dimarts, 24 d’octubre de 2017

Quan el temps pren una altra dimensió (DSR-3)


Una de les coses que més costa quan ens trobem en situació d'incapacitat laboral temporal és trencar amb la rutina a què estem acostumats. En el moment en què baixem del carro de la vida diària, el temps pren una altra dimensió i ens hem d’adaptar a una nova rutina i al seu tempo. És com si de sobte ens trobéssim en una rèplica de la vida  normal que transcorre a un ritme diferent, en general, força més lent. I mentre ens hi adaptem, deixem de prendre part d'allò que fins aquell moment era el nostre dia a dia.
Per començar, deixem d'anar a treballar i s'acaben aquelles presses del matí per arribar a l'hora a la feina, mentre el nostre entorn ens observa, amb una barreja de curiositat i sorpresa, com ens movem a deshora i es pregunta amb què devem matar el temps o, mig en broma o mig en serio, arriba a "envejar-nos" pel fet que -alliberats de les obligacions laborals- disposem de més temps lliure. 
De mica en mica es van esfilagarsant -encara més- els vincles que teníem amb els companys de treball, amb els coneguts del gimnàs -també has deixat d'anar-hi-, amb els amics excursionistes -tampoc no pots sortir a muntanya-... i ni uns ni altres acaben d'entendre allò del canvi de ritme i, com si allò que ens uneix hagués desaparegut, no saben gaire de què parlar-nos.  
Segueix un canvi de costums, segurament per prescripció facultativa: en unes persones serà un increment de les hores de descans, en altres l’assistència a sessions de rehabilitació, en altres la realització d’uns exercicis que abans no feia... I com que, en certa manera, "som allò que fem", tot d’una deixem de ser "allò que érem" per convertir-nos en “allò que farem a partir d'ara", que segurament ben poc té a veure amb "allò que fèiem” que ens feia ser "allò que érem".
Aquest nou jo queda força descol·locat i especialment dessociabilitzat, per la inhabilitat -més o menys gran- d'un mateix d'establir nous vincles en el nou entorn en què es mou i per la incapacitat de mantenir els lligams existents en "l'antic entorn". És en aquest moment precisament quan hom reconeix on és que hi ha una veritable amistat o amb qui hi ha un bon feeling i és també on queda palès que la relació que manteníem amb determinades persones en realitat no era res més que pura coincidència fruit de la rutina -laboral o lúdica-. I, per més que en algun moment dolgui o costi d'acceptar, no hi ha volta de full.
I mentre ens acostumem al canvi de situació ens adonem que es produeix un desencaix entre la lentitud que se’ns ha instal·lat a la vida i la rapidesa que hem deixat enrere i que queda especialment palès en uns moments determinats de la nova rutina a què ens acabem d’instal·lar. Es tracta del tempo a què transcorren, per exemple, els dies d’espera per a una visita mèdica o per a saber els resultats d’una prova, coses que en aquests moments, tenen molta importància per a nosaltres. Quan es dóna aquesta situació voldríem i fins i tot exigiríem –si poguéssim- tornar al ritme del que és la vida normal, la que temporalment hem deixat enrere.
Amb tants canvis de velocitats, ritmes i tempos, sort en tenim de l’aclaparadora capacitat d’adaptació de l’espècie humana!
Adriana, 24 d’octubre de 2017 
DSR-3
 

Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...