Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (3)

Pagesia i xarxes socials a la Vall del Bac

Aulot è molt verd. Aulot è molt macu. L’istiu fa calor, l’hivern hi fa fred. Però també, tant l’istiu com l’hivern è molt maco (1). Aquesta versió cantada en to humorístic, ens ajuda a forjar-nos una imatge ben bucòlica d’Olot. Encara hi afegiria que Auolt també és molt petit. Diuen que Quan Olot ja era ciutat, Barcelona era un prat. Ara bé, per més ciutat que sigui la nostra, la gent d’Olot som molt de poble. Tant, que, en el nostre dia a dia ens trobem amb molta gent que sap qui som, com ens diem i d’on venim.

Aquest estiu, a la Garrotxa, una de les grans notícies ha estat la inauguració de la Finca Llongarriu. Per la idiosincràsia olotina, tots tenim algun parent que havia visitat les obres, algun conegut que hi ha treballat en algun moment dels més de quinze anys que han durat el procés de restauració, o algun saludat que va ser convidat a la inauguració.  

D’altra banda, actualment si un fet o esdeveniment no es publica a les xarxes socials és com si no hagués existit. Deu-ens-guard de no fer saber a tothom que hi hem participat! Ens hem acostumat que d’un pet en fem set esquerdes. Els anunciants bé prou que ho saben: som els encarregats de fer-los la publicitat de franc. Si els nostres avantpassats ho veiessin, en primer lloc no ho entendrien i, en segon lloc, segurament ens dirien que ara no es pot fer un pet que no pudi.

Gràcies a les cookies de la vida, aquest estiu m’he trobat amb molts olotins i olotines que, pel fet de dur Llongarriu de primer cognom, se m’han adreçat interessant-se pel tema estrella de la Vall del Bac. Nena, has vist l’hotel de Llongarriu? Hi has estat? Vaig quedar ben parada del que hi han fet! Quin luxe! Us hi ha convidat a vosaltres, a la inauguració? Ens agradaria molt anar-hi, però has vist quins preus? Has vist quina col·lecció d’art? Has vist quines suites? I el mobiliari! Es veu que... I diuen que al mig de la piscina hi ha un foc i tot! Saps què? Algú em va dir que algunes fotos són fetes amb intel·ligència artificial (2). Ja he dit que encara som molt de poble!

Els he anat contestant a tot que no. Que no he vist l’hotel. Que no hi he estat. Que no ens hi han convidat a la inauguració (ho hauria trobat molt estrany). Que no he mirat els preus. Que no he vist la col·lecció d’art. I que no envejo els que, lliurement, han decidit anar-hi, ja sigui pagant o com a convidats. Els qui em coneixen saben prou bé que defujo els luxes. Porto una vida molt plena i, alhora, molt senzilla i sense pretensions, mentre faig meva una de les màximes que la nostra mare deia sovint: Qui tingui més, que mengi dues vegades. Sigui dit que jo tinc prou feina a menjar poc i a pair bé.

Ara bé, sí que he escorniflat la web i, fins al moment que me’n van fer fora, seguia les publicacions al seu compte d’Instagram. Dona, una mica de curiositat, sí que la tinc! A més, el negoci de Llongarriu disposa de prou mitjans a les xarxes perquè puguem sadollar-nos d’informació -més o menys verídica i més o menys objectiva- i, sobretot d’imatges.

Ja veieu que en aquest post parlo molt de les xarxes socials (3). Algú pot pensar que és un món que no li interessa, que no és real o que no té importància. Però hem de tenir clar que les xarxes són un motor econòmic que genera grans moviments de capital a favor de qui s’hi anuncia i, sobretot, a favor dels seus magnats. I nosaltres, els usuaris particulars, els fem la gara-gara, cedint-los grauïtament (o pagant, que ja és ser cornut i pagar el beure!) la informació que necessiten: els nostres hàbits de consum. Ens hem convertit en els principals treballadors de les grans multinacionals que comercialitzen i s’enriqueixen amb les nostres dades. No dic que haguem de sortir-ne ni que estigui bé o malament fer ús d’aquests mitjans. Només que n’hem de ser conscients.

Ja que les xarxes socials són tan importants, crec que en el cas que tingués un negoci, seria molt exigent a l’hora de contractar un Community Manager. En això no escatimaria els recursos. Buscaria una persona -o empresa- capaç de generar bones vibracions entre els possibles clients, amb prou coneixements tecnològics, legals i sobretot ètics, per fer brillar el meu negoci a internet. Que sapigués gestionar les opinions divergents amb tacte i mà esquerra, defugint els conflictes. Exigiria bona educació i un bon savoir faire.

És precisament a través d’aquests canals de comunicació que va començar una anècdota (4) llastimosa i molt desagradable entre el meu compte particular d’Instagram i el compte corporatiu de l’hotel que hi ha a Llongarriu.  L’encarregat d’aquest perfil és la mateixa persona que fa de masover de la finca -així ho va dir ell quan es va posar en contacte amb mi. Em sembla que una feina no té res a veure amb l’altra i que les competències que requereix portar una masoveria no s’assemblen gens a les que necessita una bona gestió de les xarxes socials. És per això que penso que, els gestors de l'hotel de Llongarriu, aquí s’han equivocat barrejant cols i cargols.

Esmento aquest fet després d’haver publicat una entrada en què posava en valor la feina de masover i de la pagesia en general i m’enorgullia de la bona relació i de la fidelitat recíproca entre els meus avantpassats i els masovers de Llongarriu. Tal com he dit tantes altres vegades, crec que la pagesia és qui té cura de la terra, qui modela el paisatge, qui ens alimenta i que hauríem de protegir qui, de veritat, forma part d’aquest sector (5). Personalment, he estat pagesa-masovera i, no hauria gosat mai fer servir el nom dels propietaris (6) per descarregar tot el que va deixar anar el masover-community-manager en forma de missatges privats al meu compte d’Instagram.

Un dels meus principis és que cadascú ha de dur a terme la seva feina tant bé com sàpiga. Així ho penso i així ho he aplicat a tot arreu on he treballat. Dit això i, tenint en compte que al segle XXI, tant necessària és la pagesia com la presència a les xarxes socials, el peix a l’aigua i el ferrer a la farga.

A pagès cal llaurar dret, no pas com l’hereu Bertran que no va saber gestionar la hisenda: la ramada d’en Bertran, set ovelles i vuit cans. En feines de màrqueting cal tenir molta xàfega, saber posar el caramel a la boca i, si convé, fer passar bou per bèstia grossa. De tots és sabut que home de molts oficis, mestre de res i que confondre naps amb cargols és un mal negoci.

Així doncs, cadascú al seu ofici i les vaques a la païssa. I, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!

Adriana Llongarriu Castanyer
setembre de 2026

 

Notes al peu:

1. Fragment del tema Aulot è molt verd, del grup Déu n’hi Duo, format per Toni Brossa, “Vesper” i Carles Fontfreda, “Carlus”.

2. Opinió personal contrastada amb informàtics: la IA no és intel·ligència, sinó tecnologia potent i capaç de fer cerques ràpides a tota la informació que hi ha al món de les tres dobles be baixes (www) i que tots i cada un de nosaltres alimentem amb les nostres aportacions, moviments, informes...

3. Tot i que faig força ús de les xarxes socials, considero que són una gran font d’apropament a allò que ens és llunyà i al mateix temps, ens allunyen molt del que ens és més proper. Fins i tot, de la persona que tenim asseguda a la butaca del costat.

