Els nostres vincles amb el poble d’Oix

 Oix. Presentació de la seva pàgina d’Internet

Oix és un petit poble de la Garrotxa, avui entitat poblacional del Municipi de Montagut al qual fou annexat l’any 1972. El seu terme era de 55,58 quilòmetres quadrats. Dintre d’aquest espai hi estan inclosos pobles i parròquies on el romànic hi és present: Sant Martí de Toralles, Sant Miquel de Pera, Sant Andreu de Bestracà, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Santa Maria d’Escales i Santa Bàrbara de Pruneres. Les ermites d’alguns d’aquests llocs han estat restaurades pels “Amics de l’Alta Garrotxa” que vetllen per la conservació d’una arqueologia[1] irrepetible. Únicament la de Talaixà, lamentablement, ja és ruïna[2].

Oix està comunicat per mitjà de la carretera que comença a la sortida del pont de Castellfollit de la Roca. Fou construïda per iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, començada l’any 1922 i fou acabada i entregada l’any 1928 quan aquell ens ja estava suprimit pel general Primo de Rivera des de l’any 1925. El pressupost fou de 266.125 pessetes.

El cens de l’any 1991 fixa una població urbana de 41 habitants que, amb els disseminats, arriba als 81.

És un poble ben equipat per l’actualitat que viu. Compta amb un dispensari i local cultural. Dos establiments[3] ofereixen queviures de tota mena i són, endemés, punt de contacte social. El poble, molt cohesionat i festiu, celebra les festes animosament: castanyada per Tots Sants, foc i coca per sant Joan, pastorets i xocolatada per Nadal i els Reis arriben, per a petits i grans, que han fet bondat. La festa major, entorn de la diada de sant Llorenç, el patró, és molt animada: ofici, homenatge a la Vellesa, campionat de botifarra, animació infantil, sardanes amb vermut o sense, balls...

Per la Gala, que s’escau el primer diumenge d’octubre, s’hi fa un àpat col·lectiu.

El poble té motius arqueològics interessants. En destaquem, somerament[4], el castell del segle XV, restaurat. El pont medieval, d’arquitectura remarcable, restaurat l’any 1991, d’una gran arcada, una de complementària, petita, i esperó per tallar el corrent d’aigua. De l’ermita de sant Llorenç, romànica, del segle XII, d’una sola nau amb volta apuntada, absis semicircular i porta al migdia, n’hem de remarcar la cornisa interior que recorre els murs, el blasó dels Barutell i la fenomenal pila baptismal, hemisfèrica, muntada sobre un dau de pedra.

El recolliment i pau, espontanis a Oix, inviten a un repòs molt gratificant.

Ramon Llongarriu Monsalvatje
als voltants de l’any 2000

Panoràmica d'Oix. Any 1971

 - - - - - - - - - - - - - - - 

Aquest és l’escrit que el pare va preparar com a presentació del poble d’Oix, a la seva pàgina web. L’original no està datat, però el situo a finals dels anys noranta. 

No em queda del tot clar si aquest text va ser utilitzat com a presentació del poble a internet o si, finalment, no es va fer servir. Em decanto per la primera opció, ja que, en l’original mecanografiat del pare, hi ha dues anotacions, del 26/11/2000, en bolígraf: “la Gala no es fa” i “hi afegiran al text la cursa de BTT. Enguany era la novena edició”. Ambdues anotacions corresponen a informació que li va facilitar en Lluís Abel, olotí de naixement i oixenc d’adopció, que viu a can Siloi, i que actualment és l’alcalde de Montagut i Oix.

La pàgina web que en aquests moments representa i presenta el poble d’Oix és la d’Ovoxo, l’Associació Cívica i Esportiva d’Oix (enllaç). En aquesta pàgina no hi he sabut trobar la presentació del pare, però com que en els darrers vint-i-cinc anys tot allò que té a veure amb internet ha evolucionat tant, és probable que aquell text hagués servit per una pàgina web que deu haver desaparegut.

El pare sempre havia tingut una gran estima pel poble d’Oix. Li agradava molt anar-hi, ja fos a visitar els de Cal Ros, els de la Boadella i de can Blanc -actualment Can Simó-, els del Tomàs -que vivien al castell d’Oix-, o a comprar embotit a la carnisseria d’en Cros. Recordo que, quan érem petits, hi anàvem sovint, i en dues ocasions vam anar-hi a passar uns dies: estiu de 1970 i Setmana Santa de 1971 (enllaç).

La mare i tres dels meus germans al
Carrer Major d'Oix. Primavera de l'any 1966

La mare, la Marissa i jo mateixa amb el Pairé al fons.
Estiu de 1970

Vegem d’on venia la coneixença dels Llongarriu amb Oix i per què hi tenien finques, si ells eren de la Vall del Bac. Per entendre-ho, hem de recular a l’any 1853 quan, Francesc Llongarriu i Beltran (rebesavi patern del pare), de 55 anys i vidu, es casava amb Isabel Rovira Sibecas, també vídua. Curiosament, al mateix temps també es casaven Joaquim Llongarriu Burc, de 23 anys (fill del nuvi) amb Agustina Agustí Rovira, de 21 anys (filla de la núvia). Per tant, pare i fill es van casar amb mare i filla el mateix dia.

D’aquesta dos casaments en resultà la incorporació al patrimoni dels Llongarriu, de les propietats d’Oix: en els dobles capítols matrimonials del gener de 1853, Isabel aporta com a dot seu l’heretat de Can Rovira[...] patrimoni que estava format per la casa pairal situada al poble, en començar el carrer principal, davant mateix de l’església de Sant Llorenç; una peça de bosc anomenada la Costa d’en Rovira; el mas Boadella amb el seu agregat, el mas Vilarot; el mas Alous; una peça de cultiu anomenada el Pla, un altre camp i l’hort que s’anomenava del Xurragai. Quatre masies amb unes 50 hectàrees (pàg. 156)*.

