diumenge, 8 de novembre del 2026

Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (4)

De pairalies, propietats, hereus i pubilles, despersonalització i no-llocs

Fa uns dies vaig llegir l’obra de Mar Camps que porta per títol “No vingueu al poble a reposar”. Aquest llibret -en diminutiu per la mida, no pas pel contingut- tracta d’una part de l’Empordà que ella coneix molt bé i de la qual ens ofereix la seva visió geogràfica, humana i antropogeogràfica. L’autora defineix la seva obra amb aquestes paraules: els detalls, els matisos, l’ambient ho són tot. Si no fos per això, aquest assaig, o aquest enfilall de pensaments amb esquitxos de records i coses vistes, seria una bestioleta desnerida, nyicris, escanyolida. Us ben asseguro que aquest llibre, de bestiola nyicris o desnerida, no en té res.

Molts dels seus arguments m’han fet pensar en la nostra comarca, concretament en l’Alta Garrotxa i, encara més, en la Vall del Bac. La recent inauguració de la Finca Llongarriu com a hotel de luxe, restaurant d’autor i spa, fa que molt del que he llegit en aquest llibre m’hagi traslladat a la casa que va ser la pairalia de la nostra nissaga.

Alguns conceptes que hi apareixen són les pairalies, la funció dels hereus i les pubilles en la conservació del patrimoni familiar, la pèrdua sistemàtica de les cases pairals, la despersonalització d’aquest país i els “no-llocs”. En reprodueixo alguns fragments:

La història dels nostres pobles, durant segles, també ha estat la història dels seus masos, dels pagesos que han cultivat aquests camps i treballat boscos i alberedes, de les nissagues vinculades a la casa pairal. “Pairal”, que etimològicament vol dir que ve dels pares, dels ancestres, dels avantpassats. [...] Encara avui, molts masos conserven el nom de la família que els va construir i pertanyen al mateix llinatge des de l’edat mitjana. [...] Una casa pairal es converteix en una casa qualsevol, en un mas o en una masia, quan es ven: la casa pairal tan sols és aquella que pertany a la família que l’ha habitada durant segles.

Si els masos encara resten en mans de la mateixa família és, és clar, per la indivisibilitat del patrimoni hereditari. Pels hereus i, quan no n’hi havia, per les pubilles. Un sistema que ha estat molt criticat però que partia d’una lògica prou comprensible. No es tractava d’afavorir el primogènit: el primogènit tan sols era un mitjancer, un vas comunicant entre generacions per preservar la casa pairal i les terres. L’instrument perquè romanguessin l’esforç i els guanys dels seus avantpassats d’una manera física i tangible: amb una casa i amb els recursos econòmics de les feines bosquetanes i agràries que oferien les seves propietats. El recés i l’avenir. I estant-se al mas, l’hereu en molts casos podia, i havia, de garantir el demà per a la resta de la família que no s’hi quedava.

La decadència d’aquest sistema arriba amb la fi del rendiment del camp i la figura de l’hereu es va difuminant. Comencen, al mateix temps, els repartiments dels masos entre els germans; és a dir, comença la pèrdua sistemàtica de les cases pairals en el nostre país. Masos de tots, masos de ningú, masos del millor postor. No ens sembla, tampoc, una alternativa satisfactòria ni encoratjadora.

Tal com he dit, no he pogut evitar interpretar aquest llibret amb la mirada posada a La Vall del Bac que, com tota l’Alta Garrotxa, ha estat una terra menystinguda, durant molt temps, per l'administració. El desemparament institucional, junt amb la fi del rendiment agrícola, ramader i forestal van fer inevitable l’abandonament de terres i boscos i el seu despoblament.

Viure a pagès i de pagès a la Vall del Bac, als anys setanta, vuitanta o noranta del segle passat era molt dur. No s’hi podia accedir per una carretera o pista en condicions. L’arribada del corrent elèctric i el telèfon, en aquella vall, encara eren impensables. Amb el poc que donava aquella terra la compra de maquinària agrícola era inconcebible, de manera que la viabilitat cada vegada era més difícil. Mentre el progrés i la industrialització feien créixer la població de les ciutats, a la nostra estimada vall, el declivi era imparable. Vegem-ne les dades: l’any 1897, a la Vall del Bac, hi havia 40 cases habitades amb un total de 223 persones; l’any 1940 eren 30 cases i 190 persones, i l’any 1981, 6 cases i 25 persones.

Llongarriu va ser l’última casa de la finca a quedar deshabitada. Va ser l’any 1976: vam treure els mobles i hi vam deixar un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Igual que el pare, sempre m’havia pensat que algun dia hi tornaria, perquè allò ens era casa. Ningú no marxa d’un lloc que estima pensant que no hi podrà tornar. Cap pèrdua no es pot empassar d’un glop.

Va arribar la venda de la propietat de Llongarriu. El pare ho va explicar així: Al final es va alienar tota la propietat que per les seves característiques era una sola finca, baldament que en el Registre hi constessin tres porcions, i es consumà la venda l’abril de 1987. Quedarà la realitat física de la vella casa pairal amb l’heretat que encapçala, on la nostra genealogia s’ha forjat al llarg dels anys.

Quan el progrés va arribar, a la Vall del Bac, a l'Alta Garrotxa i en tants altres indrets, feia massa temps que tot estava deixat i les masies estaven deshabitades. Posteriorment, en nom de la conservació i del repoblament, s’han permès alguns grans projectes que tenen poc a veure amb el lloc on es troben. Algunes d’aquestes transformacions, per més que ens vulguin fer creure que tornen la vida a pagès -o al poble, a la masia o a la vall-, porten al que l’autora anomena despersonalització d’aquest país. 

“El que em sabria greu és veure la finca abandonada tal com la vau deixar vosaltres”, em deia l’actual masover i treballador de l’hotel de Llongarriu. A tots els Llongarriu ens va saber greu l’abandonament i la posterior venda de la finca familiar. Ara bé, estic convençuda que els meus avantpassats van fer el millor que van poder, tenint el compte els recursos de què disposaven. Em sento orgullosa de les dotze generacions Llongarriu que m’han precedit, una nissaga que ha jugat fort en aquest nostre petit país. Els descendents d’aquell primer Longarriu (amb L) vam fer d'aquella pairalia casa nostra, malgrat la manca de capacitat econòmica per continuar tirant-la endavant. I aquí torna a entrar en joc un altre paràgraf del llibre de què avui tractem: Fins i tot sembla que les famílies que han estat lligades a un mas durant segles s’hagin de justificar. Com si fessin un mal fet. Tal com passa, a vegades, amb les famílies que tenen vuit cognoms catalans. En aquest país sempre has d’estar demanant perdó. També pel que t’ha vingut donat.

Entre la venda per part dels Llongarriu (1987) i la compra per part de l’actual propietat, hi va haver, almenys, dos propietaris més. El primer va tallar bona part del bosc pensant que als Llongarriu no se’ls havia acudit que podien explotar el bosc. Aquella fusta, va quedar tota podrida. No s’havien preocupat d’un petit detall: com treure la fusta de la Vall del Bac. L’avi Lluís i els seus fills, en Joaquim i en Ramon, el pare, se’n feien un tip, d’anar a bosc "a marcar" per poder tallar. Així doncs, potser l’abandonament de què parla el masover hi va tenir a veure més d'un propietari, més d'un masover i més d'algun col·leccionista espoliador. 