4. El mot anècdota en aquest cas queda curt. En realitat allò va ser una gran enganxada que va fer que el gestor del seu compte comencés una persecució, en tota regla, des de diversos comptes d’Instagram que jo desconeixia.  

5. Aquest “qui, de veritat, forma part d’aquest sector” l’especifico així perquè, hi ha molts falsos pagesos que en realitat són “caça-subvencions”. Als primers tot el meu suport i tots els ajuts públics, als segons, tot el meu rebuig i ni un cèntim d’euro.

6. Escric propietaris, perquè “amo” fa referència a “tenir o exercir el domini, en aquest cas, sobre una persona”. En aquest cas el sentit que li vull donar és el d’exercir la propietat (de la finca). Però, de tota la vida, a pagès, dels propietaris se’n deia “els amos”.

Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (2)

Sobre propietaris i masovers

Llongarriu de la Vall del Bac sempre havia funcionat, com la majoria de les cases de pagès, amb el sistema de pairalia i masoveria, estructura tradicional de la societat rural catalana. Aquest model, de propietaris i masovers, és el que constaten les edificacions de les masies d’aquest estil: la casa dels propietaris i la caseta dels masovers. Agradi o no agradi el sistema, és així com anava.

Tots sabem que la pagesia és qui té cura de la terra, qui modela el paisatge i qui ens alimenta. Voldria no equivocar-me pensant que els meus avantpassats s’estimaven la seva terra i les seves cases, així com les persones que hi vivien. A la nostra àvia paterna, Manuela Montsalvatje, en una visita a alguna masoveria, li van dir “ens agrades perquè ets tan pagesa!”. Aquest elogi espontani, sentit i de proximitat, encara ara em fa enorgullir de l’àvia Manuela que, igual que va passar amb l’avi, no vaig arribar conèixer. D’aquesta expressió n’extrec la conclusió que entre ella i els masovers hi havia una estima mútua.

Precisament per aquest afecte amb la gent del terrer, quan anàvem de visita a alguna casa de pagès -propietat de la família o no-, sempre érem benvinguts; ens rebien amb els braços oberts. Asseguraria que el bon tracte que ens dispensaven era de tot cor i no pas perquè fessin compliments. Aleshores ens deien “que entrin, que seguin, que tallin i que mengin” i, al voltant de la seva taula, en una estança fresca i fosca, compartíem el pa, la llonganissa i el porró de vi o, si era estiu, el porró de marsinada. (1)

Durant els nostres estatges d’estiu a la Vall del Bac, els sis germans ens vam curtir. En aquelles llargues estades a Llongarriu ens guaríem dels refredats i altres xacres hivernals. Anàvem a la riera, a visitar alguns estadants, a jugar per prats i boscos... i, els més grans, sortien a caminar amb el pare. Sovint teníem algun convidat, cosines, cosins, parents o algun amic, a passar uns dies. Les germanes més grans havien rebut alguna visita de caire més sentimental. En aquells estius que acabaven al setembre, sempre fèiem alguna visita, ja fos al Tomàs, al Xaravitx o en alguna altra masoveria.

La relació amb els masovers de Llongarriu era cordial i planera. Les grans de casa, recorden que els agradava anar a berenar amb en Joanet i la Margarida, mentre que a l’hora de jugar, preferien en Ramon, en Cisco, en Ricard i l’Anna Maria. Sovint també venia a passar el dia l’Angelina del Tomàs, d’una edat semblant a la d’elles. Les ties, solteres, gaudien d’allò més veient tanta mainadica jugant al prat de Llongarriu i, ben segur que donaven un cop de mà a la nostra mare, que a finals dels anys cinquanta ja tenia quatre dels sis fills que portaria al món.

A la dècada dels seixanta del segle passat és quan es van anar deshabitant les cases. Primer va ser el Tomàs (1966). Després el Xaravitg (1970). I, finalment, l’any 1976 es va tancar la porta de Llongarriu, amb la marxa dels últims masovers. El “progrés” havia arribat i es feia difícil viure en una casa que quedava lluny de tot. L’home era gran. La dona patia un retard mental. I el fill estudiava intern a l’Escola Llar d’Olot. S’enyoraven tant els uns dels altres, pobrics, que la tristesa els consumia.

Parlo dels masovers que vaig conèixer amb un respecte absolut, talment el tracte que sempre vam rebre per part seva. Fins i tot tenint en compte que a l’avi, en temps de la República li van incautar les finques. Després va venir la reconciliació: Un dels millors testimonis de l’actuació del pare és que cap dels seus masovers fou despedit ni molestat, absolutament per res. Algú li suggerí d’actuar amb rigor, incitació que sempre va rebutjar amb l’afirmació que tot ho havia oblidat perquè tots els seus greuges estaven perdonats. [...] vaig ser un dels acompanyants en la primera visita que féu a la finca. Allò fou un passeig de reconciliació on triomfà la bondat per sobre de tot. Aquesta bondat a què es refereix el pare, formava part del tarannà de l’avi Lluís, una bona persona que, més endavant, treballà de forma altruista: Passats alguns anys [de la Guerra Civil], prengué al seu càrrec l’administració de l’Hospital de Sant Jaume per “gratia et amore Dei” on treballà i deixà treballar a tota una sèrie de comissions que es desvivien per l’Hospital (2).

Sempre que passo per una casa de pagès procuro ser molt respectuosa. Miro de deixar els filats tal com els he trobat. Segueixo els camins marcats. Evito fer sorolls innecessaris per no molestar els gossos... M’agrada i crec que és del tot necessari respectar les persones que hi viuen. Així ho he mamat i així ho seguiré fent. Sempre que he anat a Llongarriu després de la venda per part de la família, per respecte i per prudència, he evitat acostar-me a la casa.

Em conformo anant a seure al pedrís de l’ermita, al peu dels set xiprers. Contemplo el paisatge. Escolto el silenci. Deixo que els records flueixin i em reconnectin amb aquell escenari de jocs infantils, de xurmers per alletar, de gallines que escatainaven i picotejaven pel prat, de mules que algú ens acostava al pujador per poder-nos-hi enfilar, del racó de jugar a cuinetes sota l’ermita, de la pasta de calç per fer ciment amb el joc de paleta del nostre germà... I, mentre enfilo aquests records en un fil imaginari, l’estona passa volant.

En alguna ocasió, si s’ha donat el cas que hagi vist moviment a la casa petita, he preguntat si podia acostar-m’hi i m’ha agradat conversar amb els masovers. Com que soc poc fisonomista, sempre penso que no els conec i que ells no em reconeixen a mi. Només quan ha vingut al cas, he esmentat el meu cognom i la meva procedència.

L’any 2015, un matí fred i rúfol de febrer, havíem anat a Llongarriu pel Coll de la Barcadura i, arrecerats a l’ermita de Çacot, vam veure el masover. Amb el seu consentiment, vam entrar al prat per poder xerrar una mica. Era un altre masover, però vam conversar cordialment. Era un altre masover i ja hi havia unes altres condicions: carretera, llum, aigua corrent i cobertura telefònica. Era un altre masover, però sabia on era el locus amoenus de la nostra àvia per passar-hi les tardes. Era un altre masover i recordava algunes anècdotes que havia explicat el pare. Era un altre masover i ja era una altra manera de viure: els fills anaven a estudi al Sant Pau de Segúries i participaven en competicions esportives els caps de setmana, fet impensable als anys setanta del segle passat. Era un altre masover i jo que me’n vaig alegrar, de veure que Llongarriu tenia vida, i que podíem xerrar una estona. Era un altre masover i la conversa era cordial, però el gos em va mossegar la cama. Era un altre masover i ja eren uns altres temps. Altres vegades he passat per Llongarriu i no he gosat ni baixar del cotxe, ja que els gossos m’han abordat com veritables feres ferotges. Així que m’ha tocat passar de llarg amb el cor ple de recança.