Annexionat el patrimoni d’Oix al dels Llongarriu de la Vall del Bac, la vida continuava en aquella vall que ara ens sembla tan plàcida. Però hem de dir que aquells Llongarriu no van pas tenir una vida tan bucòlica com podem imaginar. El besavi del pare, en Joaquim Llongarriu Burc, al mateix any que es casava amb Agustina Agustí (1853), quedava vidu i, en voler casar-se amb la seva cunyada, Engràcia Agustí, va topar amb la norma clerical. Segons les lleis eclesiàstiques d’aquell moment, els casaments de familiars de fins a segon grau estaven prohibits i s’havia de recórrer al Sant Pare que podia concedir el permís o la dispensa. Així doncs, Engràcia, la cunyada, va atorgar, amb el consentiment dels pares (al començament del procés tenia 15 anys i quan es va casar, 17), uns poders a Antonia Granchi i a les seves filles Maria i Victoria, veïnes de Roma, per tal que en nombre de la otorgante puedan juntas y a solas contraer matrimonio por palabras de presente con el referido Joaquin... En Joaquim va viatjar a Roma amb tota la documentació i en va tornar casat per poders. El casament es va celebrar l’any 1856 a l’església de San Augustini. (pàg. 168 i 169)*. 

En aquest viatge a Roma, Joaquim Llongarriu Burc va tenir un acompanyant extraordinari que fou el seu veí i amic, en Joan Coromina, que va aprofitar l’ocasió per informar-se de la fabricació de ciment romà [...]. Tal com he dit en altres ocasions, el pare estirava el fil del que anava trobant mentre feia l’estudi de la nostra nissaga, per continuar investigant i saber on duia aquell cap. La figura de Joan Coromina, originari de la Vall del Bac, el va dur a fer-ne un treball d’investigació i va concloure que Coromina fou un peoner de la indústria del ciment a les nostres comarques i, possiblement, l’iniciador d’aquesta activitat industrial a Catalunya (pàg. 171)*.  

Fixem-nos que Joaquim Llongarriu Burc, el besavi del pare, que va morir als 45 anys, va viure moltes morts que el tocaven de prop: als 21 anys va perdre la mare; als 23 anys es casà amb Agustina i també als 23 quedava vidu; als 25 anys va perdre el seu germà gran (que tenia 27 anys) i va passar a ser l’hereu; als 26 anys es casà (en segones núpcies) amb Engràcia, amb qui van tenir vuit fills que, aquests sí, visqueren uns quants anys; als 36 anys va veure morir el seu pare, i als 40 la seva sogra i segona muller del seu pare.

Aquest últim decés, el d’Isabel Rovira Sibecas, és digne de recordar. Va ser una mort tràgica: A los trenta y uno dias de agosto del año mil ochocientos setenta y cinco falleció edad sesenta y cuatro años Isabel, natural de Oix i vecina de esta parroquia [...] a causa de morir de una caida de caballo y quedar inmediatamente sin sentidos [...] (pàg. 163)*. Transcric el que el pare explica sobre aquest accident: podria haver caigut en el camí del Bodequer on devia haver passat moltes vegades per anar a Oix on tenia la seva hisenda [...] i descriu que es tracta d’una ruta amb prou trenca-colls perquè un dia pogués trobar la mort en caure de la seva cavalcadura. Em costa d’imaginar aquella dona transitant pel Bodequer a cavall d’una euga o una mula.

La bona relació de la família del pare amb la gent d’Oix es va veure reflectida en el que ell anomena “Les trifulgues de la guerra”[5]: En esclatar la revolta i la guerra subsegüent (1936-1939), vam quedar desposseïts de la hisenda familiar. No en vam poder gaudir ni per menjar ni per escalfar-nos [...] La mare i les germanes grans treballaven amb feina de les fàbriques. Cosir punteres dels mitjons, acabats de jerseis i caçadores. Van treballar molt, també, teixint suèters a mitja [...] vam tenir llenya. Els Sala d’Oix, els de cal Ros, que havien tractat molt amb el pare, van oferir-se a tallar unes plantes, fer-les serrar i portar-les a casa amb el seu camió. Així vam poder cuinar i escalfar-nos (pàg. 222)*. És evident que el nostre pare se sentia molt agraït amb els de Cal Ros. Una guerra, la fugida del pare, la del germà gran, la gana, el fred i la por, per damunt de tot, no s’obliden fàcilment, sobretot si et toca viure-ho de jovenet (dels 13 als 15 anys en el cas del pare). Si algú t’ajuda en moments així, l’agraïment perdura per més que passi el temps.  

Cal Ros. Estiu de 2001

Can Nofre. Estiu de 2001

Quan, a finals dels anys noranta, vam tenir la possibilitat de tornar a fer estades i celebracions a Oix, el pare i la mare hi van viure molt bons moments. Hi tenien dues filles i les quatre netes més petites que hi passaven festius i caps de setmana. Durant molt de temps hi vam fer moltes celebracions familiars. Als pares, els agradava molt formar part d’aquelles trobades festives, veure’ns junts i ben avinguts, i passar alguns diumenges junts a la terra de la seva besàvia Agustina, compartint àpats senzills i, si el temps era convenient, cuinats i menjats a l’aire lliure. Al capvespre, el pare sempre deia que allà sí que s’hi podia escoltar el silenci.

Les nostres filles i nebodes van créixer passant caps de setmana, festius i vacances a Oix i, tant elles com nosaltres, en guardem records molt bons. A finals dels noranta al poble, entre estadants, estiuejants i gent de cap de setmana, s’hi ajuntava un bon grup de mainada. Hi havia molta activitat, tal com esmenta el pare en el seu escrit: castanyada, pastorets, festa major..., la brunyolada per Setmana Santa, la preparació de la festa Major els primers dies d’agost, l’aplec d’Escales el dia de la mare de Déu d’agost[6] , la cursa BTT[7]...