Hem hagut de tenir pobles, masos o valls deshabitats per tornar-los a valorar. Els pobles s’han convertit per a moltes persones de ciutat -les que s’ho poden permetre- en un lloc on anar a reposar; a “desconnectar”, en diuen alguns; a “connectar amb la natura”, en diuen els altres. Per airejar-se els caps de setmana, passar les vacances d’estiu, o bé fer un canvi de vida i instal·lar-se “al camp” o “al món rural”. S’entén que si ho escrivim entre cometes és perquè ens en riem. Deixeu-nos, si més no, ser una mica fotetes.

Hi ha qui fuig de les grans ciutats buscant la pau. Hi ha qui delimita la seva propietat alçant tanques i barrant passos tradicionals i camins públics. D’altres, acaben volent tenir al petit poble les mateixes comoditats i condicions que tenien a la gran ciutat d’on van marxar... hi ha qui voldria que els pobles no tinguessin memòria col·lectiva, que fossin una “tabula rasa”, que la història local comencés amb la seva arribada. Aquestes actituds, massa habituals, menystenen el saber fer de la gent de poble, el seu tarannà particular que, justament és una de les coses que els forasters hi havien anat a buscar.

La compra o el lloguer en aquests pobles és inassumible per a la majoria de gent que hi ha crescut [...] la tendència de lloguers exclusius per a segones residències o de temporada ha anat a l’alça. L’elitisme truca a la porta. I ho fa en nom del repoblament rural, de la conservació patrimonial, d’un món més sostenible... I és que el món rural també pateix la gentrificació, encara que estiguem acostumats que, d'aquest concepte, només se'n parli en referència a les grans ciutats sobrepassades pel turisme. Són les cases i els pobles que es promocionen amb adjectius que, dits en una llengua forana, només s’haurien de fer servir amb sornegueria: cases “amb encant” i “pobles bucòlics”, “idíl·lics”, “medievals”, “màgics” o “autèntics”. I els pobles, com més adjectius d’aquests carreguin, com una condemna, més a prop estan de convertir-se en un no-lloc: deshabitats la major part del temps i d’on els veïns han de marxar. Res no s’assembla més a un desert que aquests pobles pessebristes. I les conseqüències són llargues: el tancament d’escoles i serveis, la pèrdua de l’arrelament, del teixit social i associatiu, de la memòria col·lectiva i la història local, i de tot allò que diferencia un poble d’un altre.  

Tants anys després de l’abandonament i la despossessió de la que fou la nostra casa pairal, encara duc un trosset de Llongarriu a cada un dels meus sentits, especialment a l’olfacte. L’olor de llana calenta quan les ovelles tornaven al corral. L’olor de marsinada acompanyada de borregos. L’olor de recuit acabat de fer amb un lleuger regust de sutge. L’olor del corral petit on alletàvem els xurmers. L’olor de ranci i de la pega de les botes de vi a l’escala de rebost. Perquè la meva pàtria, com la de l’autora, també fa “olor de”. La meva pàtria fa olor de sotabosc. De corriol mig eixut, mig enfangat encara per la ploguda d’ahir. De paret de pedra seca plena de molsa a cara nord. De la terra remoguda, acabada de llaurar pel pagès un matí de tardor. Aquesta és l’olor de la meva pàtria paterna. La pàtria paterna és un tros de terra, un riu, un caminoi.

He de dir que, a mida que avançava en la lectura de “No vingueu al poble a reposar”, creixia el meu sentiment d’admiració envers l’autora. Com faig sovint en acabar un llibre, vaig voler informar-me sobre la seva autoria i em va sorprendre que una dona, que viu en la trentena, escrivís amb tant coneixement i tanta estima pel seu poble i els seus voltants.

Mar Camps ha posat paraules a uns sentiments i unes opinions que jo tenia i no sabia com explicar. Quina sort vaig tenir que aquest títol tan suggeridor em cridés l’atenció. Me’n declaro admiradora!

Adriana Llongarriu Castanyer
novembre de 2026

 


Notes al peu:

1.       Camps, Mar: No vingueu al poble a Reposar. Edicions de la Ela Geminada, 2026. Citacions en cursiva i de color gris.

2.       Si voleu aprofundir més en aquest tema, us recomano el pòdcast “Estripem els pobles de postal”, on l’autora hi és entrevistada i ens parla d’aquesta seva obra. Enllaç

3.       En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar (1994).

dissabte, 26 de setembre del 2026

Cruising al Parc Nou d’Olot

A Olot tenim un parc municipal comparable als parcs i espais verds d'algunes grans metròpolis. Es tracta del Parc Nou. De l’interès botànic i de la història d’aquest espai en vaig parlar en una altra ocasió (enllaç).

A partir del 2013, el Parc Nou va entrar en un espiral d’abandonament, culminat per l’obertura de l’Espai Cràter i el conseqüent tancament del Museu dels Volcans. Tot i que s’hi han fet petites actuacions de manteniment, és una llàstima que un parc tant interessant hagi caigut en l’oblit de l’administració local.

Els i les olotines no en fem gaire ús, d’aquest espai. Llevat de comptades ocasions en què l’afluència és molt nombrosa, com ara l’Aplec de la Sardana, el Sismògraf i, alguns anys, Lluèrnia, la resta de l’any, és poc habitual trobar-hi gaire gent. D’un temps ençà, s’hi veuen petites colles fent alguna celebració: una mica de berenar, quatre globus i mainada corrent per la zona verda. El bar ha anat canviant de propietaris i va tirant, amb més o menys sort i més o menys gràcia. Un fet força comú i estès en el temps és veure el vehicle dels qui regenten aquesta cantina a tocar del seu negoci. Trobo que fa lleig.

Realment els i les olotines en fem tan poc ús d'aquest parc! Foto d'una tarda de setembre, encara amb temps d'estiu, en horari extraescolar.

Tinc una connexió de proximitat amb aquest espai: fa més de trenta anys hi visc molt a prop. M’hi sento emocionalment molt vinculada pel fet que la meva germana, la Marissa, en va ser la conservadora, del Parc Nou i del Museu dels Volcans, durant uns trenta anys, i va impulsar la creació del Jardí de Plantes Remeieres de la Garrotxa. Després de la seva mort no es va cobrir la plaça de conservador/a d’aquests dos espais. Ella s’estimava molt el Museu i el Parc Nou. Se n’ocupava i se’n preocupava. I, amb el seu fer, em va saber encomanar la seva estima per aquest entorn.

Els companys de feina i amics de la Marissa van tenir la bonica iniciativa de promoure un senzill i sentit homenatge. Es va dur a terme entre la Roureda del Mas Tarut i el Jardí de Plantes Remeieres de la Garrotxa. El banc, que porta el seu nom, n'és el record més tangible.

Fa més de vint anys que en aquest espai hi observem (en plural perquè no soc jo sola) moviments de caràcter sexual. És per això que, en reiterades ocasions, m’he posat en contacte amb diferents regidors municipals per tal d’escatir què caram passava als boscos i als jardinets del Parc Nou i per demanar que es fes alguna cosa per evitar-ho. Trobo que aquestes pràctiques embruten el parc, més si tenim en compte que la gent acostuma a anar-hi amb criatures.

La resposta dels representants municipals de torn no ha estat mai clara. Era una mena de “no n’hi ha per tant” o un “ja ho mirarem” d’aquells que no arriben a ser mai res i que jo no acabava d’entendre. Fa prop de dos anys, arran d’una nova queixa per part meva, els representants municipals de la CUP es van interessar pel tema i, gràcies a la seva gestió, vaig poder-ne parlar in situ amb una tècnica del Servei d’Atenció Integral del Consorci d’Acció Social de la Garrotxa. Finalment he sabut què passa al Parc Nou. El que no entenc és perquè no m’ho havien explicat abans.