Potser sí que tenia raó en Sabina quan deia al lloc on vas ser feliç no has d’intentar tornar-hi.

(Continuarà)

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026

A Llongarriu. Estiu 1967.

Notes al peu:

1.     La marsinada va ser la responsable d’una anècdota que vaig protagonitzar de ben menuda que algun dia explicaré.

2.     En el llibre “700 L’Hospital Sant Jaume d’Olot en la història”, curiosament, l’avi no hi apareix, malgrat la veracitat d’aquests fets i els records que en serven les meves germanes grans, de quan l’acompanyaven a fer alguna gestió o a celebrar el Nadal amb els treballadors i les persones malaltes o desvalgudes.

3.      En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar.

Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (1)

Una notícia al diari el Punt Avui

Divendres, 31 de juliol de 2026, el Punt Avui va publicar un article de Jordi Grau, titulat “El casal dels Llongarriu: de masia a referent de luxe”, que podeu trobar sencer en aquest enllaç. Comença així: M’ho explica el bon amic Joan Oller, periodista d’aquesta casa, que la coneix bé (1). El casal dels Llongarriu, una gran casa senyorial de la vall del Bac, a l’Alta Garrotxa, es transforma a partir del 31 de juliol en un exclusiu complex que combina hotel, restaurant d’autor i un spa integrat a la natura.

En aquest article s’hi diuen algunes coses que són opinió i d’altres que semblen objectives. Amb les primeres, podem estar-hi d’acord o no. Les segones, s’haurien d’haver contrastat abans de publicar-les. Tot seguit en comentaré algunes:

El periodista escriu Aquesta masia inicialment del segle XV... Segons els treballs del pare, tenim constància documental que els indicis de l’actual edifici, el Mas Noguer, antecendent de Llongarriu, és esmentat molt abans del segle XV: La primera referència que en tenim [d’aquesta casa] és d’un Besalú dels Noguer citat en la crònica de la visita pastoral del bisbe Moncada, l’any 1329. Per tant, l’edificació inicial d’aquesta masia és d’abans del segle XV.

Les notícies sobre el primer Llongarriu les detallo cronològicament. L’any 1576, tenim un primer document de  Joan Longarriu (escrit amb una sola L), arribat de la Gascunya francesa. L’any 1583, consta que els Llongarriu eren masovers del mas Joncar de Capsec. L’any 1590, trobem el primer document que relaciona els Llongarriu amb el Mas Noguer de la Vall del Bac: en lloga una habitació per quatre anys junt amb uns horts, un anomenat del codonyers i l’altre situat darrere el cementiri de l’ermita...

Més endavant de la notícia podem llegir hi ha una església dedicada a la Mare de Déu dels Àngels... Els qui vau conèixer el meu pare sabeu com s’estimava la Vall del Bac i la casa de Llongarriu, així com que va dedicar moltes hores a l’estudi dels orígens de la nostra família. Ell, a l’hora de parlar de l’església de Llongarriu, interpretava i defensava que estava dedicada a la Mare de Déu de Çacot, on l’any 1886, els nostres besavis, Ramon Llongarriu i Rosa Saguer van celebrar l’últim casament que es faria a l’ermita. És per això que nosaltres sempre n’hem dit Çacot i no el Àngels.

En l’article podem llegir-hi El seu mobiliari era un dels més importants de l’actual terme de la Vall de Bianya i sembla que se’l van emportar els darrers masovers als anys setanta... Desconec quin lloc ocupava el mobiliari de Llongarriu en el rànquing d’importància entre el mobiliari de l’actual Vall de Bianya, però sí que vaig conèixer personalment els últims masovers i posaria la mà al foc que ells no es van emportar els mobles de Llongarriu. Ho dic per dos motius: el primer, perquè eren gent de bona fe, i el segon, perquè no tenien capacitat ni de fer ni d’organitzar un robatori d’aquesta envergadura. I més encara si tenim en compte que disposaven d’un burro com tot a mitjà de transport.

Explicaré com va anar el desmoblament de Llongarriu. Abans, però, hem de recordar que els sis germans n’eren copropietaris, ja que l’avi no havia fet hereu. Així doncs, part del mobiliari se’l van endur els germans Llongarriu Monsalvatje (alguns Montsalvatje), dels quals ja no en queda cap en vida. Transcric les paraules del pare Vam treure els mobles deixant un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Res no hi valgué perquè fou destrossat tot, robat l’escon, dues calaixeres, dos llits, dues taules, roba i parament de la cuina. És evident que aquell tancament es va fer amb bona intenció i des de la mirada de qui creu que tothom és respectuós amb els béns dels altres. Però el mobiliari no se’l van endur els masovers.

Passo a comentar algunes coses que s’expliquen a l’article que fan qüestionar la idoneïtat de l’emplaçament d’aquest negoci, sobretot per la manca d’encaix amb l’entorn natural on es troba.

Paraules que grinyolen pel que fa a la integració i l’arquitectura respectuosa: finestrals amplis Digueu-me una sola casa de l’Alta Garrotxa que tingués finestrals amplis a les habitacions. [...] un spa integrat a la natura Com s’integra un spa a la natura de l’Alta Garrotxa? [...] La proposta gastronòmica neix amb el compromís “del paisatge al plat” i vol retre homenatge al receptari tradicional de la comarca, reinterpretat amb tècniques contemporànies Pel que es pot veure a la seva pàgina web, la reinterpretació del receptari també inclou l’allunyament total de les menges tradicionals de l’entorn.

El relat publicat a El Punt Avui acaba amb les paraules de l’actual propietari, Andreu Gómez la finca de Llongarriu no és només un hotel o un restaurant, és un homenatge a la història, la calma i el paisatge de la Vall del Bac. Hem volgut crear un espai on el temps s’atura, respectant la identitat de l’Alta Garrotxa i oferint al visitant una hospitalitat d’alt nivell. Pot ser un homenatge a la història, però realment el mobiliari i la decoració tenen res a veure amb el paisatge de la Vall del Bac i amb la identitat de l’Alta Garrotxa?

A Llongarriu hi han fet un hotel de luxe, amb un restaurant d’autor. No cal que ara ens facin combregar amb rodes de molí amb la cuina quilòmetre zero, perquè enlloc de barbs i bagres de la riera hi serveixen gambes i altres menges que poc tenen a veure amb el terrer de la Vall del Bac. Poden dir que cullen les verdures de l’hort de Llongarriu, però l’hort on les meves germanes anaven a collir l’enciam i la ceba per fer l’amanida, el que quedava a tocar de la casa i que es podia regar amb facilitat si feia falta, ha desaparegut. Poden parlar de restauració adaptada a l’entorn, però tots sabem que s’han ampliat superfícies i volums i s’hi han aixecat noves edificacions. Si el PEIN de l’Alta Garrotxa no ha canviat de com era abans, no s’ha respectat, perquè no permetia tot el que s’ha fet als afores de la casa. Pel que fa a la sostenibilitat, tots sabem que l’aigua és un bé escàs a l’Alta Garrotxa i que les piscines, l’spa, i el servei d’habitacions, tindran un consum d’aigua que no s’adequa al subministrament que pot proporcionar aquell indret.