Cap a la brunyolada.
Setmana Santa de l'any 2000

Foguera de Sant Joan.
Juny de l'any 2000

Una de les activitats més participatives que recordo de la dècada 2000 – 2010, és la preparació de la festa major, que se celebra per Sant Llorenç, el patró del poble. La setmana abans del cap de setmana festiu, veïns i estiuejants es troben cada tarda i preparen i munten tot el que és de menester per als dies de la festa. Més d’un dia, la feina s’acaba amb un sopar comunitari.  Jo tinc claríssim que, la gent d’Oix, acostumats a quedar desemparats de les diferents administracions, i un xic lluny de tot arreu i de tothom, han après a espavilar-se i a organitzar-se. Tal com vaig escriure en una altra publicació⁷: totes les causes justes del món tenen els seus defensors, en canvi els oixencs només es tenen a ells mateixos. Potser per això han après a sortir-se’n de tot.

Canalla d'Oix i estiuejants amb l'Esparver,
el gegant de Montagut i Oix. Agost de l'any 2000

Entrada a missa el dia de la Festa Major en
l'Homenatge a la Vellesa. Agost de l'any 2001

Aplec de Santa Maria d'Escales.
15 d'agost de l'any 2001

Entre tantes altres coses que he heretat del pare com ara l’aspecte físic, el posat, les dolències musculoesquelètiques, l’afició a la muntanya, a l’excursionisme o a escriure, també s’hi troba l’estima pel poble d’Oix. A Oix sempre m’hi he sentit bé i hi he estat ben acollida. Hi tinc familiars estimats i bones amistats. I una bona amiga que em va acompanyar en un moment molt difícil de la vida. Viu al capdamunt del poble i des de casa té una molt bona vista de tot el llogarret. Sovint li dic que, aprofitant la visió que li ofereix el fet de viure en aquella talaia i la perspectiva que li dona ser oixenca de naixement i haver viscut sempre al poble, ha vist passar tanta gent per Oix que ben segur en podria escriure un llibre. No exagero, ja que per Oix n’hi ha passat molta de gent! A més d’excursionistes, turistes i tafaners, moltes persones s’hi ha volgut instal·lar. Uns han arribat disposats a promoure (fins al punt de voler imposar) grans canvis; uns altres, amb idees de bomber; altres amb grans exigències, i alguns amb ganes d’integrar-se a la vida del poble. Els més il·luminats són precisament els que n’han marxat en poc temps. I és que, la vida al món rural no sempre és tan pastorívola com podem imaginar des d’una butaca situada en un pis d’un carrer transitat d’una gran ciutat.

Furgoneta descarregant excursionistes a Oix.
Autor i any desconeguts

Ara potser entenem més aquells nostres avantpassats Llongarriu que van deixar la casa pairal de la Vall del Bac per instal·lar-se a Olot on els seus fills podien anar a estudi i tots plegats tindrien una vida més plàcida, amb més comoditats i millors comunicacions. S’estimaven molt la seva casa natal i van continuar ocupant-se’n i preocupant-se’n fins que, l’any 1976 va arribar el moment de tancar les portes del casal de Llongarriu i l’any 1987 arribà el moment de la venda. Quina nostàlgia produïren al pare aquests dos esdeveniments. Però això ja seria motiu d’una propera entrada.

Els nostres avis paterns, el pare, la mare, alguns oncles i ties, amb
algun estadant de la Vall del Bac, a Llongarriu. Any 1947

Adriana Llongarriu
gener de 2026

---

[1] Arqueologia i arquitectura.

[2] L’any 20212 es va dur a terme la restauració de Sant Martí de Talaixà, a càrrec del Consorci de l’Alta Garrotxa.

[3] Can Nofre va tancar el 2005 i Cal Ros, el 2012.

[4] De manera superficial.

[5] Capítol del llibre Llongarriu de la Vall del Bac, de Ramon Llongarriu Monsalvatje.

[6] Article sobre l’Aplec d’Escales, publicat en el meu blog d’excursionisme: enllaç.

[7] Article sobre la BTT d’Oix, publicat a la revista El Brull, núm. 28 d’abril de 2015: enllaç.

* Entre parèntesi, les pàgines del llibre Llongarriu de la Vall del Bac, obra del pare, d’on he tret els fragments de text que reprodueixo en cursiva.

Can Boquica, en Boquica, traginer i bandoler i Francesc Monsalvatje Fossas

Can Boquica

L’Associació Olotina d’Amics del Porc i el Xai (AOAPIX), coneguda per la seva capacitat d’organització d’actes populars durant les Festes del Tura de la nostra ciutat, actes participatius i solidaris com ara La Fira de la Joguina, una quina per Nadal, activisme i participació en manifestacions en pro de la llibertat de Catalunya, entre tantes altres activitats, disposa d’un local, Can Boquica, per fer trobades gastronòmiques, àpats i cursos de cuina. És una mica l’estil dels txokos, de les societats gastronòmiques basques. 

Situat al xamfrà dels carrers Bonaire i Alt del Tura, a tocar la Plaça Campdenmàs, Can Boquica havia estat una botiga del barri del Carme. A la placa explicativa que hi ha a l’entrada d’aquest local, al carrer Alt del Tura, hi podem llegir: Aquesta va ser, durant molts anys, una de les botigues més emblemàtiques de la ciutat. Un espai carregat d’història on tothom era benvingut. Aquí es venien productes de la terra, vi, oli a granel, ous de pagès, pasta, llegums, fruita, galetes, xocolata... Però també era un lloc per a la tertúlia, la conversa i l’intercanvi d’opinions. El nom de Can Boquica té l’origen en el sobrenom d’un dels propietaris del local que duia el seu cavall tan engalanat, amb enlluernadors lluentons daurats, com el duia, segons la llegenda, el conegut traginer i bandoler Josep Pujol, en “Boquica”. (Besalú, 1778 – Figueres, 1815).

Qui era en Boquica traginer i bandoler?

