc més de dos anys. Amb aquestes que el nen va
manifestar les ganes de fer pipí i jo mateixa, pixanera de mena, em vaig oferir
per acompanyar-lo, així aprofitaria l’avinentesa i faríem dos tirs amb la
mateixa pedra.
Als vàters de les dones -com passa molt sovint- hi havia
una cua de ca l’ample. Nosaltres ens vam posar al final de la fila, que continuava
creixent. La gesticulació i les ganyotes de l’infant presagiaven un final poc
desitjat, amb la corresponent mullenada, seguida del canvi de muda que, ben
segur que els seus pares portaven de recanvi.
A mida que els minuts -o potser només eren segons-
passaven, es feia evident que el neguit d’aquell nen anava en augment. De
sobte, una senyora gran que anava darrere nostre -i feia estona que ens observava-
em va dir faci-li fer a la pica, que això és pipí d’àngel!
En aquell moment em va semblar poc adequat fer-lo
pixar a l'aigüera davant les pressuposades mirades de totes aquelles dones que estaven
fent cua. Li ho vaig preguntar a l'interessat i vam decidir esperar el nostre torn, moment en
què, primer l’un i després l’altra, alliberaríem les nostres bufetes de la
pressió urinària. Si fos ara, no tan sols hauria gosat fer-lo pixar a la pica,
sinó que veient aquella cua, hauria demanat que ens deixessin passar a davant
de tot. Aleshores, tot i que ja tenia experiència en la cura d’infants -el
nen era el meu sisè nebot i els havia cuidat a tots-, encara faltaven unes tres
primaveres per estrenar-me com a mare i començar a viure en primera persona situacions
semblants, pròpies de compartir el dia a dia amb criatures, que t’ajuden a
perdre les manies.
Les paraules carregades de bondat que m’havia dit
aquella senyora (faci-li fer a la pica, que això és pipí d’àngel!) diferien
totalment de les que em diria uns anys més tard una altra dona davant d’una
situació similar. Sortíem del supermercat amb la meva filla -de poc més de dos
anys. Estava acabant de carregar el cotxe i vaig sentir un mama-tí-pipí,
tant temut com apressant i poc oportú. Vaig actuar ràpidament i segons el meu
sentit comú abaixant-li les calcetes i posant-la a la gatzoneta, mentre l’agafava
per les cames, amb els peus aixecats per facilitar-li la micció, procurant
que el pipí caigués directament a l’embornal. Amb aquestes que passa una senyora -a
qui la nostra acció devia molestar- i em va rebitllar un sembla mentida que
li facis fer el riu aquí! On s’és vist! Encara ara desconec si l’escridassada
va ser en defensa del pudor de la nena o perquè considerava que embrutàvem el carrer.
Com hi món! És ben bé que a la vida tot depèn de com
es miri.
Adriana, 23 de març de 2022
 |
| © imatges: shutterstock.com i artmajeur.com |
Nota: El Manneken Pis és conegut i molt popular. La Jeanneke Pis, no tant. Aquí ens expliquen què és i on la podem veure: 👉👉 enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...