dimarts, 3 d’abril de 2018

Llaços grocs que molesten

Des que em vaig posar el llaç groc al pit, han estat diverses les reaccions que aquest objecte ha despertat: algunes persones s’han interessat pel significat d’aquest símbol, altres m’han demanat com aconseguir-ne un i en més d’una ocasió n’he repartit dels que duia a la butxaca. Tot just fa quatre dies en vaig regalar a un matrimoni d’Eibar i a un altre d’Alemanya.
Fins avui, només m’havien increpat una vegada. Això va ser ja fa uns quants mesos quan em vaig creuar pel carrer amb un home gran, tirant a vell, que va remugar no sé què sobre els “llaços grocs”. El poc que vaig entendre va ser suficient com per saber que l’avi, amb les seves paraules, manifestava el seu desacord amb el fet que anem pel món amb un llaç groc al pit.
Avui al migdia m’he trobat involucrada en una conversa que ha començat mig en broma i ha acabat del tot malament. El llaç groc ha estat el detonant i jo, per segona vegada, m’he sentit increpada. Perquè després diguin que els independentistes som tumultuosos i violents.
Els protagonistes hem estat: un avi que fa cinquanta-dos anys que va arribar a Olot procedent “del pueblo” i que parla en un andalús digne de la Susana Diaz (x); un home català fins al moll de l’ós que s’ha mostrat partidari de Cs i es referia a la seva líder amb les paraules “la guapa” (per cert, força sexista i despectiu) (y); un home gran, amable, de la broma i que porta un llaç groc al pit (z); un home que no havia vist mai i que a partir d’avui recordaré (w), i una servidora (a).
Fins i tot m’atreviria a dir que les cinc persones que hem estat protagonistes de la conversa representem una mica la societat catalana. Analitzem-ho. Per activitat laboral: tres jubilats, un no se sap (possiblement aturat) i una servidora que està de baixa. Per sexes: quatre homes i una dona. Per edat: dos per damunt dels vuitanta, un per damunt dels setanta i dos entre cinquanta i seixanta. Per color de cabell: tots cinc, del gris al blanc. Per llengua vehicular: tres catalans i dos castellans. Per educació: quatre persones respectuoses amb les diferents maneres de pensar i una totalment intransigent.
Estava asseguda tranquil·lament en aquella mena de banc del si no fos tot esperant l’arribada del bus urbà que m’havia de dur a l’hospital. Se m’han assegut al costat dos dels homes descrits més amunt (x i y). La conversa era banal: el temps i l’horari del TPO. A l’altre costat del vidre de la marquesina veia un home que m’anava mirant feia estona (w) i que s’anava acostant (com qui busca brega). Tot d’una arriba el senyor del llaç al pit (z) i saluda als seus coneguts. Entre ells fan broma –com tants altres dies- que si tu ets dels d’en Franco, que si tu que portes aquest llaç que no serveix per a res, que si ja ho veuràs, que si naps i que si cols... Amb aquestes que el senyor partidari de “la guapa” em fa notar –com si jo no ho sàpigues- que també porto el llaç groc i jo que li responc “oi tant” i li explico els motius. Fins aquí, una conversa amb punts de vista diferents, però amb seny i tolerància es pot parlar de tot.
L’home de fora de la marquesina (w) s’ha anat acostant fins que s’ha posat a la nostra conversa i ha dit, en llengua castellana, unes barbaritats descomunals: que si estan a la presó és perquè “algo habrán hecho”, que si els independentistes voleu fer fora de Catalunya els que no pensen com vosaltres, que si quan “la guapa” guanyi els que haureu de marxar sereu vosaltres, que si tot això ho va començar en Mas, que si ja ve de la guerra civil... He intentat intervenir per desmentir algunes d’aquestes barbaritats i no me n’he sortit de cap manera. Amb paraules textuals  m’ha etzibat frases com “tu a mi no me tienes que decir nada”, “yo no escucho a nadie”, “ callate”...  Arriba el TPO i ens posem a la cua per pujar, li ofereixo que pugi primer ell i ho rebutja al mateix temps que m’etziba un insult. Una mica espantada i força exaltada, però amb un to mig amable li he demanat si em podia repetir el que m’acabava de dir i s’hi ha negat.
La situació ha estat força desagradable. Segurament no he estat a l’altura que les circumstàncies mereixien. Ara mateix em costa molt trobar les paraules adequades per acabar aquesta entrada, per això i per no escriure res tan gruixut que més endavant me’n pugui penedir, ho deixaré amb un QUINA LLÀSTIMA!  



1 comentari:

  1. Les respostes enginyoses sempre arriben tard i es queden en el nostre cervell en la part de "li hauria d'haver dit"

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...