Entre els documents dels estudis del pare, hi he trobat un resum que ell havia elaborat, a partir de diferents informacions, sobre la vida d’en Boquica, en Josep Pujol Barraca, fill de Besalú.

Transcric literalment la nota del pare: Pujol Barraca, Josep (Besalú, Garrotxa 1778 – Figueres, Alt Empordà 1815). Bandoler, conegut amb el malnom de BOQUICA. Traginer d’ofici, es dedicà al bandidatge. Durant l’ocupació napoleònica es posà al servei dels francesos. El general Mathieu convertí la seva banda en miquelets i li donà el grau de comandant. Amb el pretext de cobrar contribucions i de vigilar l’enemic, els bandolers cometeren grans excessos amb tota impunitat i Boquica es destacà per la seva gran crueltat. El 1814, en capitular els francesos de Girona, intentà saquejar la ciutat, cosa que Suchet impedí. Passà a França, però Lluís XVIII el tornà a les autoritats del Principat que l’executaren.

Aquest resum sobre el bandoler Boquica està basada en informacions de dos autors: Francesc Monsalvatje Fossas (Besalú. Su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos [Tomo II], Impremta Bonet, Olot, 1890) i Esteve Paluzie Cantalozella (Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes, su historia civil, religiosa y local, biografías de sus hijos notables en letras, armas, etc. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús, 1860.)

Paluzie escrivia coses com no hay casa de campo en las cercanías de Olot, que no esté salpicada con la sangre de las víctimas inmoladas por el cinismo de aquellos caribes. [...] unes veces quemaban lentamente a las persones de ambos sexos en los hogares; otras las ataban en las sillas introduciéndoles el fuego debajo del asiento...  

Monsalvatje deia Hijo de padres trajineros, ejercía Pujol el mismo oficio en la villa de Olot al empezar la guerra de la Independencia. Seducido por el oro francés, se prestó a servir de espia al enemigo [...] por la sed del oro, se complacían en atormentar bárbaramente, no respetando ni las canas, ni el pudor, ni la inocencia.

Relat de com va acabar els seus dies
en Boquica bandoler. (No tinc clar l'origen)

 Sobre Francesc Monsalvatje Fossas

Dels dos autors de qui el pare va treure informació d’en Boquica, m’interessa especialment en Francesc Monsalvatje, home polifacètic, vinculat a la nostra família paterna.

En primer lloc, direm que Francesc Monsalvatje Fossas (Olot 1853 – 1917) , era l’oncle patern de la nostra àvia Manuela Monsalvatje Fossas (1892-1955). Tot i que duien els mateixos cognoms, Francesc i Manuela no eren germans.

Vegem per què es repeteixen els cognoms Monsalvatje Fossas en la generació del pare i els oncles, amb la de les dues filles. Francesc Monsalvatje Fossas és un dels tretze fills de Jordi Monsalvatje i Clara Fossas, dels quals només sis van arribar a ser adults: Joan, Ignàsia, Dolors, Francesc, Josep i Maria del Carme. D’aquesta germandat ens fixarem en dos dels germans: Francesc i Joan.

Ja veieu que es tracta d’una família molt extensa. El més gran d’aquests germans, Joan Monsalvatje Fossas (1839 – 1907), va casar-se amb Matilde Castanys i van tenir tres fills: Jordi, Carme i Virgínia Monsalvatje Castanys. En quedar vidu, Joan va casar-se amb Ramona Fossas Serra i van tenir dues filles: Matilde (religiosa a la Providència d’Olot) i Manuela, la nostra àvia paterna. Les dues germanes porten el mateixos cognoms que el seu pare: Monsalvatje Fossas.

Francesc Monsalvatje Fossas (1853 – 1917), un dels germans d’en Joan, i oncle de la nostra àvia, va casar-se amb Virgínia Iglesias Balat i van tenir cinc fills: Clara, Xavier, Carme, Joan i Josefina Monsalvatje Iglesias. Aquesta va ser una branca familiar artística i culturalment molt activa. Entre la seva descendència hi trobem:

Xavier Monsalvatje Iglesias (1881 – 1921), com el seu pare va ser escriptor i historiador, conegut també com a pintor, melòman, mecenes... un artista i un activista cultural en tots els sentits.

Xavier Monsalvatje Bassols (1912 – 2002), un dels fills de l’anterior Xavier. Tot i néixer a Girona, abans dels deu anys es va traslladar a Barcelona, on es va formar com a músic i compositor. Reconegut com a gran compositor català de projecció internacional, l’Escola de Música d’Olot porta el seu nom. El pare, arrel d’unes entrevistes que es van passar per la televisió catalana, en motiu de la seva mort, escrivia: en destaquem la bonhomia de Monsalvatje, el criteri ponderat i una catalanitat indefugible.

Tot seguit detallo el grau de parentiu que ens vincula amb aquest descendents Monsalvatje que he anat esmentant: Francesc Monsalvatje Fossas era oncle patern de la nostra àvia Manuela. Xavier Monsalvatje Iglesias era cosí germà de la nostra àvia Manuela. Xavier Monsalvatje Bassols era fill de cosí (cosí segon) del nostre pare.

