Solitud malgrat la companyia (DSR-4)

Un dels aspectes que per una banda és conegut per tothom i, d’altra banda, és força sorprenent, és la solitud que hom experimenta davant d’una dolència.

Abans de continuar, he de dir que explicar la presència d’aquest sentiment no pretén en cap cas ser una crítica a les persones que el pacient té al costat. Ben segur que totes fan el possible per ajudar-lo a passar bones estones, a distreure’s i a fer més passador el mal tràngol. En resum, li fan costat.

Aquest sentiment no és una nova descoberta. Malauradament, he estat conscient de la seva existència en tres ocasions que m’han tocat de prop; tres ocasions en què he pogut entreveure en la mirada de cada un dels protagonistes de la malaltia -en tots tres casos amb final irreversible-, una barreja de solitud, por i angoixa que m’ha arribat al fons del cor. És el que em removia les entranyes quan a la nit em despertava pensant en ells. És el que en totes tres ocasions he viscut més malament. Més que el final irremeiable i clarament previsible dels tres casos, allò que em corsecava era pensar que el malalt estava totalment sol davant la malaltia i de la crueltat dels esdeveniments que l’acompanyaven.

Sóc totalment conscient que la situació en què em trobo no té res a veure amb els tres casos que he mencionat i no voldria que ningú arribés a pensar que estic comparant la DSR amb cap de les situacions esmentades.

Ara bé, un cop aclarit, sí que he de dir que, malgrat que estic envoltada de persones fantàstiques que s’ocupen i es preocupen per mi, tant en l’àmbit purament mèdic i terapèutic, com en l’entorn familiar, realitzant per mi totes aquelles tasques domèstiques que en un altre moment hauria dut a terme jo mateixa i ajudant-me en aquelles que més o menys  puc anar fent, qui es troba davant la situació dia a dia, nit a nit o minut a minut, sóc jo mateixa i qui experimenta els dubtes o les preocupacions sóc jo mateixa i qui pateix les molèsties o limitacions, sóc jo mateixa i qui... sóc jo mateixa.

És per això que puc concloure aquesta entrada afirmant que aquest sentiment de solitud que hom experimenta davant d’una dolència, malaltia o afectació, és d’ordre totalment intern i que s’experimenta en primera persona, malgrat estar en bona companyia.

Adriana, 30 d’octubre de 2017
DSR-4

Avís al lector: la propera entrada tindrà un to més alegre i distret.