L’hotel que fa poc s’ha inaugurat a Llongarriu, amb el nom “Finca Llongarriu”, està totalment fora de lloc, per la seva ubicació, pels recursos naturals de la zona i per la inconveniència de l’accés del trànsit rodat. Anar-hi potser és fer turisme de qualitat, però, a quin cost pel territori?

Si el negoci serà rendible, si tindran gaire clientela, si durarà temps, si s’hi hauran allotjat influencers, personatges més o menys famosos o persones molt adinerades, són aspectes que em són del tot indiferents. Tot això queda tant lluny del que realment m’interessa, que tant me fa!

Qui vulgui anar-hi, que hi vagi. No seré pas jo qui ho aconselli ni qui ho desaconselli.

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026

Al prat de Llongarriu, amb un xurmer. Any 1967.

Notes al peu:

1.     On diu Joan Oller, periodista d’aquesta casa, que la coneix bé no entenc què és allò que coneix bé en Joan Oller “aquesta casa” és a dir “El Punt- Avui”, la “masia” de Llongarriu. Entenc que no es refereix al “casal” perquè hauria de dir “que el coneix bé”. Potser es refereix al fet que coneix bé l’actual propietària de Llongarriu. L’ambigüitat d’aquesta primera frase m’ha fet ballar el cap.

2.    En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar (1994).

Els nostres vincles amb el poble d’Oix

 Oix. Presentació de la seva pàgina d’Internet

Oix és un petit poble de la Garrotxa, avui entitat poblacional del Municipi de Montagut al qual fou annexat l’any 1972. El seu terme era de 55,58 quilòmetres quadrats. Dintre d’aquest espai hi estan inclosos pobles i parròquies on el romànic hi és present: Sant Martí de Toralles, Sant Miquel de Pera, Sant Andreu de Bestracà, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Santa Maria d’Escales i Santa Bàrbara de Pruneres. Les ermites d’alguns d’aquests llocs han estat restaurades pels “Amics de l’Alta Garrotxa” que vetllen per la conservació d’una arqueologia[1] irrepetible. Únicament la de Talaixà, lamentablement, ja és ruïna[2].

Oix està comunicat per mitjà de la carretera que comença a la sortida del pont de Castellfollit de la Roca. Fou construïda per iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya, començada l’any 1922 i fou acabada i entregada l’any 1928 quan aquell ens ja estava suprimit pel general Primo de Rivera des de l’any 1925. El pressupost fou de 266.125 pessetes.

El cens de l’any 1991 fixa una població urbana de 41 habitants que, amb els disseminats, arriba als 81.

És un poble ben equipat per l’actualitat que viu. Compta amb un dispensari i local cultural. Dos establiments[3] ofereixen queviures de tota mena i són, endemés, punt de contacte social. El poble, molt cohesionat i festiu, celebra les festes animosament: castanyada per Tots Sants, foc i coca per sant Joan, pastorets i xocolatada per Nadal i els Reis arriben, per a petits i grans, que han fet bondat. La festa major, entorn de la diada de sant Llorenç, el patró, és molt animada: ofici, homenatge a la Vellesa, campionat de botifarra, animació infantil, sardanes amb vermut o sense, balls...

Per la Gala, que s’escau el primer diumenge d’octubre, s’hi fa un àpat col·lectiu.

El poble té motius arqueològics interessants. En destaquem, somerament[4], el castell del segle XV, restaurat. El pont medieval, d’arquitectura remarcable, restaurat l’any 1991, d’una gran arcada, una de complementària, petita, i esperó per tallar el corrent d’aigua. De l’ermita de sant Llorenç, romànica, del segle XII, d’una sola nau amb volta apuntada, absis semicircular i porta al migdia, n’hem de remarcar la cornisa interior que recorre els murs, el blasó dels Barutell i la fenomenal pila baptismal, hemisfèrica, muntada sobre un dau de pedra.

El recolliment i pau, espontanis a Oix, inviten a un repòs molt gratificant.

Ramon Llongarriu Monsalvatje
als voltants de l’any 2000

Panoràmica d'Oix. Any 1971

 - - - - - - - - - - - - - - - 

Aquest és l’escrit que el pare va preparar com a presentació del poble d’Oix, a la seva pàgina web. L’original no està datat, però el situo a finals dels anys noranta. 

No em queda del tot clar si aquest text va ser utilitzat com a presentació del poble a internet o si, finalment, no es va fer servir. Em decanto per la primera opció, ja que, en l’original mecanografiat del pare, hi ha dues anotacions, del 26/11/2000, en bolígraf: “la Gala no es fa” i “hi afegiran al text la cursa de BTT. Enguany era la novena edició”. Ambdues anotacions corresponen a informació que li va facilitar en Lluís Abel, olotí de naixement i oixenc d’adopció, que viu a can Siloi, i que actualment és l’alcalde de Montagut i Oix.

La pàgina web que en aquests moments representa i presenta el poble d’Oix és la d’Ovoxo, l’Associació Cívica i Esportiva d’Oix (enllaç). En aquesta pàgina no hi he sabut trobar la presentació del pare, però com que en els darrers vint-i-cinc anys tot allò que té a veure amb internet ha evolucionat tant, és probable que aquell text hagués servit per una pàgina web que deu haver desaparegut.

El pare sempre havia tingut una gran estima pel poble d’Oix. Li agradava molt anar-hi, ja fos a visitar els de Cal Ros, els de la Boadella i de can Blanc -actualment Can Simó-, els del Tomàs -que vivien al castell d’Oix-, o a comprar embotit a la carnisseria d’en Cros. Recordo que, quan érem petits, hi anàvem sovint, i en dues ocasions vam anar-hi a passar uns dies: estiu de 1970 i Setmana Santa de 1971 (enllaç).

La mare i tres dels meus germans al
Carrer Major d'Oix. Primavera de l'any 1966

La mare, la Marissa i jo mateixa amb el Pairé al fons.
Estiu de 1970

Vegem d’on venia la coneixença dels Llongarriu amb Oix i per què hi tenien finques, si ells eren de la Vall del Bac. Per entendre-ho, hem de recular a l’any 1853 quan, Francesc Llongarriu i Beltran (rebesavi patern del pare), de 55 anys i vidu, es casava amb Isabel Rovira Sibecas, també vídua. Curiosament, al mateix temps també es casaven Joaquim Llongarriu Burc, de 23 anys (fill del nuvi) amb Agustina Agustí Rovira, de 21 anys (filla de la núvia). Per tant, pare i fill es van casar amb mare i filla el mateix dia.

D’aquesta dos casaments en resultà la incorporació al patrimoni dels Llongarriu, de les propietats d’Oix: en els dobles capítols matrimonials del gener de 1853, Isabel aporta com a dot seu l’heretat de Can Rovira[...] patrimoni que estava format per la casa pairal situada al poble, en començar el carrer principal, davant mateix de l’església de Sant Llorenç; una peça de bosc anomenada la Costa d’en Rovira; el mas Boadella amb el seu agregat, el mas Vilarot; el mas Alous; una peça de cultiu anomenada el Pla, un altre camp i l’hort que s’anomenava del Xurragai. Quatre masies amb unes 50 hectàrees (pàg. 156)*.

