Un altre primer de gener

La nit del 31 de desembre del 1960, els pares -que ja tenien quatre fills- van sortir de casa perquè la mare s’havia posat de part. Pel camí es trobaven amb parelles joves que anaven a la Indústria o al Casino a celebrar la nit de Cap d’Any. Ells anaven cap a l’Hospital.

El naixement d’aquella criatura va ser una mica particular: la nena va trigar a plorar i els adults que hi eren presents van voler que rebés la benedicció cristiana que la redimiria del pecat original (quin pecat podria haver comès una criatura acabada de néixer?) i la van batejar a l’hospital mateix. Uns dies més tard, va ser batejada com tots els fills de les famílies catòliques dels anys seixanta: per un mossèn, acompanyada dels padrins, familiars, molta mainada i en absència de la mare.

L’anècdota del primer bateig a l’habitació de l’hospital -tenim entès que va ser amb cava-, de tant sentir-la explicar, em va quedar gravada per sempre i recordo que, de petita sovint l’explicava. No tothom té una germana a qui han batejat amb cava.

La protagonista d’aquesta història va anar creixent. Als tres anys i mig va tenir una germana i va deixar de ser la petita. Es va fer gran, assenyada i responsable. Ajudava a casa i tant li feia cuinar com estendre roba o netejar. A més de les malalties infantils que tots passàvem (varicel·la, xarampió, galteres...), va agafar reuma infantil i van córrer a treure-li les amígdales. Més endavant, ella i el nostre germà van passar junts l’hepatitis.

Creixia amb una gran sensibilitat: s’enyorava molt dels pares quan havien de marxar per algun afer familiar. Els germans pensàvem que no era gaire valenta i fins i tot en fèiem befa. Encara no havíem vist les dents al llop i no sabíem de què anava la vida.

Van passar els anys i, malgrat el mal presagi d’una mestra de l’escola, es va llicenciar en biologia i va exercir la seva feina amb molta vocació. Va ser tieta una, dues, tres i fins a vuit vegades. Va ser mare de dues nenes precioses (que ara són unes donasses!). Es delia perquè tot el seu entorn estigués bé i se sentís còmode. I amb el seu company obrien les portes de casa seva per a les celebracions familiars, any rere any.  

La fotografia per al carnet de família nombrosa -1973

Amb les filles ja grandetes va arribar el diagnòstic, aquella paraula que, malgrat les estadístiques, no voldríem sentir mai al nostre entorn. Aquelles sis lletres que a vegades no pronunciem per por de sentir-les juntes: càncer. Un de molt estrany, incurable i agressiu. Van ser uns divuit mesos. I aquí és on vam veure com n’era de valenta. Ho va afrontar i no es va quedar amb el braços plegats. Va lluitar, va estudiar, va provar el que estava escrit i el que no. Però l’adversari era massa valent. Imbatible.

I aquell mes de desembre va ser el més difícil que hem viscut mai. Hi vam ser. Vam estar units. Vam intentar fer-li costat. I ella ens en va fer a nosaltres. Al final dels seus dies, encara va fer un gran esforç i vam poder dinar junts aquell darrer Nadal. Però, malgrat la seva valentia, la severitat d’aquella malaltia se’ns la va emportar el dia que hauria fet els cinquanta-dos anys.

Han passat deu anys d’aquell primer de gener de dos mil tretze. Aquell dia tan estrany que en comptes de felicitar la nostra germana pel seu aniversari ens n’acomiadàvem.

Han passat deu anys i per nosaltres la vida ha continuat. Hem tirat endavant recordant-la en tot moment. A ella, però, la mort l’ha privat de veure les filles adultes, de conèixer els seus gendres i els seus nets. De ser àvia i de gaudir-ne.

Han passat deu anys i cada primer de gener la recordem més que cap altre dia. Per això, encetem aquest dos mil vint-i-tres, dedicant-li el primer dia.

T’estimem i et recordem, Marissa!

Adriana, 1 de gener de 2023

Jugant amb la Vespa del nostre cunyat - 1969