dimecres, 23 de març de 2022

Anècdotes intergeneracionals (VII)

 Això és pipí d’àngel!

Un dia de primavera de finals dels anys vuitanta vam fer una anada familiar a un poblet del Gironès. Entre els expedicionaris hi havia un meu nebot que aleshores tenia poc més de dos anys. Amb aquestes que el nen va manifestar les ganes de fer pipí i jo mateixa, pixanera de mena, em vaig oferir per acompanyar-lo, així aprofitaria l’avinentesa i faríem dos tirs amb la mateixa pedra.

Als vàters de les dones -com passa molt sovint- hi havia una cua de ca l’ample. Nosaltres ens vam posar al final de la fila, que continuava creixent. La gesticulació i les ganyotes de l’infant presagiaven un final poc desitjat, amb la corresponent mullenada, seguida del canvi de muda que, ben segur que els seus pares portaven de recanvi.

A mida que els minuts -o potser només eren segons- passaven, es feia evident que el neguit d’aquell nen anava en augment. De sobte, una senyora gran que anava darrere nostre -i feia estona que ens observava- em va dir faci-li fer a la pica, que això és pipí d’àngel!

En aquell moment em va semblar poc adequat fer-lo pixar a l'aigüera davant les pressuposades mirades de totes aquelles dones que estaven fent cua. Li ho vaig preguntar a l'interessat i vam decidir esperar el nostre torn, moment en què, primer l’un i després l’altra, alliberaríem les nostres bufetes de la pressió urinària. Si fos ara, no tan sols hauria gosat fer-lo pixar a la pica, sinó que veient aquella cua, hauria demanat que ens deixessin passar a davant de tot. Aleshores, tot i que ja tenia experiència en la cura d’infants -el nen era el meu sisè nebot i els havia cuidat a tots-, encara faltaven unes tres primaveres per estrenar-me com a mare i començar a viure en primera persona situacions semblants, pròpies de compartir el dia a dia amb criatures, que t’ajuden a perdre les manies.

Les paraules carregades de bondat que m’havia dit aquella senyora (faci-li fer a la pica, que això és pipí d’àngel!) diferien totalment de les que em diria uns anys més tard una altra dona davant d’una situació similar. Sortíem del supermercat amb la meva filla -de poc més de dos anys. Estava acabant de carregar el cotxe i vaig sentir un mama-tí-pipí, tant temut com apressant i poc oportú. Vaig actuar ràpidament i segons el meu sentit comú abaixant-li les calcetes i posant-la a la gatzoneta, mentre l’agafava per les cames, amb els peus aixecats per facilitar-li la micció, procurant que el pipí caigués directament a l’embornal. Amb aquestes que passa una senyora -a qui la nostra acció devia molestar- i em va rebitllar un sembla mentida que li facis fer el riu aquí! On s’és vist! Encara ara desconec si l’escridassada va ser en defensa del pudor de la nena o perquè considerava que embrutàvem el carrer.

Com hi món! És ben bé que a la vida tot depèn de com es miri.  

Adriana, 23 de març de 2022


© imatges: shutterstock.com i artmajeur.com

Nota: El Manneken Pis és conegut i molt popular. La Jeanneke Pis, no tant. Aquí ens expliquen què és i on la podem veure: 👉👉 enllaç


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...