Resulta que el Parc Nou és conegut, igual que alguns altres espais d’Olot, per a la pràctica del cruising. Resumint molt, el cruising consisteix en trobades esporàdiques de caràcter sexual, consentides i buscades, entre homes adults. Es duen a terme en espais públics, generalment oberts i envoltats de natura. La comunicació entre els dos participants, per indicar el lloc i el moment de l’inici de l’encontre sexual, acostuma a ser a través de mirades i gestos, sense fer  ús del llenguatge verbal.

Fa uns mesos va ser notícia l’enduriment de l’Ordenança Municipal de Convivència i Via Pública d’Olot. Entre les sancions per incompliment d’aquesta ordenança hi consten: passejar amb el tors descobert per la via pública (200 €), fer-hi necessitats fisiològiques (300 €), escopir-hi (300 €), donar menjar a animals en zones o espais verds (300 €) o demanar almoina (200 €), entre altres. No sé quines mesures es duran a terme per posar en pràctica aquest enduriment. El que sí veig és que hi ha gent que continua escopint al carrer, persones que segueixen alimentant colònies de gats urbans, homes grans que segueixen orinant en algun racó i que continua havent-hi algun captaire.

El cruising no surt, amb aquest nom, a l’ordenança municipal. Si que hi apareix Mantenir relacions sexuals a l’espai públic, ja sigui mitjançant retribució o no (penat amb 1.500 €) i fer-ho en espais situats a menys de dos-cents metres de distància de centres docents o educatius, parcs infantils, zones de joc o altres llocs destinats a l’ús per part de persones menors d’edat (3.000 €). A l’estat espanyol el fet de buscar una trobada sexual no està prohibit; si que ho està el fet de mantenir relacions sexuals en un espai públic. Per tant, el cruising es troba enmig de la legalitat i la il·legalitat.

Pel que vaig entendre en la conversa amb la treballadora d’Acció Social, el cruising és una pràctica ancestral, existent des del temps dels grecs i els romans. En moltes societats ha servit, i serveix, de mecanisme de resistència o vàlvula d’escapament per a homes obligats a amagar la seva orientació o els seus gustos sexuals. El cruising ha sobreviscut al pas dels anys, independentment dels règims polítics o econòmics, més enllà de les religions, i esquivant qualsevol intent de regulació o persecució.  

Insisteixo en el fet que el cruising és una pràctica consentida, no remunerada, i entre homes majors d’edat. Només en el cas que es demostrés que hi ha intercanvi econòmic o que hi ha implicades persones vulnerables, tindria recorregut una possible denúncia. Si la pràctica és permesa, potser estaria bé que les zones on s’hi du a terme estiguessin senyalitzades per estalviar-nos ensurts i evitar passejar-hi amb infants.

Vull pensar que els que practiquen cruising no abordaran persones que no hi estiguin interessades, però trobo que genera una mira d’inseguretat a l’entorn que compartim. En primer lloc, perquè alguns homes que practiquen el cruising tenen esposa i fills, fet que fa dubtar de quina de les seves opcions sexuals volen posar en pràctica en aquell moment. En segon lloc, en no haver-hi comunicació verbal, no saps si algú pot malinterpretar la teva presència en un lloc concret. I, per acabar, no saps què et trobaràs passejant per llocs tant interessants i tranquils com la Roureda del Mas Tarut o els caminets i laberints del Parc Nou.

Com hem vist més amunt, l’aspecte legal del cruising es troba amb un peu a terra i un altre a mar. Potser no cal donar-hi més voltes i, simplement hem d'admetre que el cruising, com el rotet del bon profit, potser no està bé, però és consentit.

Adriana Llongarriu Castanyer
setembre de 2026

Minibiblioteca a tocar la Torre Castanys.

Fa poc es va arranjar el camí d'accés des de l'aparcament situat a l'Avinguda de Colòmbia,

 

Notes i enllaços

2009. Notícia al Nació Garrotxa on s'esmenta el cruising (enllaç).

2013. Aprovació de l’Ordenança Municipal de Convivència i Via Pública (enllaç).

2013. El Parc Nou va ser notícia com a lloc de trobades sexuals i cruising (enllaç).

2022. Tancament del Museu dels Volcans.

2026. Modificació i enduriment de l’Ordenança Municipal de Convivència i Via Pública, que s’havia aprovat el 2013, per tal de combatre l’incivisme (enllaç).

 

 


dissabte, 12 de setembre del 2026

Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (3)

Pagesia i xarxes socials a la Vall del Bac

Aulot è molt verd. Aulot è molt macu. L’istiu fa calor, l’hivern hi fa fred. Però també, tant l’istiu com l’hivern è molt maco (1). Aquesta versió cantada en to humorístic, ens ajuda a forjar-nos una imatge ben bucòlica d’Olot. Encara hi afegiria que Auolt també és molt petit. Diuen que Quan Olot ja era ciutat, Barcelona era un prat. Ara bé, per més ciutat que sigui la nostra, la gent d’Olot som molt de poble. Tant, que, en el nostre dia a dia ens trobem amb molta gent que sap qui som, com ens diem i d’on venim.

Aquest estiu, a la Garrotxa, una de les grans notícies ha estat la inauguració de la Finca Llongarriu. Per la idiosincràsia olotina, tots tenim algun parent que havia visitat les obres, algun conegut que hi ha treballat en algun moment dels més de quinze anys que han durat el procés de restauració, o algun saludat que va ser convidat a la inauguració.  

D’altra banda, actualment si un fet o esdeveniment no es publica a les xarxes socials és com si no hagués existit. Deu-ens-guard de no fer saber a tothom que hi hem participat! Ens hem acostumat que d’un pet en fem set esquerdes. Els anunciants bé prou que ho saben: som els encarregats de fer-los la publicitat de franc. Si els nostres avantpassats ho veiessin, en primer lloc no ho entendrien i, en segon lloc, segurament ens dirien que ara no es pot fer un pet que no pudi.

Gràcies a les cookies de la vida, aquest estiu m’he trobat amb molts olotins i olotines que, pel fet de dur Llongarriu de primer cognom, se m’han adreçat interessant-se pel tema estrella de la Vall del Bac. Nena, has vist l’hotel de Llongarriu? Hi has estat? Vaig quedar ben parada del que hi han fet! Quin luxe! Us hi ha convidat a vosaltres, a la inauguració? Ens agradaria molt anar-hi, però has vist quins preus? Has vist quina col·lecció d’art? Has vist quines suites? I el mobiliari! Es veu que... I diuen que al mig de la piscina hi ha un foc i tot! Saps què? Algú em va dir que algunes fotos són fetes amb intel·ligència artificial (2). Ja he dit que encara som molt de poble!

Els he anat contestant a tot que no. Que no he vist l’hotel. Que no hi he estat. Que no ens hi han convidat a la inauguració (ho hauria trobat molt estrany). Que no he mirat els preus. Que no he vist la col·lecció d’art. I que no envejo els que, lliurement, han decidit anar-hi, ja sigui pagant o com a convidats. Els qui em coneixen saben prou bé que defujo els luxes. Porto una vida molt plena i, alhora, molt senzilla i sense pretensions, mentre faig meva una de les màximes que la nostra mare deia sovint: Qui tingui més, que mengi dues vegades. Sigui dit que jo tinc prou feina a menjar poc i a pair bé.

