Una de les coses
que més costa quan ens trobem en situació d'incapacitat laboral temporal és
trencar amb la rutina a què estem acostumats. En el moment en què baixem del
carro de la vida diària, el temps pren una altra dimensió i ens hem d’adaptar a
una nova rutina i al seu tempo.
És com si de sobte ens trobéssim en una rèplica de la vida normal que transcorre a un ritme diferent, en
general, força més lent. I mentre ens hi adaptem, deixem de prendre part d'allò
que fins aquell moment era el nostre dia a dia.
Per començar,
deixem d'anar a treballar i s'acaben aquelles presses del matí per arribar a
l'hora a la feina, mentre el nostre entorn ens observa, amb una barreja de
curiositat i sorpresa, com ens movem a deshora i es pregunta amb què devem matar
el temps o, mig en broma o mig en serio, arriba a "envejar-nos" pel
fet que -alliberats de les obligacions laborals- disposem de més temps
lliure.
De mica en mica es
van esfilagarsant -encara més- els vincles que teníem amb els companys de
treball, amb els coneguts del gimnàs -també has deixat d'anar-hi-, amb els
amics excursionistes -tampoc no pots sortir a muntanya-... i ni uns ni altres
acaben d'entendre allò del canvi de ritme i, com si allò que ens uneix hagués
desaparegut, no saben gaire de què parlar-nos.
Segueix un canvi
de costums, segurament per prescripció facultativa: en unes persones serà un
increment de les hores de descans, en altres l’assistència a sessions de
rehabilitació, en altres la realització d’uns exercicis que abans no feia... I
com que, en certa manera, "som allò que fem", tot d’una deixem de ser
"allò que érem" per convertir-nos en “allò que farem a partir
d'ara", que segurament ben poc té a veure amb "allò que fèiem” que
ens feia ser "allò que érem".
Aquest nou jo queda força descol·locat i especialment
dessociabilitzat, per la inhabilitat
-més o menys gran- d'un mateix d'establir nous vincles en el nou entorn en què
es mou i per la incapacitat de
mantenir els lligams existents en "l'antic entorn". És en aquest moment precisament quan hom
reconeix on és que hi ha una veritable amistat o amb qui hi ha un bon feeling i és també on queda palès que la
relació que manteníem amb determinades persones en realitat no era res més que
pura coincidència fruit de la rutina -laboral o lúdica-. I, per més que en
algun moment dolgui o costi d'acceptar, no hi ha volta de full.
I mentre ens
acostumem al canvi de situació ens adonem que es produeix un desencaix entre la
lentitud que se’ns ha instal·lat a la vida i la rapidesa que hem deixat enrere
i que queda especialment palès en uns moments determinats de la nova rutina a
què ens acabem d’instal·lar. Es tracta del tempo
a què transcorren, per exemple, els dies d’espera per a una visita mèdica o per
a saber els resultats d’una prova, coses que en aquests moments, tenen molta
importància per a nosaltres. Quan es dóna aquesta situació voldríem i fins i
tot exigiríem –si poguéssim- tornar al ritme del que és la vida normal, la que
temporalment hem deixat enrere.
Amb tants canvis
de velocitats, ritmes i tempos, sort
en tenim de l’aclaparadora capacitat d’adaptació de l’espècie humana!
Adriana, 24 d’octubre de 2017
DSR-3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...