Vint-i-cinc primaveres

Ara fa cinc anys que parlava de quan vaig ser mare per primera vegada. Em referia a la maternitat com una etapa on no hi tenen cabuda ni l’avorriment ni la monotonia i feia referència als dubtes de les primeres etapes: pit o biberó, cangur o guarderia… El pas del temps fa que els records s’entelin i se suavitzin i que allò que en un moment semblava el problema més gran i insuperable, es vegi com una simple anècdota que ni tan sols recordem. Sort n’hi ha, perquè si guardéssim tots i cada un dels records -tant els bons com els dolents- amb la intensitat amb què els vam viure, arrossegaríem una sobrecàrrega emocional i memorística descomunal.

Avui fa vint-i-cinc anys que, en ple esclat primaveral, va néixer l’Alba. Ella va venir al món al moment que vam decidir, fruit d’un embaràs desitjat, planificat i viscut amb plena satisfacció. El part va anar molt bé i vaig sortir de la sala de parts sabent que l’Alba no seria filla única. Va néixer sana, neta i bonica. Recordo que els primers dies m’acostava a la cabassa només per contemplar-la i me’n feia creus que aquella criatura fos filla meva. 

La seva criança va ser fàcil: menjava -poquet- i dormia molt bé. En resum: nyam, caca, non. Un pèl tímida i temorenca, preferia la companyia a la soledat. Observadora i atenta, no li va passar mai per alt cap conversa dels adults, ja que sempre duia les antenes posades. Per això, no li he pogut amagar mai res. Perfeccionista i exigent, s’enrabiava quan el que feia no li sortia com ella volia. 

Inquieta i racional, ben aviat em va posar a prova. Recordo un diumenge que tornàvem a casa cansats després de passar tot el dia fora. Ella devia tenir quatre o cinc anys i en posar la clau al pany, es gira i em pregunta: però el món, com va començar? És evident que en aquell moment –i ara tampoc- no em sentia preparada per respondre aquella pregunta. D’anècdotes com aquesta en tinc un cabassat. Eren moments en què tenia la sensació que es posava en dubte si estava preparada per satisfer les seves inquietuds. Però m’hi vaig anar acostumant sabent que un “no ho sé” també era una bona resposta. 

Convençuda i decidida, quan ha volgut una cosa, ho ha tingut clar i ho ha tirat endavant. Per esmentar-ne un parell, als set anys es va voler rapar el cabell (per cert, quedava guapíssima!) i als vuit anys va decidir que volia jugar a futbol, afició que encara ara manté. 

Deixant de banda les anècdotes d’infància i com que a la vida no tot són flors i violes, també recordo aquelles nits en què els minuts semblaven tenir de més de seixanta segons, aquells dies en què les coses no van acabar de rutllar i aquelles converses que van deixar un regust amarg. De fet, això també forma part de les relacions maternofilials.  

Constant, responsable, disciplinada i exigent, l’Alba ha compaginat la seva adolescència i creixement personal amb els estudis, de manera que, als vint-i-tres anys obtenia el títol d’enginyera industrial i aconseguia una feina estable que li ha permès poder-se independitzar. Situats al context social i econòmic del 2014, això diu molt d’ella!

M’he dedicat a la criança renunciant, durant uns anys i per voluntat pròpia, a les meves aficions. He viscut -i visc- cada un dels seus èxits com si fossin meus. He fet dels seus disgustos la meva gran preocupació. He celebrat els seus encerts i he plorat amb els seus errors. Perquè ser mare, en el fons, es això. 

Alba, que la sort t’acompanyi i que la felicitat endolceixi el teu dia a dia. Per les primaveres viscudes i per totes les que viurem, per molts anys filla!