Ara bé, sí que he escorniflat la web i, fins al moment que me’n van fer fora, seguia les publicacions al seu compte d’Instagram. Dona, una mica de curiositat, sí que la tinc! A més, el negoci de Llongarriu disposa de prou mitjans a les xarxes perquè puguem sadollar-nos d’informació -més o menys verídica i més o menys objectiva- i, sobretot d’imatges.

Ja veieu que en aquest post parlo molt de les xarxes socials (3). Algú pot pensar que és un món que no li interessa, que no és real o que no té importància. Però hem de tenir clar que les xarxes són un motor econòmic que genera grans moviments de capital a favor de qui s’hi anuncia i, sobretot, a favor dels seus magnats. I nosaltres, els usuaris particulars, els fem la gara-gara, cedint-los grauïtament (o pagant, que ja és ser cornut i pagar el beure!) la informació que necessiten: els nostres hàbits de consum. Ens hem convertit en els principals treballadors de les grans multinacionals que comercialitzen i s’enriqueixen amb les nostres dades. No dic que haguem de sortir-ne ni que estigui bé o malament fer ús d’aquests mitjans. Només que n’hem de ser conscients.

Ja que les xarxes socials són tan importants, crec que en el cas que tingués un negoci, seria molt exigent a l’hora de contractar un Community Manager. En això no escatimaria els recursos. Buscaria una persona -o empresa- capaç de generar bones vibracions entre els possibles clients, amb prou coneixements tecnològics, legals i sobretot ètics, per fer brillar el meu negoci a internet. Que sapigués gestionar les opinions divergents amb tacte i mà esquerra, defugint els conflictes. Exigiria bona educació i un bon savoir faire.

És precisament a través d’aquests canals de comunicació que va començar una anècdota (4) llastimosa i molt desagradable entre el meu compte particular d’Instagram i el compte corporatiu de l’hotel que hi ha a Llongarriu.  L’encarregat d’aquest perfil és la mateixa persona que fa de masover de la finca -així ho va dir ell quan es va posar en contacte amb mi. Em sembla que una feina no té res a veure amb l’altra i que les competències que requereix portar una masoveria no s’assemblen gens a les que necessita una bona gestió de les xarxes socials. És per això que penso que, els gestors de l'hotel de Llongarriu, aquí s’han equivocat barrejant cols i cargols.

Esmento aquest fet després d’haver publicat una entrada en què posava en valor la feina de masover i de la pagesia en general i m’enorgullia de la bona relació i de la fidelitat recíproca entre els meus avantpassats i els masovers de Llongarriu. Tal com he dit tantes altres vegades, crec que la pagesia és qui té cura de la terra, qui modela el paisatge, qui ens alimenta i que hauríem de protegir qui, de veritat, forma part d’aquest sector (5). Personalment, he estat pagesa-masovera i, no hauria gosat mai fer servir el nom dels propietaris (6) per descarregar tot el que va deixar anar el masover-community-manager en forma de missatges privats al meu compte d’Instagram.

Un dels meus principis és que cadascú ha de dur a terme la seva feina tant bé com sàpiga. Així ho penso i així ho he aplicat a tot arreu on he treballat. Dit això i, tenint en compte que al segle XXI, tant necessària és la pagesia com la presència a les xarxes socials, el peix a l’aigua i el ferrer a la farga.

A pagès cal llaurar dret, no pas com l’hereu Bertran que no va saber gestionar la hisenda: la ramada d’en Bertran, set ovelles i vuit cans. En feines de màrqueting cal tenir molta xàfega, saber posar el caramel a la boca i, si convé, fer passar bou per bèstia grossa. De tots és sabut que home de molts oficis, mestre de res i que confondre naps amb cargols és un mal negoci.

Així doncs, cadascú al seu ofici i les vaques a la païssa. I, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!

Adriana Llongarriu Castanyer
setembre de 2026

 


Notes al peu:

1. Fragment del tema Aulot è molt verd, del grup Déu n’hi Duo, format per Toni Brossa, “Vesper” i Carles Fontfreda, “Carlus”.

2. Opinió personal contrastada amb informàtics: la IA no és intel·ligència, sinó tecnologia potent i capaç de fer cerques ràpides a tota la informació que hi ha al món de les tres dobles be baixes (www) i que tots i cada un de nosaltres alimentem amb les nostres aportacions, moviments, informes...

3. Tot i que faig força ús de les xarxes socials, considero que són una gran font d’apropament a allò que ens és llunyà i al mateix temps, ens allunyen molt del que ens és més proper. Fins i tot, de la persona que tenim asseguda a la butaca del costat.

4. El mot anècdota en aquest cas queda curt. En realitat allò va ser una gran enganxada que va fer que el gestor del seu compte comencés una persecució, en tota regla, des de diversos comptes d’Instagram que jo desconeixia.  

5. Aquest “qui, de veritat, forma part d’aquest sector” l’especifico així perquè, hi ha molts falsos pagesos que en realitat són “caça-subvencions”. Als primers tot el meu suport i tots els ajuts públics, als segons, tot el meu rebuig i ni un cèntim d’euro.

6. Escric propietaris, perquè “amo” fa referència a “tenir o exercir el domini, en aquest cas, sobre una persona”. En aquest cas el sentit que li vull donar és el d’exercir la propietat (de la finca). Però, de tota la vida, a pagès, dels propietaris se’n deia “els amos”.

dilluns, 31 d’agost del 2026

Reconeixement i insígnia del CNO

En el marc de la celebració del 70è aniversari del Club Natació Olot (CNO), l’octubre de 2024, el club va fer un acte d’homenatge als socis amb 60 anys o més d’antiguitat. Aquell any, es va fer en dues ocasions: una a l’octubre i una al novembre (1 i 2).

Uns mesos abans, els socis havíem estat cridats a informar, mitjançant un formulari, la nostra antiguitat com a tals, ja que el club havia iniciat la tasca d’actualització del fitxer de socis, pel que feia a la data d’alta. Tenia clar que m’havia criat essent sòcia del CNO, tot i que no disposava de cap document acreditatiu. Demostrar l’antiguitat de la meva família al CNO podia ser una tasca difícil, tenint en compte que els pares, els socis titulars, ja feia anys que ens havien deixat.

Amb la Rosa Maria, l’única de les meves germanes que actualment també és sòcia del club, vam intentar trobar alguna pista que ens portés a saber a quin any s’havia donat d’alta la nostra família. Jo podia aportar-hi poc, ja que la meva edat rondava els seixanta anys. Tenia clar que, el fet de banyar-me en el renta-peus de la piscina exterior forma part de les primeres vivències que recordo. Ella, en canvi havia participat per lliure, com a sòcia del CNO a la travessia Tossols-Basil, els anys 1970 i 1971, tal com consta a les medalles i al trofeu que conserva.

La resposta que vaig enviar al club era una barreja de records i de dades. Ens constava que a casa n’érem socis des de començaments dels seixanta del segle passat i els ho explicava així: a l'època de la presidència d'en Ferran Castañer (4), un oncle meu per part de mare, jo ja n'era sòcia [...] El meu pare, Ramon Llongarriu, el titular, s'ocupava de mantenir i ordenar la farmaciola del CNO (5). Podem dir que n’érem socis ja abans del 1968.