Hem dit que Francesc Monsalvatje Fossas era un home polifacètic. Veiem en quin sentit. A més de portar les regnes dels negocis familiars que detallo més avall, faig un refegit de les paraules del pare que resumeixen la seva activitat, el gran mèrit de Francesc, és el d’haver estat un historiador vocacional formidable. Trepitjà la nostra terra i n’estudià tots els documents que li arribaven a les mans, junt amb l’arqueologia. [...] Amb l’afany de publicar un volum cada any va arribar a una col·lecció de vint-i-vuit toms de les seves intitulades “Notícies històriques”. [...] Prat de la Riba l’escollí com a membre de la comissió de fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. [...] fou regidor de l’Ajuntament d’Olot. Com a primer tinent d’alcalde, de 1893 a 1895 i de regidor de 1895 a 1897. Amb el seu trasllat a Girona per regir la sucursal de la banca “Hijos de J. Monsalvatje “, deixà Olot definitivament. A la capital actuà com a regidor de l’Ajuntament i en fou alcalde en dues ocasions. Una del 23 de gener al 31 de desembre de 1905; una altra ocasió, del primer de juliol al 23 de novembre de 1909, com representant de la Lliga regional. [...] Francesc fou nomenat fill adoptiu de la vila de Besalú. [...] Pertanyé, com a soci fundador, al centre Artístic d’Olot (1869), una societat de Belles Arts “amb l’objectiu de tenir un lloc de trobada per desenvolupar les seves activitats culturals i polítiques, on es disposés de publicacions especialitzades en crítica artística i literària i d’un taller amb models.” [...] A Olot té dedicat un carrer i el seu retrat figura en la Galeria d’Olotins Il·lustres.

Els negocis de Francesc Monsalvatje Fossas i família

Deixant de banda l’activisme cultural, l’escriptura i la pràctica d’altres arts, els Monsalvatje eren del ram del gènere de punt. Eren teixidors i fabricants de faixes. A més de faixaires, van ser una nissaga emprenedora. Tot seguit esmento els negocis que aquesta branca de Monsalvatje van tenir a la segona meitat del segle XIX.

Iglesias i Monsalvatje: Caixa de préstecs (1861 – 1871). Jordi Monsalvatje Masoliver n’era soci fins a la seva mort, el 1871, als 72 anys. En destaca l’obertura d’un comerç a Osuna (Sevilla), dedicat a la venda dels teixits que confeccionaven a Olot.

Monsalvatje Hermanos. Negoci de faixes (1869 – 1871). Germans Joan i Jordi Monsalvatje Masoliver.

Vda. e Hijo de J. Monsalvatje. Fabricació i venda de teixits (1871 – 1877). La vídua era Clara Fossas Costa i el fill, Joan Monsalvatje Fossas.

Vda. e Hijos de J. Monsalvatje. Fabricació i venda de teixits (1877 – 1883). Clara Fossas Costa i dos dels seus fills, Joan i Francesc Monsalvatje Fossas.

Hijos de Jorge Monsalvatje. Societat regular col·lectiva dedicada a la banca (1883 – 1920). Els socis fundadors foren els tres germans: Joan, Francesc i Josep Monsalvatje Fossas (fills de Jordi Monsalvatje Masoliver). L’any 1907, amb la mort de Joan Monsalvatje Fossas, hi entraren els socis Lluís Sacrest Navarro i Jordi Monsalvatje Castanys (gendre i fill del difunt). El 1884 es va constituir com a Caixa d’estalvis. L’any 1920 va ser absorbida per la Caixa de Terrassa on van continuar treballant alguns germans Monsalvatje.

La Família Monsalvatje és molt més extensa. Va ser una nissaga molt activa en tots els sentits. En aquesta entrada només volia tocar una mica la figura de Francesc Monsalvatje Fossas, que va escriure sobre en Boquica, però costa aturar-se quan van sortint lligams, coincidències i curiositats. Més avall esmento la pàgina web on hi ha publicat el treball del pare sobre els Monsalvatje. Allà sí que hi trobareu molta més informació de les diferents branques d'aquesta família, que es van dedicar a oficis diversos i que van ocupar càrrecs polítics a Olot i a Girona en diferents èpoques.

Quanta feina va tenir el pare per trobar la genealogia de les seves dues famílies: els Llongarriu, la paterna, i els Monsalvatje, la materna! No en tenia prou de saber on i quan havia nascut, s’havia casat o havia mort cada un dels seus avantpassats, sinó que anava seguint els fils que trobava fins arribar a l’origen de cada una de les branques, tenint en compte els aspectes familiar, professional, econòmic, polític i social, situats sempre en el marc històric corresponent. Una feinada! Molta paciència i molta constància! Se li ha de reconèixer.

Acabaré aquesta entrada dient que en Boquica, traginer i bandoler, no va tenir cap lligam amb els nostres avantpassats Monsalvatje; que en Boquica, traginer i bandoler, no tenia res a veure amb Can Boquica (només la semblança dels ornaments del cavall), i que, probablement, Francesc Monsalvatje no havia estat mai a Can Boquica, ja que al seu barri hi devia haver més d’un negoci semblant. Així doncs, aquests tres punts que he enllaçat en aquest relat, no configuren els vèrtex d’un triangle, sinó que es relacionen entre ells només amb aspectes històrics i socials.

Adriana Llongarriu
gener de 2026

 

Nota: la informació dels Monsalvatje és extreta del treball del pare “Els Monsalvatje d’Olot”, que podeu trobar a www.portalgironi.cat, clicant aquest enllaç on us podreu moure per diferents branques de la família i per diferents aspectes que en va estudiar.

Una processó la nit de Nadal

Article de Ramon Llongarriu, publicat a La Comarca núm. 540, 21 de desembre de 1989.

Nadal és una data per recordar fets entranyables de la vida, baldament faci ja, com en el meu cas, uns cinquanta anys que han passat. Massa temps perquè no ens adonem que ens hem fet grans.

Érem els anys trenta-tants. Nosaltres, els que formàvem part de l’escolania de cor del convent dels pares caputxins, una agrupació d’adolescents cantors que, sota el mestratge del pare Celestí de Borges Blanques, apreníem el cant i solemnitzàvem les funcions litúrgiques d’aquella comunitat, teníem entre deu i quinze anys.

Aquell cor d’alumnes anàvem revestits amb una sotana marró i un roquet blanc, llarg i molt ample de cos i mànigues, acabat amb sanefes de dibuix geomètric i colors molt virolats. Els caputxins foren peoners en la renovació de les vestimentes litúrgiques, i les casulles de guitarra foren substituïdes, a la seva església, per les de nou estil. Així mateix, les vestidures de l’escolania seguien el nou corrent.

