dissabte, 21 de març de 2009

18 anys

... I així, deu hores després del reconeixement que li havia fet la llevadora, va sentir aquella mullena interior que s’escolava cames avall per fer-li veure que havia arribat l’hora. Ajaguda a la camilla del paritori es lliurà enterament a l’ocasió i seguí en tot moment els consells que li donava la llevadora. Va ser un part fàcil i curt, amb estones de dolor, d’un dolor punyent que al cap d’uns dies gairebé no recordaria. Dolor que va donar pas a la darrera apretada en què el caparró de l’Alba va veure la llum. Mai no podria explicar prou bé aquell instant, en podria dibuixar les imatges, però les paraules quedarien curtes per descriure el que sentia aquells moments. Tot seguit, li van posar damunt del pit la seva filla, tot just acabada de néixer, nua i embolcallada amb el llençol verd, mostrava la perfecció del cos humà: aquells dits que s’estiraven intentant obrir les mans, aquells ulls que provaven, sense èxit, d’obrir-se per primera vegada, enlluernats per la claror que regnava en aquella sala, aquells peus curosament ben acabats, les cames amb cada un dels seus replecs... i el cordó acabat de tallar senyal del trencament del lligam físic entre mare i filla que donava pas a l’inici d’aquell nou vincle emocional.

I ella, allà estirada, ignorant el feineig del metge i la llevadora, sense ni adornar-se que li donaven l’enhorabona, vivia plenament cada minut, cada segon i cada dècima d’aquells moments. I les llàgrimes que li recorrien les galtes contenien, en la seva salabror, l’emoció del moment i alliberaven la tensió de les darreres hores. I va ser en aquell moment quan ella va sentir que potser no seria capaç d’estimar mai més a ningú tant com en aquell moment estimava la seva filla...

Escorniflaire

2 comentaris:

  1. El nou relat s'ha fet esperar però l'ocasió s'ho mereix. Felicitats a mare i filla, i com no un record pel pare i la germana "la meva fillola"

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...