Dintre la complexitat i el desconeixement de la DSR, alguns dels estudis
publicats relacionen l’aparició d’aquesta dolència amb l’estat anímic, el perfil
psicològic, l’edat, el sexe (femení) o el caràcter ansiós / depressiu del
pacient. Així i molt breument ho expliquen als estudiants medicina ens els
temaris universitaris i en les classes de preparació del MIR, de manera que el
desconeixement es transmet promoció rere promoció.
Per contra, hi ha qui afirma que és una causa anatòmica que no té res a
veure amb l’estat anímic o el caràcter, tot i que sí que té a veure amb el
cervell, d’aquí l’expressió pain is in
the brain (el dolor es troba en el cervell), tanmateix una mica equívoca. Alguns
autors se serveixen d’una interpretació errònia d’aquesta expressió i qualifiquen
la DSR com a dolència psicològica que no existeix més enllà del cervell. Per
això, hi ha hagut metges que han dit als seus pacients que en realitat no els
passa res i que es treguin aquesta idea del cap.
Si per una banda és veritat que el cervell hi té un paper important, perquè
és el lloc on es produeix el processament del dolor, per altra banda, el dolor a
la part afectada existeix. Per tant, allò que es troba en el cervell, no és el
dolor, sinó el processament del dolor.
En una situació “normal”, el resum de la seqüència del dolor seria: estímul
a la zona afectada, tramesa d’informació al cervell, processament de la
informació, activació del sistema d’alarma/dolor cap a la zona estimulada i
resposta local (en forma de contracció, vasoconstricció o altres). Aquesta
seqüència és la que fa que el dolor sigui útil, tant per evitar danys pitjors,
com per a la supervivència.
Hi ha autors que relacionen el que sembla que és la causa principal de la DSR,
la sobreexcitació permanent del simpàtic, amb un funcionament “anormal” de la
seqüència de processament del dolor. Això també passa amb altres tipus de dolor
crònic on es parla de “sensibilització central”, una mena d’amplificació del
senyal neuronal dintre del sistema nerviós central que acaba desencadenant una
hipersensibilitat al dolor.
Aquesta teoria deixaria enrere el mite que el dolor no existeix més enllà
del cervell i, per contra, prendria força la que defensa que el dolor és dolor,
independentment de quin sigui el seu origen.
Fora interessant que aquells que financen els estudis en temes de salut
posessin interès en aquesta dolència que, pel que sembla, cada vegada afecta a
més persones i que rep tants noms diferents: Síndrome del Dolor Regional
Complex (SDRC), Distròfia Simpàtico Reflexa (DSR), Distròfia de Sudeck, Atròfia
de Sudeck, Algoneurodistròfia, Algodistròfia o Sudeck, entre altres i que es
duguessin a terme estudis per tal de trencar aquesta refotuda dinàmica del
desconeixement.
Darrerament s’ha publicat alguna notícia de persones relacionades amb
l’esport que han patit aquesta dolència de forma molt severa. Potser això farà
que es doni a conèixer i susciti un major interès de cara a ser estudiada. Tant
de bo!
Adriana, 24 d’abril
de 2018
DSR-20
 |
| Fotografia https://exploringyourmind.com |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...