Així abillats, la nit de Nadal sortíem de la sagristia amb la comunitat presidida pel seu vicari, el pare Ermengol de Sarrià, que portava la imatge de l’infant Jesús, i pujàvem cap al pis on hi havia les cel·les dels religiosos. Els corredors conventuals, de foscos com eren, passaven a il·luminar-se al pas de la comitiva, amb la llum daurada dels ciris, mentre hi ressonaven els nostres cants: Tres capons porto,/ no en tinc cap més./ Un per a Maria i un per a Josep/ L’altre que em resta/ per a qui ha de ser,/ sinó per al Bon Jesuset?

Semblava irreal que, aquell convent i a aquelles hores de la nit, s’animés amb aquelles cantúries festives. Ho palesaven prou bé els ulls esbatanats i encuriosits de fra Gil, l’hortolà, tot ell de pasta de full, amb el seu somriure que encenia aquell rostre colrat. La processó es va dirigir a l’habitació del guardià, el pare Jaume de Sarrià, que era l’únic frare que faltava al seguici. Parats davant la seva porta, el pare Ermengol la colpejà i, en obrir-se, el seu vicari proclamà:

- Jesús és nat!

El superior prengué i besà la imatge del nen, i la comitiva va retrocedir pel mateix camí fins arribar a l’església, que ara era un doll de llum i de columnes d’encens, plena de gom a gom. A una breu introducció de l’harmònium els escolans vam entonar un càntic exultant; molt breu, però, perquè, corrent pels llargs corredors, vam anar al cor, on ja ens esperaven per entonar els kíries. Vam cantar la missa de Núria, de tonada molt popular, inspirada en els coneguts goigs de la Verge de Núria: La mare de Déu de Núria/ anem tots a visitar.

Després de les cerimònies d’aquella nit joiosa els frares van voler invitar-nos, perquè deien que havíem estat molt trempats, i ens van fer passar a una saleta on vam menjar torrons, neules i xocolata, amb orxata i altres begudes. Estaven molt contents perquè la cerimònia d’aquella nit ens va consolidar com bons cantaires. A més a més, no els portàvem ni despeses ni massa molèsties. Disposàvem d’una pilota de futbol, una bicicleta i un joc de croquet, al qual aquells religiosos tenien molta afecció per omplir les seves estones de lleure. També hi havia un joc de bitlles, d’un format fenomenal, tallat per algun dels estudiants que havien estat a Olot. Aleshores, quan nosaltres érem a l’escolania, ja no hi havia l’escola seràfica al convent d’Olot. Vull dir el grup de frarets que feien els seus primers estudis a Olot. Per tant, l’horta era tota per a nosaltres, amb permís, això sí, de fra hortolà. Al qual alguna vegada arribàvem a posar de mal humor, i ens amenaçava de no donar-nos més cacauets si no fèiem bondat de la bona.

Una escolania és un lloc on un adolescent pot aprendre moltes coses, no solament a cantar. Fou un mal pas per a la història d’Olot, perdre la companyia de la comunitat de caputxins.

Avui, que els hem recordat en aquella nit festiva de Nadal, el nostre homenatge a l’orde i als seu preclars, homes de ciència que han dignificat el nostre país. Que la pau que es respirava en aquella santa casa ens envaeixi a tots la nit de Nadal i perduri entre nosaltres.

Ramon Llongarriu i Monsalvatje

Després de rellegir aquest article del pare, de l’any 1989, quan ell tenia 66 anys, he comprès perquè a ell li agradava començar la celebració de Nadal tal com ho fèiem a casa. Entenc que en conservava un bell i agradable record, d’aquella processó, i que volia reproduir-lo a casa amb la seva descendència. Volia compartir amb nosaltres allò que per a ell havia estat un fet entranyable.

Nosaltres no teníem escolania ni convent, tot i que d’escolania gairebé n’hauríem pogut fer una, primer amb els sis germans que vam ser, i després amb els deu nets que van tenir. Però si que fèiem una processó, des de l’habitació dels pares fins al rebedor, on hi havia el pessebre.

Processó del 1992.

Els avis amb els cinc néts petits.
La més menuda portant el nen Jesús. 1996

Sortint de l'habitació dels pares. 1997.

La mateixa foto uns anys més tard.
Com han crescut! 2001.

En una entrada d’aquest mateix blog, amb el títol El record d’aquelles nits de Nadal (que podeu trobar en aquest enllaç), del desembre de 2007, un any i pocs mesos després de la mort del pare i que els germans ens haguéssim quedat sense progenitors i els nets sense avis, explicava aquesta nostra manera de commemorar la nit de Nadal. Tot seguit en reprodueixo un fragment:

Comença la processó, a poc a poc i bona lletra que són molts de colla i el camí és molt curt.
“Anem a Betlem a veure el Messies
Anem a Betlem i l’adorarem
Ses blanques manetes petites com són
Essent tant petitetes, formaren el món...”

Un cop a l’entrada, al davant del pessebre, les nenes hi posen el bressol i, amb molt de compte, el nen Jesús a dins.
- Al·leluia! Jesús és nat –diu l’avi amb un to de veu cerimoniós.

I acaben de cantar la cançó. Després van a fer cagar el tió i tornaran a venir a resar i a cantar més cançons...

Moment de la col·locació del nen Jesús al pessebre. 1993.

El pessebre dels pares dels anys vuitanta i noranta. 1993.

Després de la processó, fèiem cagar el tió i tot seguit, sopàvem. Han passat molts anys. Els petits, a qui ara els correspon fer cagar el tió, haurien estat els besnéts dels nostres pares. Ara no encenem espelmes ni portem el nen Jesús, però, entre picada i picada del tió, grans i petits continuem anant al passadís a cantar cançons i a fer costat els que esperen, amb gran innocència, que el tió hagi fet una bona cagarada.

Cares de nervis, d'emoció tot fent cagar el tió. 1995.

I cares de por de rebre un cop de bastó! 1994.