“Anar a la piscina” (mai n’havíem dit “el club”) era la principal activitat dels matins d’estiu. Si dic matins és perquè és quan hi anàvem, a la piscina. Les tardes les dedicàvem a fer repàs, anar a conferència, fer quadren d’estiu, anar a cosir... i les més grans a fer les primeres feines, sobretot classes particulars. A més, a les tardes, entre esperar el temps prudencial per fer la digestió i baixar fins a Les Tries, alguns dies et podies trobar que ja hi feia fresca i, d’altres, que ja plovia. A la piscina jugàvem lliurement sota la vigilància de la mare, dels germans més grans o dels entrenadors en els moments puntuals en què fèiem curset per aprendre a nedar o per millorar. Alguns d’aquests records els vaig publicar l’agost de 2018 (3).

Els pares, de grans, es van donar de baixa i a mi també, perquè no en fèiem ús. Més endavant em vaig afegir com a adherida a la titularitat d’una de les meves germanes. I, com són les coses, jo que no n’he estat usuària gaire regular, actualment continuo amb la titularitat inicial dels pares. És per això que el meu número de sòcia és inferior al 700.

A la vida es passen temporades. Entre les etapes que he anat més al CNO, s’hi troben la de la infantesa i fins ben entrada l’adolescència (seixanta i setanta del segle passat). Després, els  moments en què per dolor o per lesions he necessitat fer més exercici a l’aigua (finals dels vuitanta i del 2017 ençà). I quan més ús n’he fet va ser entre finals dels noranta i primers anys dels dos mil, temps en què la activitats d’estiu omplien els matins de vacances escolars de les meves filles, i l’esplai en família en les caloroses tardes d’estiu que, repartíem entre la gespa i a l’aigua de la piscina exterior.

Emmarcat dins la “Diada del soci 2026”, dissabte 29 d’agost, es va fer el reconeixement a uns quants socis amb 50 anys o més, al club. Segons informació de la web del club Com s’ha anat duent a terme els últims mesos, el CN Olot continua homenatjant a socis que compleixen 50 anys o més amb la condició de socis del club. Per aquest motiu i aprofitant la Diada del Soci, es van citar set socis que aquest 2026 han superat aquesta xifra. Se’ls va fer l’entrega d’una insígnia de plata com a reconeixement per la fita. En algun cas, eren els propis socis que recollien el pin. En altres casos, com el meu, érem els fills d’aquells que es van fer socis els que recollíem el distintiu, com a hereus de la titularitat.

Vaig recollir el pin i un reconeixement que no em pertanyen del tot. Guardaré el detall com a testimoni de l’antiguitat de la nostra família al Club Natació Olot i, sobretot, en record als familiars directes que ja no hi son: pares i germana. Uns i altres van fer possible el meu accés a les piscines del CNO. Els primers en fer-se’n socis i la Marissa en permetre’m tornar-m’hi a apuntar. És a ells a qui realment els correspon.  

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026


 

Notes i enllaços:

1.       Notícia de l’homenatge del 5/10/2024 a la web del CNO: homenatge als socis amb més de 60 anys de fidelitat.

2.       Notícia de l’homenatge del 23/11/2024 a la web del CNO: homenatge als socis amb més de 60 anys de fidelitat.

3.       Enllaç d’un escrit sobre el CNO publicat en aquest mateix blog, el juliol de 2018, amb el títol Records al caire del trampolí

4.       En Ferran Castañer, germà de la nostra mare, va presidir l’entitat en la que fou la seva sisena junta directiva, a partir de març de 1968. Malauradament, el seu mandat va ser molt breu, de menys de dos anys, ja que el maig de 1970 moria d’accident als 49 anys.

5.       Crec que aquest fet es va donar pel fet que el pare treballava en una distribuïdora farmacèutica d’Olot, DIFASA. Enllaç relat on explico què era DIFASA.

dimarts, 25 d’agost del 2026

Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (2)

Sobre propietaris i masovers

Llongarriu de la Vall del Bac sempre havia funcionat, com la majoria de les cases de pagès, amb el sistema de pairalia i masoveria, estructura tradicional de la societat rural catalana. Aquest model, de propietaris i masovers, és el que constaten les edificacions de les masies d’aquest estil: la casa dels propietaris i la caseta dels masovers. Agradi o no agradi el sistema, és així com anava.

Tots sabem que la pagesia és qui té cura de la terra, qui modela el paisatge i qui ens alimenta. Voldria no equivocar-me pensant que els meus avantpassats s’estimaven la seva terra i les seves cases, així com les persones que hi vivien. A la nostra àvia paterna, Manuela Montsalvatje, en una visita a alguna masoveria, li van dir “ens agrades perquè ets tan pagesa!”. Aquest elogi espontani, sentit i de proximitat, encara ara em fa enorgullir de l’àvia Manuela que, igual que va passar amb l’avi, no vaig arribar conèixer. D’aquesta expressió n’extrec la conclusió que entre ella i els masovers hi havia una estima mútua.

Precisament per aquest afecte amb la gent del terrer, quan anàvem de visita a alguna casa de pagès -propietat de la família o no-, sempre érem benvinguts; ens rebien amb els braços oberts. Asseguraria que el bon tracte que ens dispensaven era de tot cor i no pas perquè fessin compliments. Aleshores ens deien “que entrin, que seguin, que tallin i que mengin” i, al voltant de la seva taula, en una estança fresca i fosca, compartíem el pa, la llonganissa i el porró de vi o, si era estiu, el porró de marsinada. (1)

Durant els nostres estatges d’estiu a la Vall del Bac, els sis germans ens vam curtir. En aquelles llargues estades a Llongarriu ens guaríem dels refredats i altres xacres hivernals. Anàvem a la riera, a visitar alguns estadants, a jugar per prats i boscos... i, els més grans, sortien a caminar amb el pare. Sovint teníem algun convidat, cosines, cosins, parents o algun amic, a passar uns dies. Les germanes més grans havien rebut alguna visita de caire més sentimental. En aquells estius que acabaven al setembre, sempre fèiem alguna visita, ja fos al Tomàs, al Xaravitx o en alguna altra masoveria.

La relació amb els masovers de Llongarriu era cordial i planera. Les grans de casa, recorden que els agradava anar a berenar amb en Joanet i la Margarida, mentre que a l’hora de jugar, preferien en Ramon, en Cisco, en Ricard i l’Anna Maria. Sovint també venia a passar el dia l’Angelina del Tomàs, d’una edat semblant a la d’elles. Les ties, solteres, gaudien d’allò més veient tanta mainadica jugant al prat de Llongarriu i, ben segur que donaven un cop de mà a la nostra mare, que a finals dels anys cinquanta ja tenia quatre dels sis fills que portaria al món.

A la dècada dels seixanta del segle passat és quan es van anar deshabitant les cases. Primer va ser el Tomàs (1966). Després el Xaravitg (1970). I, finalment, l’any 1976 es va tancar la porta de Llongarriu, amb la marxa dels últims masovers. El “progrés” havia arribat i es feia difícil viure en una casa que quedava lluny de tot. L’home era gran. La dona patia un retard mental. I el fill estudiava intern a l’Escola Llar d’Olot. S’enyoraven tant els uns dels altres, pobrics, que la tristesa els consumia.