Annexionat el patrimoni d’Oix al dels Llongarriu de la Vall del Bac, la vida continuava en aquella vall que ara ens sembla tan plàcida. Però hem de dir que aquells Llongarriu no van pas tenir una vida tan bucòlica com podem imaginar. El besavi del pare, en Joaquim Llongarriu Burc, al mateix any que es casava amb Agustina Agustí (1853), quedava vidu i, en voler casar-se amb la seva cunyada, Engràcia Agustí, va topar amb la norma clerical. Segons les lleis eclesiàstiques d’aquell moment, els casaments de familiars de fins a segon grau estaven prohibits i s’havia de recórrer al Sant Pare que podia concedir el permís o la dispensa. Així doncs, Engràcia, la cunyada, va atorgar, amb el consentiment dels pares (al començament del procés tenia 15 anys i quan es va casar, 17), uns poders a Antonia Granchi i a les seves filles Maria i Victoria, veïnes de Roma, per tal que en nombre de la otorgante puedan juntas y a solas contraer matrimonio por palabras de presente con el referido Joaquin... En Joaquim va viatjar a Roma amb tota la documentació i en va tornar casat per poders. El casament es va celebrar l’any 1856 a l’església de San Augustini. (pàg. 168 i 169)*. 

En aquest viatge a Roma, Joaquim Llongarriu Burc va tenir un acompanyant extraordinari que fou el seu veí i amic, en Joan Coromina, que va aprofitar l’ocasió per informar-se de la fabricació de ciment romà [...]. Tal com he dit en altres ocasions, el pare estirava el fil del que anava trobant mentre feia l’estudi de la nostra nissaga, per continuar investigant i saber on duia aquell cap. La figura de Joan Coromina, originari de la Vall del Bac, el va dur a fer-ne un treball d’investigació i va concloure que Coromina fou un peoner de la indústria del ciment a les nostres comarques i, possiblement, l’iniciador d’aquesta activitat industrial a Catalunya (pàg. 171)*.  

Fixem-nos que Joaquim Llongarriu Burc, el besavi del pare, que va morir als 45 anys, va viure moltes morts que el tocaven de prop: als 21 anys va perdre la mare; als 23 anys es casà amb Agustina i també als 23 quedava vidu; als 25 anys va perdre el seu germà gran (que tenia 27 anys) i va passar a ser l’hereu; als 26 anys es casà (en segones núpcies) amb Engràcia, amb qui van tenir vuit fills que, aquests sí, visqueren uns quants anys; als 36 anys va veure morir el seu pare, i als 40 la seva sogra i segona muller del seu pare.

Aquest últim decés, el d’Isabel Rovira Sibecas, és digne de recordar. Va ser una mort tràgica: A los trenta y uno dias de agosto del año mil ochocientos setenta y cinco falleció edad sesenta y cuatro años Isabel, natural de Oix i vecina de esta parroquia [...] a causa de morir de una caida de caballo y quedar inmediatamente sin sentidos [...] (pàg. 163)*. Transcric el que el pare explica sobre aquest accident: podria haver caigut en el camí del Bodequer on devia haver passat moltes vegades per anar a Oix on tenia la seva hisenda [...] i descriu que es tracta d’una ruta amb prou trenca-colls perquè un dia pogués trobar la mort en caure de la seva cavalcadura. Em costa d’imaginar aquella dona transitant pel Bodequer a cavall d’una euga o una mula.

La bona relació de la família del pare amb la gent d’Oix es va veure reflectida en el que ell anomena “Les trifulgues de la guerra”[5]: En esclatar la revolta i la guerra subsegüent (1936-1939), vam quedar desposseïts de la hisenda familiar. No en vam poder gaudir ni per menjar ni per escalfar-nos [...] La mare i les germanes grans treballaven amb feina de les fàbriques. Cosir punteres dels mitjons, acabats de jerseis i caçadores. Van treballar molt, també, teixint suèters a mitja [...] vam tenir llenya. Els Sala d’Oix, els de cal Ros, que havien tractat molt amb el pare, van oferir-se a tallar unes plantes, fer-les serrar i portar-les a casa amb el seu camió. Així vam poder cuinar i escalfar-nos (pàg. 222)*. És evident que el nostre pare se sentia molt agraït amb els de Cal Ros. Una guerra, la fugida del pare, la del germà gran, la gana, el fred i la por, per damunt de tot, no s’obliden fàcilment, sobretot si et toca viure-ho de jovenet (dels 13 als 15 anys en el cas del pare). Si algú t’ajuda en moments així, l’agraïment perdura per més que passi el temps.  

Cal Ros. Estiu de 2001

Can Nofre. Estiu de 2001

Quan, a finals dels anys noranta, vam tenir la possibilitat de tornar a fer estades i celebracions a Oix, el pare i la mare hi van viure molt bons moments. Hi tenien dues filles i les quatre netes més petites que hi passaven festius i caps de setmana. Durant molt de temps hi vam fer moltes celebracions familiars. Als pares, els agradava molt formar part d’aquelles trobades festives, veure’ns junts i ben avinguts, i passar alguns diumenges junts a la terra de la seva besàvia Agustina, compartint àpats senzills i, si el temps era convenient, cuinats i menjats a l’aire lliure. Al capvespre, el pare sempre deia que allà sí que s’hi podia escoltar el silenci.

Les nostres filles i nebodes van créixer passant caps de setmana, festius i vacances a Oix i, tant elles com nosaltres, en guardem records molt bons. A finals dels noranta al poble, entre estadants, estiuejants i gent de cap de setmana, s’hi ajuntava un bon grup de mainada. Hi havia molta activitat, tal com esmenta el pare en el seu escrit: castanyada, pastorets, festa major..., la brunyolada per Setmana Santa, la preparació de la festa Major els primers dies d’agost, l’aplec d’Escales el dia de la mare de Déu d’agost[6] , la cursa BTT[7]...

Cap a la brunyolada.
Setmana Santa de l'any 2000

Foguera de Sant Joan.
Juny de l'any 2000

Una de les activitats més participatives que recordo de la dècada 2000 – 2010, és la preparació de la festa major, que se celebra per Sant Llorenç, el patró del poble. La setmana abans del cap de setmana festiu, veïns i estiuejants es troben cada tarda i preparen i munten tot el que és de menester per als dies de la festa. Més d’un dia, la feina s’acaba amb un sopar comunitari.  Jo tinc claríssim que, la gent d’Oix, acostumats a quedar desemparats de les diferents administracions, i un xic lluny de tot arreu i de tothom, han après a espavilar-se i a organitzar-se. Tal com vaig escriure en una altra publicació⁷: totes les causes justes del món tenen els seus defensors, en canvi els oixencs només es tenen a ells mateixos. Potser per això han après a sortir-se’n de tot.

Canalla d'Oix i estiuejants amb l'Esparver,
el gegant de Montagut i Oix. Agost de l'any 2000

Entrada a missa el dia de la Festa Major en
l'Homenatge a la Vellesa. Agost de l'any 2001

Aplec de Santa Maria d'Escales.
15 d'agost de l'any 2001

Entre tantes altres coses que he heretat del pare com ara l’aspecte físic, el posat, les dolències musculoesquelètiques, l’afició a la muntanya, a l’excursionisme o a escriure, també s’hi troba l’estima pel poble d’Oix. A Oix sempre m’hi he sentit bé i hi he estat ben acollida. Hi tinc familiars estimats i bones amistats. I una bona amiga que em va acompanyar en un moment molt difícil de la vida. Viu al capdamunt del poble i des de casa té una molt bona vista de tot el llogarret. Sovint li dic que, aprofitant la visió que li ofereix el fet de viure en aquella talaia i la perspectiva que li dona ser oixenca de naixement i haver viscut sempre al poble, ha vist passar tanta gent per Oix que ben segur en podria escriure un llibre. No exagero, ja que per Oix n’hi ha passat molta de gent! A més d’excursionistes, turistes i tafaners, moltes persones s’hi ha volgut instal·lar. Uns han arribat disposats a promoure (fins al punt de voler imposar) grans canvis; uns altres, amb idees de bomber; altres amb grans exigències, i alguns amb ganes d’integrar-se a la vida del poble. Els més il·luminats són precisament els que n’han marxat en poc temps. I és que, la vida al món rural no sempre és tan pastorívola com podem imaginar des d’una butaca situada en un pis d’un carrer transitat d’una gran ciutat.

