divendres, 15 de juny de 2012

Anar a fer la declaració de renda i sortir-ne contenta


Passar comptes amb l’estat és una cosa que sempre m’empipa. Tinc la sensació que m’estan fotent per un costat o un altre. Això no obstant, any rere any, aquest temps, compleixo els meus deures tributaris amb l’esperança –tot sigui dit- d’obtenir una declaració a retornar i no pas a pagar.
Com que sóc una persona assalariada i poca cosa més, la meva declaració és molt senzilla, de manera que confeccionar-la és tan simple com demanar l’esborrany, revisar-lo i confirmar-lo. Que toca cobrar? Doncs, com més aviat millor. Que toca pagar? Fracciono el pagament i n’endarrereixo una part (el 40% del que em toca pagar). Al tractar-se d’una liquidació tan simple, sempre me l’havia fet jo mateixa: primer amb aquells impresos que s’omplien a mà, més endavant instal·lant el programa que venia en un CD, posteriorment descarregant el programa i d’un temps cap aquí, demanant l’esborrany i confirmant-lo. Amb els anys, aquesta gestió s’ha simplificat molt.
L’any passat, per uns motius determinats, em vaig veure obligada a fer una liquidació complementària, cosa que ha comportat que se m’hagi endarrerit un tràmit que tinc pendent amb una altra administració. Perquè si una cosa hem de tenir clara els que tenim tots els nostres petits ingressos declarats -en blanc-, és que estem sotmesos a comprovacions i revisions; mentre que els que fan negocis de volum considerables, poc clars, que s’embutxaquen diners del bé comú o mouen quantitats importants de diner negre, aquests, o bé estan exempts d’aquests controls, o bé saben com escapolir-se’n. Costa d’entendre, però l’actualitat ens confirma que és així.
Doncs bé, després de l’experiència de l’any passat i davant del dubte, enguany he optat per acudir a l’Agència tributària perquè m’ajudessin a fer la meva liquidació, demanant cita prèvia, triant dia i hora, mirant -és clar- que no coincidís amb el meu horari laboral, perquè, encara que sigui funcionària tinc molta feina i m’agrada complir. De manera que avui a un quart de cinc de la tarda, amb aquella calor que fins i tot les cigales cantaven, em dirigia a l’agència tributària perquè tenia hora a dos quarts de cinc.  
M’hi he presentat ben puntual, com m’agrada a mi. A l’entrada, una dona vestida amb l’uniforme del personal de seguretat m’ha demanat que diposités la meva bossa de mà i la meva carpeta a l’escàner que hi ha a l’entrada i, després de treure els 25 cèntims (canvi de la infusió de l’esmorzar) que portava a la butxaca, he passat per l’arc de seguretat. Un cop a l’altra banda m’ha indicat on podia seure per esperar que m’avisessin quan fos el meu torn. No tinc temps d’apuntar el cul, que ja m’avisen que puc entrar.
M’ha atès una noia d’una edat semblant a la meva, s’ha revisat la documentació que li he ensenyat, ha respost les consultes que li he fet, m’ha fet les dues declaracions que havia de fer, me les ha deixat enllestides i impreses; la meva ja està presentada i l’altra, preparada perquè el titular la signi i la presenti. Després de donar-li les gràcies ens he acomiadat amablement.
De tornada a casa, mentre sentia el cant de les cigales, pensava en la noia que m’ha atès. Desconec si és funcionària, interina, laboral, contractada per la campanya de la Renda..., però sí que es tracta d’una treballadora pública i, com a tal, forma part d’aquest col·lectiu que tant sovint ha estat -i és- criticat i menyspreat per molts usuaris; del col·lectiu que ha patit, pateix i patirà unes fortes retallades -com si fos el culpable dels problemes de la crisi i de la mala gestió i manca de previsió dels nostres governs-. Pensava amb ella i en la professionalitat que ha demostrat, l’amabilitat que ha tingut amb mi i de l’eficàcia i eficiència amb què ha prestat el seu servei tot esperant que els usuaris del servei –també públic- que estic prestant jo, quedin igual de satisfets i se sentin tan ben tractats com m’he sentit jo avui.
Voldria que no es perdéssin dos detalls. El primer: totes i cada una de les paraules que m’han adreçat tant a l’entrada (seguretat) com a l’interior (oficina) han estat en un català (amb aire garrotxí) correctíssim i en un to amable i cordial. El segon: he estat fora de casa menys de mitja hora.
Aquesta petita experiència d’avui confirma una cosa que sempre he tingut clara: les persones som com som, independentment de si fem la nostra feina en un lloc públic o un de privat.
Des d’aquí els agraeixo el tracte rebut.

2 comentaris:

  1. Ara faltaria que toqués 'a cobrar' i ja seria tot rodó.
    (Alba)

    ResponSuprimeix
  2. També estaria bé. Tens tota la raó!

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...