La definició de diàleg és: conversa entre dues o més persones (no especifica la intenció d’aquesta conversa).
Vivim en un món on se sent a parlar molt de “diàleg”. Sembla que el diàleg ha de ser la solució a molts problemes. La solució, i fins i tot més que la solució. Sembla que, més que solucionar-los, ens els ha d’evitar, els problemes.
I és que a La Caixa ja ho diuen: parlem-ne. Sí, parlem-ne, però ells faran el que voldran amb els diners dels que els hi portin. Però hauran dialogat.
Fins a quin punt el diàleg té tant de poder?
Fins a quin punt soluciona els problemes?
I encara més, fins a quin punt els evita?
Dialoguem amb els jefes? Segurament alguna vegada.
Dialoguem amb la parella? Segurament que sovint.
Dialoguem amb els fills? Segurament que molt. Almenys ho intentem.
I els polítics, que no dialoguen? Oi tant, no paren, sembla que no se’n cansin mai. I el diàleg escurça les distàncies que hi ha entre ells? Em sembla que no. Més aviat les deixa paleses.
El món està ple de dialogants. Els mitjans de comunicació ens ofereixen molt sovint diàlegs de tota mena, que toquen temes diversos i variats, que complauen l’oïda de qui admira aquells dialogants nats (se’n diuen persones mediàtiques?).
I és que el diàleg té poder. Poder, sobretot per qui sap emmascarar el seu poder amb el diàleg. Qui sap dialogar poderosament i sense que se li noti que fa ús d’aquest poder, té la paella pel mànec i no queda malament, ja que el diàleg emmascara l’autoritat que s’hi amaga al darrere.
Ara bé, pobre d’aquell que ho faci al revés, és a dir, que el diàleg quedi emmascarat per la seva autoritat. Pobre, ja ha begut oli.
No ens oblidem dels diàlegs imposats, com per exemple els diàlegs en què el que l’inicia no pregunta a l’altre si li interessa dialogar. Seria el cas dels diàlegs comercials via telefònica en què una persona desconeguda disposa de la informació necessària per adreçar-se a nosaltres (sap el telèfon i el nom de la persona a qui truca) i “imposa” el diàleg, fins i tot quan el que rep la trucada li demana que no continuï. Potser no té gaire transcendència, però no deixa de ser un diàleg imposat. Diàleg, però, això sí.
Vivim en un món on se sent a parlar molt de “diàleg”. Sembla que el diàleg ha de ser la solució a molts problemes. La solució, i fins i tot més que la solució. Sembla que, més que solucionar-los, ens els ha d’evitar, els problemes.
I és que a La Caixa ja ho diuen: parlem-ne. Sí, parlem-ne, però ells faran el que voldran amb els diners dels que els hi portin. Però hauran dialogat.
Fins a quin punt el diàleg té tant de poder?
Fins a quin punt soluciona els problemes?
I encara més, fins a quin punt els evita?
Dialoguem amb els jefes? Segurament alguna vegada.
Dialoguem amb la parella? Segurament que sovint.
Dialoguem amb els fills? Segurament que molt. Almenys ho intentem.
I els polítics, que no dialoguen? Oi tant, no paren, sembla que no se’n cansin mai. I el diàleg escurça les distàncies que hi ha entre ells? Em sembla que no. Més aviat les deixa paleses.
El món està ple de dialogants. Els mitjans de comunicació ens ofereixen molt sovint diàlegs de tota mena, que toquen temes diversos i variats, que complauen l’oïda de qui admira aquells dialogants nats (se’n diuen persones mediàtiques?).
I és que el diàleg té poder. Poder, sobretot per qui sap emmascarar el seu poder amb el diàleg. Qui sap dialogar poderosament i sense que se li noti que fa ús d’aquest poder, té la paella pel mànec i no queda malament, ja que el diàleg emmascara l’autoritat que s’hi amaga al darrere.
Ara bé, pobre d’aquell que ho faci al revés, és a dir, que el diàleg quedi emmascarat per la seva autoritat. Pobre, ja ha begut oli.
No ens oblidem dels diàlegs imposats, com per exemple els diàlegs en què el que l’inicia no pregunta a l’altre si li interessa dialogar. Seria el cas dels diàlegs comercials via telefònica en què una persona desconeguda disposa de la informació necessària per adreçar-se a nosaltres (sap el telèfon i el nom de la persona a qui truca) i “imposa” el diàleg, fins i tot quan el que rep la trucada li demana que no continuï. Potser no té gaire transcendència, però no deixa de ser un diàleg imposat. Diàleg, però, això sí.
Escorniflaire
(dialogant, sí, però fins a cert punt)
Malgrat tot, dialoguem!
ResponElimina