Furgoneta descarregant excursionistes a Oix.
Autor i any desconeguts

Ara potser entenem més aquells nostres avantpassats Llongarriu que van deixar la casa pairal de la Vall del Bac per instal·lar-se a Olot on els seus fills podien anar a estudi i tots plegats tindrien una vida més plàcida, amb més comoditats i millors comunicacions. S’estimaven molt la seva casa natal i van continuar ocupant-se’n i preocupant-se’n fins que, l’any 1976 va arribar el moment de tancar les portes del casal de Llongarriu i l’any 1987 arribà el moment de la venda. Quina nostàlgia produïren al pare aquests dos esdeveniments. Però això ja seria motiu d’una propera entrada.

Els nostres avis paterns, el pare, la mare, alguns oncles i ties, amb
algun estadant de la Vall del Bac, a Llongarriu. Any 1947

Adriana Llongarriu
gener de 2026

---

[1] Arqueologia i arquitectura.

[2] L’any 20212 es va dur a terme la restauració de Sant Martí de Talaixà, a càrrec del Consorci de l’Alta Garrotxa.

[3] Can Nofre va tancar el 2005 i Cal Ros, el 2012.

[4] De manera superficial.

[5] Capítol del llibre Llongarriu de la Vall del Bac, de Ramon Llongarriu Monsalvatje.

[6] Article sobre l’Aplec d’Escales, publicat en el meu blog d’excursionisme: enllaç.

[7] Article sobre la BTT d’Oix, publicat a la revista El Brull, núm. 28 d’abril de 2015: enllaç.

* Entre parèntesi, les pàgines del llibre Llongarriu de la Vall del Bac, obra del pare, d’on he tret els fragments de text que reprodueixo en cursiva.

Can Boquica, en Boquica, traginer i bandoler i Francesc Monsalvatje Fossas

Can Boquica

L’Associació Olotina d’Amics del Porc i el Xai (AOAPIX), coneguda per la seva capacitat d’organització d’actes populars durant les Festes del Tura de la nostra ciutat, actes participatius i solidaris com ara La Fira de la Joguina, una quina per Nadal, activisme i participació en manifestacions en pro de la llibertat de Catalunya, entre tantes altres activitats, disposa d’un local, Can Boquica, per fer trobades gastronòmiques, àpats i cursos de cuina. És una mica l’estil dels txokos, de les societats gastronòmiques basques. 

Situat al xamfrà dels carrers Bonaire i Alt del Tura, a tocar la Plaça Campdenmàs, Can Boquica havia estat una botiga del barri del Carme. A la placa explicativa que hi ha a l’entrada d’aquest local, al carrer Alt del Tura, hi podem llegir: Aquesta va ser, durant molts anys, una de les botigues més emblemàtiques de la ciutat. Un espai carregat d’història on tothom era benvingut. Aquí es venien productes de la terra, vi, oli a granel, ous de pagès, pasta, llegums, fruita, galetes, xocolata... Però també era un lloc per a la tertúlia, la conversa i l’intercanvi d’opinions. El nom de Can Boquica té l’origen en el sobrenom d’un dels propietaris del local que duia el seu cavall tan engalanat, amb enlluernadors lluentons daurats, com el duia, segons la llegenda, el conegut traginer i bandoler Josep Pujol, en “Boquica”. (Besalú, 1778 – Figueres, 1815).

Qui era en Boquica traginer i bandoler?

Entre els documents dels estudis del pare, hi he trobat un resum que ell havia elaborat, a partir de diferents informacions, sobre la vida d’en Boquica, en Josep Pujol Barraca, fill de Besalú.

Transcric literalment la nota del pare: Pujol Barraca, Josep (Besalú, Garrotxa 1778 – Figueres, Alt Empordà 1815). Bandoler, conegut amb el malnom de BOQUICA. Traginer d’ofici, es dedicà al bandidatge. Durant l’ocupació napoleònica es posà al servei dels francesos. El general Mathieu convertí la seva banda en miquelets i li donà el grau de comandant. Amb el pretext de cobrar contribucions i de vigilar l’enemic, els bandolers cometeren grans excessos amb tota impunitat i Boquica es destacà per la seva gran crueltat. El 1814, en capitular els francesos de Girona, intentà saquejar la ciutat, cosa que Suchet impedí. Passà a França, però Lluís XVIII el tornà a les autoritats del Principat que l’executaren.

Aquest resum sobre el bandoler Boquica està basada en informacions de dos autors: Francesc Monsalvatje Fossas (Besalú. Su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos [Tomo II], Impremta Bonet, Olot, 1890) i Esteve Paluzie Cantalozella (Olot, su comarca, sus extinguidos volcanes, su historia civil, religiosa y local, biografías de sus hijos notables en letras, armas, etc. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepús, 1860.)

Paluzie escrivia coses com no hay casa de campo en las cercanías de Olot, que no esté salpicada con la sangre de las víctimas inmoladas por el cinismo de aquellos caribes. [...] unes veces quemaban lentamente a las persones de ambos sexos en los hogares; otras las ataban en las sillas introduciéndoles el fuego debajo del asiento...  

Monsalvatje deia Hijo de padres trajineros, ejercía Pujol el mismo oficio en la villa de Olot al empezar la guerra de la Independencia. Seducido por el oro francés, se prestó a servir de espia al enemigo [...] por la sed del oro, se complacían en atormentar bárbaramente, no respetando ni las canas, ni el pudor, ni la inocencia.

Relat de com va acabar els seus dies
en Boquica bandoler. (No tinc clar l'origen)

 Sobre Francesc Monsalvatje Fossas

Dels dos autors de qui el pare va treure informació d’en Boquica, m’interessa especialment en Francesc Monsalvatje, home polifacètic, vinculat a la nostra família paterna.

En primer lloc, direm que Francesc Monsalvatje Fossas (Olot 1853 – 1917) , era l’oncle patern de la nostra àvia Manuela Monsalvatje Fossas (1892-1955). Tot i que duien els mateixos cognoms, Francesc i Manuela no eren germans.

Vegem per què es repeteixen els cognoms Monsalvatje Fossas en la generació del pare i els oncles, amb la de les dues filles. Francesc Monsalvatje Fossas és un dels tretze fills de Jordi Monsalvatje i Clara Fossas, dels quals només sis van arribar a ser adults: Joan, Ignàsia, Dolors, Francesc, Josep i Maria del Carme. D’aquesta germandat ens fixarem en dos dels germans: Francesc i Joan.

Ja veieu que es tracta d’una família molt extensa. El més gran d’aquests germans, Joan Monsalvatje Fossas (1839 – 1907), va casar-se amb Matilde Castanys i van tenir tres fills: Jordi, Carme i Virgínia Monsalvatje Castanys. En quedar vidu, Joan va casar-se amb Ramona Fossas Serra i van tenir dues filles: Matilde (religiosa a la Providència d’Olot) i Manuela, la nostra àvia paterna. Les dues germanes porten el mateixos cognoms que el seu pare: Monsalvatje Fossas.

