dimarts, 8 de gener de 2008

La cavalcada de Reis

La tarda de la vigília de Reis sempre ha estat una tarda llarga de passar. Després de dinar, el proper objectiu per a la mainada ja era el d’anar a esperar els Reis. Abans, però calia preparar els fanals. La mare ja els havia tret de l’armari on guardava, d’un any a l’altre, totes les coses del Nadal. Aquell dia, però calia revisar l’estat de la pila, de la bombeta i del fanal, pròpiament dit. Perquè des que els fanals anaven amb pila i, per tant, no es cremaven al moment de la cavalcada, s’aprofitaven d’una any a l’altre i passaven dels germans grans als més petits.

Un dels primers records que tinc, del dia d’anar a esperar els Reis, no és precisament de la cavalcada, sinó del tro reial. No sé ben bé si recordo haver viscut aquell moment o si, com altres coses de la infància, ho recordo a través de les fotografies que ens hi havia fet el pare. Quan jo era molt petita, el tro dels reis estava situat al capdamunt de les escales de Sant Esteve i el moment de seure a la falda del Rei era un moment molt especial, envoltat d’una miqueta de por (tot s’ha de dir) i de molt de respecte i molta màgia. I és que els Reis semblaven uns ésser molt especials i tan pacients...

Els records de la cavalcada són de més endavant. I un dels que en guardo és, precisament, l’olor de cavalls que quedava en l’ambient aquell vespre. Olor de cavall deguda al pas d’aquests animals i a les cagarades que deixaven en la seva marxa. I aquella olor, es confonia amb la de les cordes que posaven entre els arbres del firal per evitar, precisament, que els cavalls s’acostessin a la gent. I és que aquelles cordes, fetes amb fil de cànem torçat, a mi, em venien arran del nas.

Un altre record que en tinc, és el dels patges. Em devia fixar molt amb els patges blancs i em semblava que eren tots iguals: la seva vestimenta de tons grocs i daurats, els cabells llargs (torçats cap endins del capdavall), ben tibats, seriosos, caminant acompassats i amb aquella cara de circumstàncies... s’assemblaven al personatge d’un conte que teníem a casa que em sembla que es deia “el Principe amarillo”.

I la música! La música per rebre els reis havia estat sempre la Marxa triomfal de l’Aïda de Verdi. Per suposat que en versió instrumental. I és que la majestuositat de l’esdeveniment requeria una música com aquella.

La cavalcada ha evolucionat, com tot. Amb els anys i la modernització ha anat incorporant un seguit de personatges que no havíem vist mai: cuineres, malabars, carters... A la Marxa triomfal s’hi han afegit altres cançons: des del “Visca els tres reis” (pròpia de la cavalcada de Girona), passant per la versió cantada de la Marxa triomfal, fins al so en directe de timbals i altres instruments. I pel que fa als cavalls, ara ja no n’hi ha. Potser per seguretat, potser per higiene, però de cavalls, no n’hi ha.

No parlaré de quines cavalcades han estat millors: si les d’abans o les d’ara. No en parlaré perquè fer-ho no em portaria enlloc. Deixeu-me, però, que comenti que les d’abans eren més màgiques i, a mi, em van deixar més i millors records. Potser perquè no era sàvia. Qui sap!

Escorniflaire

Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...