Parlo dels masovers que vaig conèixer amb un respecte absolut, talment el tracte que sempre vam rebre per part seva. Fins i tot tenint en compte que a l’avi, en temps de la República li van incautar les finques. Després va venir la reconciliació: Un dels millors testimonis de l’actuació del pare és que cap dels seus masovers fou despedit ni molestat, absolutament per res. Algú li suggerí d’actuar amb rigor, incitació que sempre va rebutjar amb l’afirmació que tot ho havia oblidat perquè tots els seus greuges estaven perdonats. [...] vaig ser un dels acompanyants en la primera visita que féu a la finca. Allò fou un passeig de reconciliació on triomfà la bondat per sobre de tot. Aquesta bondat a què es refereix el pare, formava part del tarannà de l’avi Lluís, una bona persona que, més endavant, treballà de forma altruista: Passats alguns anys [de la Guerra Civil], prengué al seu càrrec l’administració de l’Hospital de Sant Jaume per “gratia et amore Dei” on treballà i deixà treballar a tota una sèrie de comissions que es desvivien per l’Hospital (2).

Sempre que passo per una casa de pagès procuro ser molt respectuosa. Miro de deixar els filats tal com els he trobat. Segueixo els camins marcats. Evito fer sorolls innecessaris per no molestar els gossos... M’agrada i crec que és del tot necessari respectar les persones que hi viuen. Així ho he mamat i així ho seguiré fent. Sempre que he anat a Llongarriu després de la venda per part de la família, per respecte i per prudència, he evitat acostar-me a la casa.

Em conformo anant a seure al pedrís de l’ermita, al peu dels set xiprers. Contemplo el paisatge. Escolto el silenci. Deixo que els records flueixin i em reconnectin amb aquell escenari de jocs infantils, de xurmers per alletar, de gallines que escatainaven i picotejaven pel prat, de mules que algú ens acostava al pujador per poder-nos-hi enfilar, del racó de jugar a cuinetes sota l’ermita, de la pasta de calç per fer ciment amb el joc de paleta del nostre germà... I, mentre enfilo aquests records en un fil imaginari, l’estona passa volant.

En alguna ocasió, si s’ha donat el cas que hagi vist moviment a la casa petita, he preguntat si podia acostar-m’hi i m’ha agradat conversar amb els masovers. Com que soc poc fisonomista, sempre penso que no els conec i que ells no em reconeixen a mi. Només quan ha vingut al cas, he esmentat el meu cognom i la meva procedència.

L’any 2015, un matí fred i rúfol de febrer, havíem anat a Llongarriu pel Coll de la Barcadura i, arrecerats a l’ermita de Çacot, vam veure el masover. Amb el seu consentiment, vam entrar al prat per poder xerrar una mica. Era un altre masover, però vam conversar cordialment. Era un altre masover i ja hi havia unes altres condicions: carretera, llum, aigua corrent i cobertura telefònica. Era un altre masover, però sabia on era el locus amoenus de la nostra àvia per passar-hi les tardes. Era un altre masover i recordava algunes anècdotes que havia explicat el pare. Era un altre masover i ja era una altra manera de viure: els fills anaven a estudi al Sant Pau de Segúries i participaven en competicions esportives els caps de setmana, fet impensable als anys setanta del segle passat. Era un altre masover i jo que me’n vaig alegrar, de veure que Llongarriu tenia vida, i que podíem xerrar una estona. Era un altre masover i la conversa era cordial, però el gos em va mossegar la cama. Era un altre masover i ja eren uns altres temps. Altres vegades he passat per Llongarriu i no he gosat ni baixar del cotxe, ja que els gossos m’han abordat com veritables feres ferotges. Així que m’ha tocat passar de llarg amb el cor ple de recança.

Potser sí que tenia raó en Sabina quan deia al lloc on vas ser feliç no has d’intentar tornar-hi.

(Continuarà)

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026

A Llongarriu. Estiu 1967.

Notes al peu:

1.     La marsinada va ser la responsable d’una anècdota que vaig protagonitzar de ben menuda que algun dia explicaré.

2.     En el llibre “700 L’Hospital Sant Jaume d’Olot en la història”, curiosament, l’avi no hi apareix, malgrat la veracitat d’aquests fets i els records que en serven les meves germanes grans, de quan l’acompanyaven a fer alguna gestió o a celebrar el Nadal amb els treballadors i les persones malaltes o desvalgudes.

3.      En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar.

dimarts, 18 d’agost del 2026

Llongarriu de la Vall del Bac al segle XXI (1)

Una notícia al diari el Punt Avui

Divendres, 31 de juliol de 2026, el Punt Avui va publicar un article de Jordi Grau, titulat “El casal dels Llongarriu: de masia a referent de luxe”, que podeu trobar sencer en aquest enllaç. Comença així: M’ho explica el bon amic Joan Oller, periodista d’aquesta casa, que la coneix bé (1). El casal dels Llongarriu, una gran casa senyorial de la vall del Bac, a l’Alta Garrotxa, es transforma a partir del 31 de juliol en un exclusiu complex que combina hotel, restaurant d’autor i un spa integrat a la natura.

En aquest article s’hi diuen algunes coses que són opinió i d’altres que semblen objectives. Amb les primeres, podem estar-hi d’acord o no. Les segones, s’haurien d’haver contrastat abans de publicar-les. Tot seguit en comentaré algunes:

El periodista escriu Aquesta masia inicialment del segle XV... Segons els treballs del pare, tenim constància documental que els indicis de l’actual edifici, el Mas Noguer, antecendent de Llongarriu, és esmentat molt abans del segle XV: La primera referència que en tenim [d’aquesta casa] és d’un Besalú dels Noguer citat en la crònica de la visita pastoral del bisbe Moncada, l’any 1329. Per tant, l’edificació inicial d’aquesta masia és d’abans del segle XV.

Les notícies sobre el primer Llongarriu les detallo cronològicament. L’any 1576, tenim un primer document de  Joan Longarriu (escrit amb una sola L), arribat de la Gascunya francesa. L’any 1583, consta que els Llongarriu eren masovers del mas Joncar de Capsec. L’any 1590, trobem el primer document que relaciona els Llongarriu amb el Mas Noguer de la Vall del Bac: en lloga una habitació per quatre anys junt amb uns horts, un anomenat del codonyers i l’altre situat darrere el cementiri de l’ermita...

Més endavant de la notícia podem llegir hi ha una església dedicada a la Mare de Déu dels Àngels... Els qui vau conèixer el meu pare sabeu com s’estimava la Vall del Bac i la casa de Llongarriu, així com que va dedicar moltes hores a l’estudi dels orígens de la nostra família. Ell, a l’hora de parlar de l’església de Llongarriu, interpretava i defensava que estava dedicada a la Mare de Déu de Çacot, on l’any 1886, els nostres besavis, Ramon Llongarriu i Rosa Saguer van celebrar l’últim casament que es faria a l’ermita. És per això que nosaltres sempre n’hem dit Çacot i no el Àngels.

En l’article podem llegir-hi El seu mobiliari era un dels més importants de l’actual terme de la Vall de Bianya i sembla que se’l van emportar els darrers masovers als anys setanta... Desconec quin lloc ocupava el mobiliari de Llongarriu en el rànquing d’importància entre el mobiliari de l’actual Vall de Bianya, però sí que vaig conèixer personalment els últims masovers i posaria la mà al foc que ells no es van emportar els mobles de Llongarriu. Ho dic per dos motius: el primer, perquè eren gent de bona fe, i el segon, perquè no tenien capacitat ni de fer ni d’organitzar un robatori d’aquesta envergadura. I més encara si tenim en compte que disposaven d’un burro com tot a mitjà de transport.