Del meu record, el sopar de la vigília de Nadal, o Nit de Nadal, sempre ha estat pa amb tomata i embotit, seguit d’una tassa de xocolata, amb nata i melindros. Així ho fèiem i així ho continuem fent, perquè quan una cosa funciona, no cal canviar-la. Per tant, un any més, repetirem el que, per a nosaltres, és el clàssic sopar de Nadal: un àpat amb poca feina i amb un resultat exitós per a petits i grans. Als petits els suposa inveritr poc temps en el sopar i tenir-ne molt per jugar. Als grans ens porta poca feina, ens llepem els dits amb el pa amb tomata i ens llepem el bigoti amb la xocolata amb nata i melindros. 

I després, vindrà una llarga sobretaula amb fruita, torrons i neules. I obrirem alguna ampolla de cava i, com cada any, alçarem les copes i brindarem per nosaltres i els de dalt.

 

Bones festes!
Adriana, desembre de 2025

L'aranya i l'escarbat

L'aranya filadora deia a l'escarbat: 

- Aparta't de les meves vores, no em trenquis el filat. No vulguis fer com les mosques, malmetre'm els meus telers, que si en el meu filat t'enrosques ja no en sortiràs mai més.

- Ai que ets poca cosa, aranya, per mi -diu l'escarbat-. Si pujo aquí a la canya, t'espatllo el teu filat. Per més que això m'irrita no temo el furor teu. Veus que ets tan i tan petita que quasi no se't veu!

- Sí? Repara que sóc petita, però que en sé tramar a tret segur. Insectes n'embolico molt més granats que tu.

I, mentre l'aranya anava parlant, l'aranya anava filant.

 

Això ens diu amb veu certa, que encara que sigui xic, tothom ha d'estar alerta i témer l'enemic.

- - - - - - - - - - - - - - - 

Aquest text correspon a la cançó "L'aranya i l'escarbat". Al pare li va cantar la Teresina de Les Fonts, el 9 d'agost de 1998. Altra vegada me l'imagino escoltant atentament com ella li cantava aquesta cançó, segurament més d'una vegada, mentre ell en prenia nota.

D'aquesta canço, n'he trobat una versió molt i molt semblant, a la pàgina web del Càntut, cançons de tradició oral, web del Projecte Càntut, nascut amb la finalitat recollir i difondre el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Podeu trobar la lletra i la versió cantada en aquest enllaç: L'aranya i l'escarabat.

Il·lustració de tinta a la ploma i llàpis grafit sobre paper,
d'Apel·les Mestres, l'any 1905, per al seu poema "Liliana".
Informació del MNAC

Adriana Llongarriu,
desembre de 2025

La truita d'en Trompina

La truita d'en Trompina,
un ou i un mesuró de farina.

Més mal la truita d'Olot,
molta farina i l'ou enlloc.

  - - - - - - - - - - - - - - -

La truita de la Pinya,
un ou i un mesuró de farina.

Més mal la truita d'Olot,
molta farina i l'ou enlloc.

 - - - - - - - - - - - - - - -

Com he dit altres vegades, el pare tenia per costum enraonar amb gent del terrer -tal com li agradava a ell referir-s'hi. Tenia especial predilecció per pagesos i masoveres que, com qui no vol la cosa, li explicaven alguna anècdota o li contaven alguna rondalla que ell anotava a la seva llibreta.

Aquesta dita o cançoneta, que va recollir de la Teresina de Les Fonts el dia 9 d'agost de 1998, tenia dues variants: la que fa referència a en Trompina i la que parla de La Pinya. 

Desconec qui era la Teresina de Les Fonts i desconec qui era en Trompina. Només sóc capaç d'imaginar-me el pare, assegut en un pedrís, tronxant-se de riure mentre escoltava la Teresina que li narrava -o potser li cantava- la història de la truita d'en Trompina.

La rivalitat entre pobles veïns és un clàssic. De la mateixa manera que els d'Olot diem que, quan plou, els de Riudaura la deixen caure, ells diuen que els d'Olot la recollim en un pot. Entenc que la variant de la truita de la Pinya és una analogia de la dita que enfronta els d'Olot i els de Riudaura per la pluja, però en aquest cas, els de la Pinya ens planten cara, als d'Olot, i l'acció es trasllada al camp culinari, titllant-nos de garrepes que escatimem l'ou a l'hora de fer una truita.

Dita o cançoneta, la història està servida.

Adriana Llongarriu, desembre de 2025 

Presentació de la secció “Escrits del pare”

El pare, en Ramon Llongarriu, sempre havia tingut estima i interès pels costums de la pagesia local, en concret de l’Alta Garrotxa i, sobretot, de la seva estimada Vall del Bac, on s’havia forjat la nostra nissaga, la dels Llongarriu.  

De petits, quan sortíem a passeig, amb el Seat 600, sempre duia un bloc de notes al damunt i es podia aturar a parlar amb pagesos i pageses que li explicaven anècdotes i costums del món rural, de camins perduts o de remeis per al bestiar. La mare, que era molt pacient, ens entretenia i ens cuidava, mentre ell conversava amb pagesos, masoveres o curiosos com ell. Això mateix observaria més endavant quan anàvem junts d’excursió, tots dos sols o amb els seus companys, que tots sabien que en Ramon s’aturaria a enraonar amb la gent del terrer i, si era menester, prendria nota a la seva llibreta d’alguna feina de pagès, algun topònim o alguna expressió curiosa.  

El pare a Llongarriu. (anys 80).

Recordo una vegada que vam anar a les terres de Lleida i vam acabar sabent els noms de quatre varietats de peres que, els tres germans petits, vam acabar recitant de memòria. Actualment només soc capaç de recordar-ne dues, la llimonera i la perruquina mantecosa. Els que ocupàvem el seient de darrere d’aquell petit 600, no acabàvem d’entendre aquella curiositat per saber tant de la vida a pagès i del passat de la nostra terra. Els que seien al davant, ja intuïen que, en nom de la modernització, s’estaven perdent unes maneres de fer ancestrals que més tard trobaríem a faltar.

