Els nostres pastorets

L’olor del panet amb llonganissa de la mitja part, els músics mig amagats al peu de l’escenari, en Bato i en Borrego, amb la cara emmascarada i lligats esquena contra esquena intentant avançar cap aquí o cap allà... Aquests són alguns dels primers records que guardo de la Sarsuela pastoril coneguda com els Pastorets d’Olot.

Algunes escenes, però, van deixar empremta en la meva infància; és el cas de l’Orgia infernal, en la qual, el terrible Lucifer, abrigat amb una gran capa, es plantava al mig de l’escenari mentre els seus subordinats entonaven el “Pescadores somos -porrom, porrom, pom pom- del género humano -porrom, porrom, pom pom-...” El text que seguia “y aun que nunca en vano...” -com molts altres fragments de l’obra- no l’havia entès mai del tot, fins que vaig ser força grandeta. L’escena, amb poca llum i d’una tonalitat vermellosa, ens introduïa de ple a l’obra. Recordo que en veure aquell infern, sentia que em feia petitona i que la cadira se m’empassava; m’engolia. Quina por tan infernal! I és que, a més d’en Lucifer, aquella colla d’homenassos vestits amb mitges de llana, una casaca de tonalitats negres i vermelles, calçats amb espardenyes, amb la cara emmascarada i caracteritzats talment diables de debò, que picaven amb la forca el terra de l’escenari atenent les ordres del seu cap, m’havien fet passar més d’un vespre atemorida. Val a dir, però, que aquella por creixia arribant a casa, quan entre els germans –els tres petits, sobretot- ens hi recreàvem.

Sort en teníem de les escenes dels pastors ben innocents que s’entretenien remenant la sopa a la vora del foc o passejant el burro de fullola pel mig de l’escenari, i el cor d’àngels benèvols que, amb aquelles veus tan fines, refilaven tot exaltant les meravelles celestials. Uns i altres ens donaven uns minuts de treva abans que tornés a entrar en escena el terrible Lucifer.

L’Uriel, un altre bonifaci, refilava el “Cual busca las flores”, aquella cançó que tots havíem sentit sense entendre pràcticament res del seu contingut. Sens dubte, la seva interpretació era qualificada de les més dificultoses de l’obra i així ho reflectien els aplaudiments finals, amb més o menys intensitat segons com d’extraordinari havia estat l’encert del solista de torn. L’Uriel, que pres de l’amor de Sara, amb el seu posat d’innocent (fins i tot potser un xic encantadot i tot) s’acostava a les narius un petit ram de flors tot fent veure que ensumava l’aroma que se’n desprenia.

En Bato i en Borrego, aquell parell de gamarussos –amb perdó dels intèrprets- pagesos fins al moll de l’ós, que es deixaven engatussar pel temut diable i tot el seu seguici. Això que en Borrego era l’alcalde. No me’l vull imaginar presidint el consistori d’una ciutat actual. Malgrat el seu encantament, eren els personatges més populars i, de tanta bonhomia, es feien estimar. I aquesta popularitat es traslladava a les interpretacions lliures que havíem fet nosaltres, on els papers de Bato i de Borrego sempre havien estat molt disputats, més que el d’un pastor qualsevol del qual ni tan sols sabíem el nom.

L’obra contenia unes quantes cançons conegudes per tots nosaltres. Des de Buenas son las migas, fins a l’Arre borriquito mio passant per Pués señor está muy bien i la, segurament, més popular per tots nosaltres, la de Vamos pastores seremos los primeros, seremos los primeros que al niño adoraremos... Tots els que som aquí, d’una manera o altra les hem sentides i les hem cantades. Sentides mentre la mare o l’àvia ens preparava el dinar, mentre l’avi escrivia o mentre preparàvem el tió. I, amb més o menys bona traça, un moment o altre dels llargs hiverns olotins, ben segur que l’hem cantada en alguna o altra representació familiar. Algunes són prou difícils, però amb l’Arre borriquito mio i el Vamos pastores encara ens hi hem atrevit. I és que els Pastorets han format part dels nostres Nadals, sigui com a mers espectadors o com a agosarats intèrprets en una col·laboració familiar per passar alguna tarda de les festes de Nadal.

Un record concret és el de l’any 1997, en què en Lluís “petit” va escriure un guió reduït de la història pastoril; versió que seria estrenada per ell mateix i les seves cosines la nit de Cap d’Any a la vora del foc de casa seva, el Planell, i reproduïda, segurament, la tarda de Reis a casa els avis. Deixant de banda alguna petita desavinença a l’hora de repartir els papers principals -tots hem hagut de defensar la nostra capacitat per desenvolupar un dels papers principals, és clar!-, d’aquell any en destacaria la dedicació i preparació de la posada en escena i la fe que hi posaven les més menudes de la casa que tan podíem veure fent de diables, de pastoretes, de Mare de Déu o de Sant Josep. Amb un anar i venir constant, canviant-se de roba i de maquillatge de pressa i corrent per tal que l’obra resultés amena i real. Gairebé professionals!

En una altra ocasió, la representació familiar tingué lloc a casa els avis, la tarda de Reis. Mig en broma i mig seriosament, vam acabar fent una interpretació conjunta on, cada un de nosaltres va tenir algun paper: dimoni o àngel, pastor o pastora, Sant Josep o Mare de Déu... L’alegria de la nostra mare, en veure aquella unió familiar encapçalada, segurament per la il·lusió dels més petits per fer-nos participar a tots, va ser tan gran, que encara ara la recordem al menjador de casa seva, envoltada de fills i néts, cantant i ballant el Vamos pastores, en un dels moments, segurament, més feliços de la seva vida. L’escena es completava amb l’avi assegut al sofà, acompanyat per més d’un gendre, tot tronxant-se de riure.

A la representació no hi van faltar una bona escenografia i uns decorats més o menys elaborats -o menys o més improvisats-: els vestits d’àngel de mides i colors diversos, amb cordó a la cintura o sense, amb els seus guants blancs -segurament desaparellats-, la samarra de pastor (antic folre de la caçadora de l’avi), el sarró amb un tall de pa sec i els ous per emmascarar-se la cara, els minúsculs esclops de fusta o les mini-espardenyes de betes (només aptes per als més menuts de la colla), les faldilles de pastora, les orelles de burro, la ploma i el tinter i, aquell any, fins i tot vam tenir burriquet.

L’obra no podia acabar sense cantar el Glòria. Intentar entonar aquesta peça és recordar els nostres pares o avis: la mare, amb les mans juntes davant la cara, un posat ben celestial, entonant el Gloria..., Gloria..., Gloria a la Virgen Maria....I entre els tres Glòria, ben segur que no hi va faltavar la interpretació de l’avi, que amb les galtes inflades imitava els instruments de vent de l’orquestrina pastoril. Amb aquestes interpretacions, arribar a la segona estrofa sense esclafir a riure tots plegats, era un gran què!

Poc es podia pensar la nostra mare, sogra o àvia l’empremta que deixaria el fet de portar-nos, als fills i als néts, de ben menuts als pastorets. I és que van ser molts anys d’acompanyar-nos-hi, a uns i altres; cada any, als que per edat tocava, a veure “La redención del Esclavo o el nacimiento del Salvador”, obra popularment coneguda com Els pastorets d’Olot.

Bones festes!

El record... d'aquelles nits de Nadal

On tot era especial

On el temps m’era igual

Un any més... recordant que no hi sou

Adriana

Nadal de 2010