Explicaré com va anar el desmoblament de Llongarriu. Abans, però, hem de recordar que els sis germans n’eren copropietaris, ja que l’avi no havia fet hereu. Així doncs, part del mobiliari se’l van endur els germans Llongarriu Monsalvatje (alguns Montsalvatje), dels quals ja no en queda cap en vida. Transcric les paraules del pare Vam treure els mobles deixant un petit equip casolà per poder menjar i dormir si ens calia alguna vegada. La casa fou tancada i barrada de la millor manera que un bon fuster sap fer. Res no hi valgué perquè fou destrossat tot, robat l’escon, dues calaixeres, dos llits, dues taules, roba i parament de la cuina. És evident que aquell tancament es va fer amb bona intenció i des de la mirada de qui creu que tothom és respectuós amb els béns dels altres. Però el mobiliari no se’l van endur els masovers.

Passo a comentar algunes coses que s’expliquen a l’article que fan qüestionar la idoneïtat de l’emplaçament d’aquest negoci, sobretot per la manca d’encaix amb l’entorn natural on es troba.

Paraules que grinyolen pel que fa a la integració i l’arquitectura respectuosa: finestrals amplis Digueu-me una sola casa de l’Alta Garrotxa que tingués finestrals amplis a les habitacions. [...] un spa integrat a la natura Com s’integra un spa a la natura de l’Alta Garrotxa? [...] La proposta gastronòmica neix amb el compromís “del paisatge al plat” i vol retre homenatge al receptari tradicional de la comarca, reinterpretat amb tècniques contemporànies Pel que es pot veure a la seva pàgina web, la reinterpretació del receptari també inclou l’allunyament total de les menges tradicionals de l’entorn.

El relat publicat a El Punt Avui acaba amb les paraules de l’actual propietari, Andreu Gómez la finca de Llongarriu no és només un hotel o un restaurant, és un homenatge a la història, la calma i el paisatge de la Vall del Bac. Hem volgut crear un espai on el temps s’atura, respectant la identitat de l’Alta Garrotxa i oferint al visitant una hospitalitat d’alt nivell. Pot ser un homenatge a la història, però realment el mobiliari i la decoració tenen res a veure amb el paisatge de la Vall del Bac i amb la identitat de l’Alta Garrotxa?

A Llongarriu hi han fet un hotel de luxe, amb un restaurant d’autor. No cal que ara ens facin combregar amb rodes de molí amb la cuina quilòmetre zero, perquè enlloc de barbs i bagres de la riera hi serveixen gambes i altres menges que poc tenen a veure amb el terrer de la Vall del Bac. Poden dir que cullen les verdures de l’hort de Llongarriu, però l’hort on les meves germanes anaven a collir l’enciam i la ceba per fer l’amanida, el que quedava a tocar de la casa i que es podia regar amb facilitat si feia falta, ha desaparegut. Poden parlar de restauració adaptada a l’entorn, però tots sabem que s’han ampliat superfícies i volums i s’hi han aixecat noves edificacions. Si el PEIN de l’Alta Garrotxa no ha canviat de com era abans, no s’ha respectat, perquè no permetia tot el que s’ha fet als afores de la casa. Pel que fa a la sostenibilitat, tots sabem que l’aigua és un bé escàs a l’Alta Garrotxa i que les piscines, l’spa, i el servei d’habitacions, tindran un consum d’aigua que no s’adequa al subministrament que pot proporcionar aquell indret.

L’hotel que fa poc s’ha inaugurat a Llongarriu, amb el nom “Finca Llongarriu”, està totalment fora de lloc, per la seva ubicació, pels recursos naturals de la zona i per la inconveniència de l’accés del trànsit rodat. Anar-hi potser és fer turisme de qualitat, però, a quin cost pel territori?

Si el negoci serà rendible, si tindran gaire clientela, si durarà temps, si s’hi hauran allotjat influencers, personatges més o menys famosos o persones molt adinerades, són aspectes que em són del tot indiferents. Tot això queda tant lluny del que realment m’interessa, que tant me fa!

Qui vulgui anar-hi, que hi vagi. No seré pas jo qui ho aconselli ni qui ho desaconselli.

Adriana Llongarriu Castanyer
agost de 2026


Al prat de Llongarriu, amb un xurmer. Any 1967.

Notes al peu:

1.     On diu Joan Oller, periodista d’aquesta casa, que la coneix bé no entenc què és allò que coneix bé en Joan Oller “aquesta casa” és a dir “El Punt- Avui”, la “masia” de Llongarriu. Entenc que no es refereix al “casal” perquè hauria de dir “que el coneix bé”. Potser es refereix al fet que coneix bé l’actual propietària de Llongarriu. L’ambigüitat d’aquesta primera frase m’ha fet ballar el cap.

2.    En cursiva i de color blau, les transcripcions del llibre del pare, “Llongarriu de La Vall del Bac”, d’autoedició familiar (1994).


dimecres, 29 de juliol del 2026

El saben aquel... de Trespics?

Fa pocs dies vaig protagonitzar una anècdota “muntanyenca” que avui vull compartir. Us la podeu prendre com un acudit o bé com una caricatura del “fals excursionista” o persones que van pel món sense haver-se informat bé i sense conèixer el territori que trepitgen.

Per emmarcar geogràficament la conversa en què em vaig trobar immersa, ens hem de situar al Pirineu Oriental, concretament a la muntanya del Balandrau. Arribats al Coll de Trespics —l’últim tram del qual fa dir sí, senyor—, cap a la nostra esquerra (SO) comença el camí que, amb una pujada suau i continuada, porta al cim del Balandrau, de 2.585 metres.

Mentre anava caminant, tenint al davant els tres pics que donen nom a Trespics, em van avançar una noia d’uns catorze anys i el seu pare. Ella va preguntar si la prominència que teníem a tocar era el Balandrau. Veient que l’home no li ho aclaria, vaig dir que el que vèiem aquell moment era Trespics. I aquí va començar la conversa-acudit:

— Com que tres pics? – va dir el pare.
— Que això que veiem es diu Trespics; el Balandrau és una mica més enllà.
— Quins tres pics? -va qüestionar l’home.
— Aquests indret que té tres cims es diu Trespics.
— Tres pics?: Els tres pics no són el Balandrau, el Fontlletera i el Pastuira? —va afegir.
— No, no. El Balandrau, el Fontlletera i el Pastuira són a part de Trespics.
— ...?
— Això de la nostra esquerra es un cim independent que es diu Trespics.

Sembla que la meva explicació sobre Trespics no el va convèncer i qui sap si va pensar aquesta dona desvarieja. De manera que van continuar fent via camí enllà.

Trespics, de 2.529 m, és un cim poc conegut i menys freqüentat, ben visible des de molts indrets, que es troba situat entre el Coll de Trespics i el Balandrau.

Aquella conversa, que semblava el joc dels disbarats, em va fer pensar en un acudit que a casa fem servir quan pregunta i resposta contenen paraules semblants o homòfones, que poden dur a la confusió. Heus aquí l’acudit:

— Com es diu el teu gos?
— Quin.
— Aquest!
— Quin.
— Que com es diu el teu gos?
— Quin.

I es pot anar repetint tal com fa la cançó enfadosa.

Com que tinc clar que callada soc més bufona -sobretot davant d’un excés de testosterona-, només obro la boca si estic segura de la certesa d’allò que vull dir, sabent que, en molts casos no tindré el reconeixement de l’interlocutor.

