diumenge, 29 d’abril de 2018

Quan sembla que t’hagis de justificar (DSR-21)

A mida que van passant els dies –amb les seves nits-, les setmanes i els mesos, es va palesant que la meva relació amb la  Distròfia Simpàtico Reflexa s’està allargant més del que inicialment em podia imaginar. Fins ara no he trobat cap professional que s’hagi atrevit a fer un pronòstic i cap que m’hagi dit que seria curt o fàcil. 
A diferència d’altres malalties o lesions, amb una DSR al braç –com és el meu cas-, puc sortir al carrer amb una aparent normalitat. Sortir a passejar va bé per activar l’organisme i la circulació sanguínia; el sol i l’aire lliure ajuden a l’obtenció de vitamina D que contribueix a l’absorció del calci, i passejar  ben acompanyada o trobar persones conegudes permet mantenir el contacte, distreure’s i evitar l'aïllament. Tot això, de retruc, contribueix a trencar la rutina monotemàtica que es crea al voltant de la malaltia. 
Podríem fer una llista inacabable de beneficis que comporta passejar, distreure’s i divertir-se, però no cal. Resumint, es tracta de procurar entretenir-se, a casa i fora de casa i, tal com comentava en aquesta altra entrada, fer activitat física, vida social i esbargir-se. 
Ara bé, hem crescut en una cultura on compaginar malaltia i diversió no acaba de ser ni fàcil ni ben vist. Si surts al carrer amb crosses o amb un article ortopèdic escandalosament visible, la importància de la lesió es fa evident i suscita la comprensió de les persones amb qui et trobes, de manera que sorgeixen expressions compassives i alguns escarafalls. Si no necessites ortesis o prefereixes utilitzar-les en la intimitat domèstica i surts al carrer “al natural” (sense fèrules, cabestrells, guix, crosses...), costa més que els altres entenguin que estàs lesionat o malalt i et pots trobar havent de justificar com és que estàs de baixa o com és que surts si no et trobes bé. 
Podria fer una altra llista, ara de comentaris poc afortunats que he rebut en aquest sentit, però recordar-los no em faria cap favor, per tant, ens els estalviaré, a vosaltres i a mi. 
He trobat un article, publicat en diverses pàgines web que tracten de malalties cròniques, on l’autor, fart de trobar-se en situacions d’aquest tipus, diu que no pensa justificar-se per divertir-se una mica mentre està malalt. Aquí us deixo l’enllaç per si us ve de gust llegir-lo. Sembla l’escrit pot ser de Morgan Freeman, però també l’he trobat publicat en anglès i signat per altres autores (Denise ReichJulia Nelson...). Sigui qui en sigui l’autor, queda prou clar el que vol dir. 
El final m’ha semblat molt encertat: no puc evitar que els altres pensin el que vulguin de mi, però em nego a complir quan em demanen que doni explicacions per sortir de casa de tant en tant [...] Qualsevol persona que es cregui en el dret de decidir que la malaltia d’alguna manera invalida les meves necessitats com a persona -incloses les meves necessitats de felicitat i de sociabilització- m’importa un borrall. 
Així doncs, aprofitem els beneficis de passejar i distreure’ns, que tot ajuda.

Adriana, 29 d’abril de 2018
DSR-21


Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...