Francesc Monsalvatje Fossas (1853 – 1917), un dels germans d’en Joan, i oncle de la nostra àvia, va casar-se amb Virgínia Iglesias Balat i van tenir cinc fills: Clara, Xavier, Carme, Joan i Josefina Monsalvatje Iglesias. Aquesta va ser una branca familiar artística i culturalment molt activa. Entre la seva descendència hi trobem:

Xavier Monsalvatje Iglesias (1881 – 1921), com el seu pare va ser escriptor i historiador, conegut també com a pintor, melòman, mecenes... un artista i un activista cultural en tots els sentits.

Xavier Monsalvatje Bassols (1912 – 2002), un dels fills de l’anterior Xavier. Tot i néixer a Girona, abans dels deu anys es va traslladar a Barcelona, on es va formar com a músic i compositor. Reconegut com a gran compositor català de projecció internacional, l’Escola de Música d’Olot porta el seu nom. El pare, arrel d’unes entrevistes que es van passar per la televisió catalana, en motiu de la seva mort, escrivia: en destaquem la bonhomia de Monsalvatje, el criteri ponderat i una catalanitat indefugible.

Tot seguit detallo el grau de parentiu que ens vincula amb aquest descendents Monsalvatje que he anat esmentant: Francesc Monsalvatje Fossas era oncle patern de la nostra àvia Manuela. Xavier Monsalvatje Iglesias era cosí germà de la nostra àvia Manuela. Xavier Monsalvatje Bassols era fill de cosí (cosí segon) del nostre pare.

Hem dit que Francesc Monsalvatje Fossas era un home polifacètic. Veiem en quin sentit. A més de portar les regnes dels negocis familiars que detallo més avall, faig un refegit de les paraules del pare que resumeixen la seva activitat, el gran mèrit de Francesc, és el d’haver estat un historiador vocacional formidable. Trepitjà la nostra terra i n’estudià tots els documents que li arribaven a les mans, junt amb l’arqueologia. [...] Amb l’afany de publicar un volum cada any va arribar a una col·lecció de vint-i-vuit toms de les seves intitulades “Notícies històriques”. [...] Prat de la Riba l’escollí com a membre de la comissió de fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. [...] fou regidor de l’Ajuntament d’Olot. Com a primer tinent d’alcalde, de 1893 a 1895 i de regidor de 1895 a 1897. Amb el seu trasllat a Girona per regir la sucursal de la banca “Hijos de J. Monsalvatje “, deixà Olot definitivament. A la capital actuà com a regidor de l’Ajuntament i en fou alcalde en dues ocasions. Una del 23 de gener al 31 de desembre de 1905; una altra ocasió, del primer de juliol al 23 de novembre de 1909, com representant de la Lliga regional. [...] Francesc fou nomenat fill adoptiu de la vila de Besalú. [...] Pertanyé, com a soci fundador, al centre Artístic d’Olot (1869), una societat de Belles Arts “amb l’objectiu de tenir un lloc de trobada per desenvolupar les seves activitats culturals i polítiques, on es disposés de publicacions especialitzades en crítica artística i literària i d’un taller amb models.” [...] A Olot té dedicat un carrer i el seu retrat figura en la Galeria d’Olotins Il·lustres.

Els negocis de Francesc Monsalvatje Fossas i família

Deixant de banda l’activisme cultural, l’escriptura i la pràctica d’altres arts, els Monsalvatje eren del ram del gènere de punt. Eren teixidors i fabricants de faixes. A més de faixaires, van ser una nissaga emprenedora. Tot seguit esmento els negocis que aquesta branca de Monsalvatje van tenir a la segona meitat del segle XIX.

Iglesias i Monsalvatje: Caixa de préstecs (1861 – 1871). Jordi Monsalvatje Masoliver n’era soci fins a la seva mort, el 1871, als 72 anys. En destaca l’obertura d’un comerç a Osuna (Sevilla), dedicat a la venda dels teixits que confeccionaven a Olot.

Monsalvatje Hermanos. Negoci de faixes (1869 – 1871). Germans Joan i Jordi Monsalvatje Masoliver.

Vda. e Hijo de J. Monsalvatje. Fabricació i venda de teixits (1871 – 1877). La vídua era Clara Fossas Costa i el fill, Joan Monsalvatje Fossas.

Vda. e Hijos de J. Monsalvatje. Fabricació i venda de teixits (1877 – 1883). Clara Fossas Costa i dos dels seus fills, Joan i Francesc Monsalvatje Fossas.

Hijos de Jorge Monsalvatje. Societat regular col·lectiva dedicada a la banca (1883 – 1920). Els socis fundadors foren els tres germans: Joan, Francesc i Josep Monsalvatje Fossas (fills de Jordi Monsalvatje Masoliver). L’any 1907, amb la mort de Joan Monsalvatje Fossas, hi entraren els socis Lluís Sacrest Navarro i Jordi Monsalvatje Castanys (gendre i fill del difunt). El 1884 es va constituir com a Caixa d’estalvis. L’any 1920 va ser absorbida per la Caixa de Terrassa on van continuar treballant alguns germans Monsalvatje.

La Família Monsalvatje és molt més extensa. Va ser una nissaga molt activa en tots els sentits. En aquesta entrada només volia tocar una mica la figura de Francesc Monsalvatje Fossas, que va escriure sobre en Boquica, però costa aturar-se quan van sortint lligams, coincidències i curiositats. Més avall esmento la pàgina web on hi ha publicat el treball del pare sobre els Monsalvatje. Allà sí que hi trobareu molta més informació de les diferents branques d'aquesta família, que es van dedicar a oficis diversos i que van ocupar càrrecs polítics a Olot i a Girona en diferents èpoques.

Quanta feina va tenir el pare per trobar la genealogia de les seves dues famílies: els Llongarriu, la paterna, i els Monsalvatje, la materna! No en tenia prou de saber on i quan havia nascut, s’havia casat o havia mort cada un dels seus avantpassats, sinó que anava seguint els fils que trobava fins arribar a l’origen de cada una de les branques, tenint en compte els aspectes familiar, professional, econòmic, polític i social, situats sempre en el marc històric corresponent. Una feinada! Molta paciència i molta constància! Se li ha de reconèixer.

Acabaré aquesta entrada dient que en Boquica, traginer i bandoler, no va tenir cap lligam amb els nostres avantpassats Monsalvatje; que en Boquica, traginer i bandoler, no tenia res a veure amb Can Boquica (només la semblança dels ornaments del cavall), i que, probablement, Francesc Monsalvatje no havia estat mai a Can Boquica, ja que al seu barri hi devia haver més d’un negoci semblant. Així doncs, aquests tres punts que he enllaçat en aquest relat, no configuren els vèrtex d’un triangle, sinó que es relacionen entre ells només amb aspectes històrics i socials.

Adriana Llongarriu
gener de 2026

 

Nota: la informació dels Monsalvatje és extreta del treball del pare “Els Monsalvatje d’Olot”, que podeu trobar a www.portalgironi.cat, clicant aquest enllaç on us podreu moure per diferents branques de la família i per diferents aspectes que en va estudiar.

Una processó la nit de Nadal

Article de Ramon Llongarriu, publicat a La Comarca núm. 540, 21 de desembre de 1989.

Nadal és una data per recordar fets entranyables de la vida, baldament faci ja, com en el meu cas, uns cinquanta anys que han passat. Massa temps perquè no ens adonem que ens hem fet grans.