El pare, quan va deixar de treballar, va dedicar el seu temps a fer recerca dels nostres avantpassats. Aquest treball li va suposar desplaçar-se a arxius parroquials, freds, humits i recòndits, per extreure informació de llibres de registre vells i empolsegats. Va visitar ajuntaments d’altres comarques i va establir correspondència amb institucions civils o religioses, i amb altres estudiosos. De mica en mica anava trobant informació que el conduïa a altres fils per estirar i així va tenir coneixement de fets tan curiosos com un casament per poders a Roma (1855), d’un intent de crear una fàbrica de ciment (1855), el projecte frustrat d’una indústria de productes químics (1903), la tala de roures per fer travesses de ferrocarril (1905) o la de pins per a pasta de paper (1910). Tot això havia passat a la Vall del Bac.

Sota l'ombra dels xiprers de Llongarriu, el pare explicava
alguna anècdota o costum de la Vall del Bac. (anys 80).

A partir de la informació que anava trobant i de la que ja tenia, escrivia els seus treballs. Alguns van acabar publicats en format llibre: La meva Garrotxa, un antic i oblidat país (1990); Llongarriu de la Vall del Bac (1994) llibre del qual parlo en aquest article i en aquest altre; Un any a pagès. La comarca d’Olot: una agricultura cerealista de subsistència (1995); Lliberada (una vida i el seu ambient) (1997); Els pessebres d’Olot (1999), i Els oratoris de la Garrotxa (2003).

Escrivia articles curts sobre oficis tradicionals, costums de pagesos, ramaders i bosquerols, arquitectura popular, excursionisme, història local, personatges populars, topònims poc coneguts o llegendes, contes i narracions tradicionals. Aquests treballs van ser publicats a revistes d’àmbit local i comarcal com ara L’Olotí (columna Rosa dels Vents), Doble Set, a 440 m sobre el nivell del mar (la revista d’Olot), Basalt, Bisania, el Butlletí del Centre Excursionista d’Olot (columna Muntanya amable), Verntallat o Alimara. I algun, molt pocs, al setmanari La Comarca.

Va col·laborar en publicacions d’activitats excursionistes i de defensa de l’Alta Garrotxa, com ara l’Embardissada del CEO o el llibre de la campanya de defensa de la Vall d’Hortmoier  “Si vas a Hortmoier”.

Treballs més extensos, sobre història, costums o personatges van ser publicats als Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca -PEHOC- (entre 1984 i 1995) i en algun monogràfic publicat pels Amics de la Vall de Bianya (1984) i a les Assemblees d’Amics de Besalú (1988).

El seu treball Els Montsalvatje d’Olot es va publicar al web portalgironi.cat (2006) , pàgina que es presenta com a instrument de consulta que dona una visió de la nostra història, des d'una perspectiva més propera al nostre entorn[...] la història dels homes senzills de l'època, no tan sols la història dels grans fets i els grans personatges. Podeu trobar aquest treball del pare, sobre la seva família materna, en aquest enllaç: Els Montsalvatje d’Olot.

Coincidint amb la XXXI edició dels Premis Ciutat d’Olot (1997), se li va retre un homenatge, moment en què els seus descendents el vam obsequiar amb el dossier Ramon Llongarriu. El nostre escriptor on, mitjançant escrits de tots i cada un de nosaltres, de cada un dels seus nets, de familiars i dels principals amics, valoràvem la seva tasca i ens adheríem al reconeixement que li brindava la ciutat d’Olot.

Portada del dossier-obsequi que li vam fer.

Els Amics de l’Alta Garrotxa li van concedir el Premi Trabucaire en reconeixement i agraïment per la seva tasca de divulgació de l’Alta Garrotxa (2002). 

En motiu de la seva defunció (octubre de 2006), diversos mitjans van publicar articles que agraïen i reconeixien la tasca que havia fet el pare. N’esmento alguns fragments: L’Alta Garrotxa perd l’últim cronista [...] prolífic articulista de la vida a pagès [...] enamorat del seu país i els seus habitants [...] tenia el do de transmetre-ho amb paraula fàcil i entenedora [...] interroga el present en el passat i va a la recerca de temps perduts [...] obra  rigorosa i d’interès etnològic i històric. 

Fotografia de l’exposició “In Memoriam. 25 anys de recerca de l’Arxiu Comarcal
de la Garrotxa” en què es recordava alguns dels usuaris de l’Arxiu que van passar
moltes hores a l’antiga seu (l’Hospici) per acabar contribuint al coneixement
de la història local comarcal.

Uns anys després de la seva mort i del conseqüent buidatge i tancament del pis on havien viscut els darrers vint anys amb la mare, encara teníem molts dels seus papers per ordenar. Pensant que una part de documents i fotografies podrien ser d’interès públic, vam contactar amb l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. El contacte no va sortir com esperàvem, fet que ens va dur a fer una tria i ordenació d’aquells materials, essent conscients que no teníem criteri documentalista. Així que ho vam fer per intuïció i com bonament vam poder.

Per tal d’evitar que alguns d’aquests articles acabin al fons d’un calaix i caiguin en l’oblit, em va semblar que els podríem fer públics. Per això, d’acord amb els meus germans, avui estreno una nova secció en aquest blog amb el nom Els escrits del pare on, de forma no periòdica i sense ordre ni concert, aniré publicant alguns dels escrits que el pare va deixar, inèdits o publicats i que em fa gràcia recuperar.

Totes les entrades d’aquest tema portaran les etiquetes "RLLM", "escritsdelpare" i "RamonLlongarriu", per tal que si algú hi té interès els pugui localitzar fàcilment fent un clic en una d’aquests hashtags d’aquesta meva web personal.

Gràcies, pare!

Adriana Llongarriu Castanyer
Novembre de 2025