Massa sovint, a muntanya i a la vida, em trobo amb persones que no tenen interès per saber on són ni cap on van. Em va saber greu per aquella joveneta que tenia intenció de situar-se, perquè el seu pare li ho va negar.

El que no sabia aquell ase carregat de lletres és que errar és d’humans, que rectificar és de savis i que el diable, quan és vell, sap més per experiència que per consell.

Adriana Llongarriu
Juliol de 2026

D'esquerra a dreta: Balandrau, Trespics (quins tres pics?) i el Coll de Trespics,
amb el seu reflex a la bassa de la Collada de Fontlletera. Setembre de 2021.


dissabte, 27 de juny del 2026

Anècdotes intergeneracionals (XI)

Què hi feia un home de 65 anys?

Quan les meves filles eren petites, un dia va ser notícia que els bombers havien hagut d’anar a rescatar un home de 65 anys al Volcà Santa Margarida. Aquest sector és molt proper a casa nostra, ja que els olotins vivim entre volcans. Per proximitat i per la nostra afició a passejar per entorns naturals, les meves filles hi havien estat més d’una vegada, tant amb l’escola, com amb família o amics. Per tant, l’indret on els bombers haurien fet el rescat era prou conegut per als qui vam conèixer la notícia.

Encara que la pujada per arribar al caire del cràter sigui una mica dreta i relliscosa i que el camí per anar i tornar de l’ermita és una mica dret, anar a Santa Margarida, per a nosaltres, sempre ha tingut la consideració de sortida fàcil i curta.

En ser conscient d’aquella notícia, la gran de les dues nenes va dir: - Què hi feia, un home de 65 anys, al Volcà Santa Margarida?

Al seu pare i a mi, tot i que encara ens faltaven vint o trenta anys per fer-ne seixanta-cinc, ens va sorprendre que la nostra filla considerés que, per a un home de 65 anys, anar a Sant Margarida, suposés una activitat de risc. A partir d’aquell dia, sovint quan tenim coneixement d’un rescat, acabem imitant aquella pregunta que ens va fer la nena, independentment de l’edat que tingui la persona rescatada.

Avui al matí, mentre pujava al Puig Tosell, amb l’ajuda dels estreps i agafada a la cadena, m’ha vingut al cap aquell pensament infantil i m’he imaginat aquella nena preguntant-se “què hi fan un home de 66 anys i una dona de 62 pujant per aquest camí costerut i ferrat?”

La pujada al Puig Tosell

És evident que ja no som aquell parell de jovencells que trescàvem pel muntanyam dia sí i dia també, però, amb seny i mesura, ens podem moure pel nostre entorn i dur a terme certa activitat excursionista, encara que, sobretot en el meu cas, hagi de ser limitada.

Aquesta és una anècdota intergeneracional més, que evidencia que tot depèn de la perspectiva des d’on ens mirem la vida. Aquella nena devia pensar que a l’edat de 65 anys les persones ja són tan grans que no poden passejar ni moure’s per segons quins indrets.

Poc es podia imaginar, aquella criatura que anys a venir l’esport mobilitzaria una gran quantitat de persones grans i que el món estaria ple de jubilats que tenen la sort de tenir vida, salut i algun calé per poder voltar tot l’any.

Potser sí que l’Anna Freixas té raó quan, al seu llibre “Jo, vella”, escriu no és la vellesa el que ens amenaça, són les nostres idees, les nostres conductes i sobretot la nostra disposició interior a l’obediència i el conformisme que ens hi aboquen [...] Convido a posar en pràctica la ferma resolució de passar-ho tant bé com sigui possible, de gaudir del poc i del molt, malgrat el repertori de malestars que ens acompanyen [...].

Aquell home de 65 anys, que fa temps va haver de ser rescatat a la zona volcànica, devia estar omplint de vida la vida, una bona pràctica per envellir dignament.

Adriana, 27 de juny de 2026


Al Puig Tosell Gros



dimecres, 17 de juny del 2026

Enganxats a... De l’afició a l’addicció

Des que vaig saber que el tema d’aquesta edició de La Xinxeta era Enganxats a, em fa ballar el cap l’ambigüitat d’aquest vocable, ja que no està clar què entenem o què volem dir amb l’expressió Enganxats a.

Després de consultar diferents diccionaris, pensant que hi trobaria algun sinònim d’aficionar-se, m’adono que els significats del verb enganxar fan referència a unir, lligar, o adherir dos objectes, ja sigui amb una substància o un ganxo. Figuradament, s’atorga a aquest verb el sentit de lligar o comprometre algú que per voluntat pròpia no s’hauria ofert per aquella tasca, i també el d’atrapar o descobrir algú que està fent una malifeta. En la seva forma pronominal, en sentit figurat i en un ús col·loquial, enganxar-se vol dir “fer-se addicte”.

Per tant, “enganxar-se” o “estar enganxat a” no ens aporta res de bo. I, per més que allò a què ens enganxem pugui semblar una pràctica saludable com ara un esport, un joc o una afició innòcua, des del moment que ens hi enganxem i perdem la capacitat de deixar-ho, passem de l’afició a l’addicció. “Estar enganxat a” té la connotació inherent que alguna cosa ha anat massa enllà i se’ns ha escapat de les mans.

És habitual sentir a dir que una persona “està enganxada a” per referir-nos a algú que té una afició molt arrelada, ja sigui l’esport, la lectura, la música…, encara que la persona a qui ens referim mantingui una relació saludable amb les seves aficions. En aquesta situació, referir-nos-hi dient que “està enganxat a”, és banalitzar aquesta expressió, tal com fem amb malalties com la depressió.

Estar enganxat a vol dir tenir la necessitat compulsiva d’una cosa, d’una pràctica, d’una substància o d’un producte de consum. Estar enganxat a vol dir no ser capaç de continuar amb la nostra rutina anterior. Estar enganxat a vol dir haver perdut el control de la nostra vida. Estar enganxat a vol dir que estem davant d’una addicció. I, davant d’una addicció, poca broma!

Quan pensem en grans addiccions, ens venen al cap els heroinòmans dels anys vuitanta del segle passat o els addictes al fentanil dels temps actuals. Però no només les drogues tenen la capacitat de generar addicció. S’ha demostrat que algunes pràctiques, inicialment sanes, portades a l’extrem poden acabar en addicció. Conceptes com vigorèxia (addicció a l’esport), runnorexia (addicció a córrer) o workaholism (addicció al treball) són malalties de la societat del benestar que apareixen quan la seva pràctica esdevé una necessitat compulsiva i incontrolable que fa que s’abandonin els altres àmbits de la vida. Factors com la pressió estètica excessiva, el culte al cos desmesurat, la persecució d’èxits o l’autoexigència portada a l’extrem contribueixen a l’aparició d’aquestes i altres addiccions. 

Per gaudir d’una vida sana i completa, aficionem-nos a pràctiques saludables que ens aportin satisfacció, afavoreixin la salut física i mental, ens proporcionin relacions personals enriquidores, tenint sempre present que tots els excessos són dolents i que hem de ser capaços de detectar qualsevol anomalia tant en nosaltres com en el nostre entorn.

Omplim la vida amb bones i sanes aficions i evitem pràctiques i comportaments que ens puguin fer quedar Enganxats a.


Adriana Llongarriu, administrativa
a la Secretaria de l’Institut La Garrotxa

  
Infografies, cinema i casos reals d'addiccions a pràctiques, aparentment sanes, que a vegades deixen de ser-ho.

Article publicat a la revista La Xinxeta núm. 50 (juny 2026)