Érem els anys trenta-tants. Nosaltres, els que formàvem part de l’escolania de cor del convent dels pares caputxins, una agrupació d’adolescents cantors que, sota el mestratge del pare Celestí de Borges Blanques, apreníem el cant i solemnitzàvem les funcions litúrgiques d’aquella comunitat, teníem entre deu i quinze anys.

Aquell cor d’alumnes anàvem revestits amb una sotana marró i un roquet blanc, llarg i molt ample de cos i mànigues, acabat amb sanefes de dibuix geomètric i colors molt virolats. Els caputxins foren peoners en la renovació de les vestimentes litúrgiques, i les casulles de guitarra foren substituïdes, a la seva església, per les de nou estil. Així mateix, les vestidures de l’escolania seguien el nou corrent.

Així abillats, la nit de Nadal sortíem de la sagristia amb la comunitat presidida pel seu vicari, el pare Ermengol de Sarrià, que portava la imatge de l’infant Jesús, i pujàvem cap al pis on hi havia les cel·les dels religiosos. Els corredors conventuals, de foscos com eren, passaven a il·luminar-se al pas de la comitiva, amb la llum daurada dels ciris, mentre hi ressonaven els nostres cants: Tres capons porto,/ no en tinc cap més./ Un per a Maria i un per a Josep/ L’altre que em resta/ per a qui ha de ser,/ sinó per al Bon Jesuset?

Semblava irreal que, aquell convent i a aquelles hores de la nit, s’animés amb aquelles cantúries festives. Ho palesaven prou bé els ulls esbatanats i encuriosits de fra Gil, l’hortolà, tot ell de pasta de full, amb el seu somriure que encenia aquell rostre colrat. La processó es va dirigir a l’habitació del guardià, el pare Jaume de Sarrià, que era l’únic frare que faltava al seguici. Parats davant la seva porta, el pare Ermengol la colpejà i, en obrir-se, el seu vicari proclamà:

- Jesús és nat!

El superior prengué i besà la imatge del nen, i la comitiva va retrocedir pel mateix camí fins arribar a l’església, que ara era un doll de llum i de columnes d’encens, plena de gom a gom. A una breu introducció de l’harmònium els escolans vam entonar un càntic exultant; molt breu, però, perquè, corrent pels llargs corredors, vam anar al cor, on ja ens esperaven per entonar els kíries. Vam cantar la missa de Núria, de tonada molt popular, inspirada en els coneguts goigs de la Verge de Núria: La mare de Déu de Núria/ anem tots a visitar.

Després de les cerimònies d’aquella nit joiosa els frares van voler invitar-nos, perquè deien que havíem estat molt trempats, i ens van fer passar a una saleta on vam menjar torrons, neules i xocolata, amb orxata i altres begudes. Estaven molt contents perquè la cerimònia d’aquella nit ens va consolidar com bons cantaires. A més a més, no els portàvem ni despeses ni massa molèsties. Disposàvem d’una pilota de futbol, una bicicleta i un joc de croquet, al qual aquells religiosos tenien molta afecció per omplir les seves estones de lleure. També hi havia un joc de bitlles, d’un format fenomenal, tallat per algun dels estudiants que havien estat a Olot. Aleshores, quan nosaltres érem a l’escolania, ja no hi havia l’escola seràfica al convent d’Olot. Vull dir el grup de frarets que feien els seus primers estudis a Olot. Per tant, l’horta era tota per a nosaltres, amb permís, això sí, de fra hortolà. Al qual alguna vegada arribàvem a posar de mal humor, i ens amenaçava de no donar-nos més cacauets si no fèiem bondat de la bona.

Una escolania és un lloc on un adolescent pot aprendre moltes coses, no solament a cantar. Fou un mal pas per a la història d’Olot, perdre la companyia de la comunitat de caputxins.

Avui, que els hem recordat en aquella nit festiva de Nadal, el nostre homenatge a l’orde i als seu preclars, homes de ciència que han dignificat el nostre país. Que la pau que es respirava en aquella santa casa ens envaeixi a tots la nit de Nadal i perduri entre nosaltres.

Ramon Llongarriu i Monsalvatje

Després de rellegir aquest article del pare, de l’any 1989, quan ell tenia 66 anys, he comprès perquè a ell li agradava començar la celebració de Nadal tal com ho fèiem a casa. Entenc que en conservava un bell i agradable record, d’aquella processó, i que volia reproduir-lo a casa amb la seva descendència. Volia compartir amb nosaltres allò que per a ell havia estat un fet entranyable.

Nosaltres no teníem escolania ni convent, tot i que d’escolania gairebé n’hauríem pogut fer una, primer amb els sis germans que vam ser, i després amb els deu nets que van tenir. Però si que fèiem una processó, des de l’habitació dels pares fins al rebedor, on hi havia el pessebre.

Processó del 1992.

Els avis amb els cinc néts petits.
La més menuda portant el nen Jesús. 1996

Sortint de l'habitació dels pares. 1997.

La mateixa foto uns anys més tard.
Com han crescut! 2001.

En una entrada d’aquest mateix blog, amb el títol El record d’aquelles nits de Nadal (que podeu trobar en aquest enllaç), del desembre de 2007, un any i pocs mesos després de la mort del pare i que els germans ens haguéssim quedat sense progenitors i els nets sense avis, explicava aquesta nostra manera de commemorar la nit de Nadal. Tot seguit en reprodueixo un fragment:

Comença la processó, a poc a poc i bona lletra que són molts de colla i el camí és molt curt.
“Anem a Betlem a veure el Messies
Anem a Betlem i l’adorarem
Ses blanques manetes petites com són
Essent tant petitetes, formaren el món...”

Un cop a l’entrada, al davant del pessebre, les nenes hi posen el bressol i, amb molt de compte, el nen Jesús a dins.
- Al·leluia! Jesús és nat –diu l’avi amb un to de veu cerimoniós.

I acaben de cantar la cançó. Després van a fer cagar el tió i tornaran a venir a resar i a cantar més cançons...

Moment de la col·locació del nen Jesús al pessebre. 1993.

El pessebre dels pares dels anys vuitanta i noranta. 1993.

Després de la processó, fèiem cagar el tió i tot seguit, sopàvem. Han passat molts anys. Els petits, a qui ara els correspon fer cagar el tió, haurien estat els besnéts dels nostres pares. Ara no encenem espelmes ni portem el nen Jesús, però, entre picada i picada del tió, grans i petits continuem anant al passadís a cantar cançons i a fer costat els que esperen, amb gran innocència, que el tió hagi fet una bona cagarada.

Cares de nervis, d'emoció tot fent cagar el tió. 1995.

I cares de por de rebre un cop de bastó! 1994.

Del meu record, el sopar de la vigília de Nadal, o Nit de Nadal, sempre ha estat pa amb tomata i embotit, seguit d’una tassa de xocolata, amb nata i melindros. Així ho fèiem i així ho continuem fent, perquè quan una cosa funciona, no cal canviar-la. Per tant, un any més, repetirem el que, per a nosaltres, és el clàssic sopar de Nadal: un àpat amb poca feina i amb un resultat exitós per a petits i grans. Als petits els suposa inveritr poc temps en el sopar i tenir-ne molt per jugar. Als grans ens porta poca feina, ens llepem els dits amb el pa amb tomata i ens llepem el bigoti amb la xocolata amb nata i melindros. 

I després, vindrà una llarga sobretaula amb fruita, torrons i neules. I obrirem alguna ampolla de cava i, com cada any, alçarem les copes i brindarem per nosaltres i els de dalt.

 

Bones festes!
Adriana, desembre de 2025