diumenge, 21 de novembre de 2010

De l’actual campanya electoral

La definició de Campanya electoral que publica el Diccionari de l’Enciclopèdia és Sèrie d'activitats d'informació i de propaganda sobre els candidats, els partits i llurs programes, fetes durant un termini determinat abans d'unes eleccions i encaminades a aconseguir el màxim nombre de vots dels electors.

Ja sabem en què hauria de consistir una campanya electoral. Els que tenim entre els quaranta-cinc i els cinquanta anys comencem a tenir certa experiència en campanyes electorals, ja que l’actual democràcia va començar quan teníem entre dotze i quinze anys, edat en què, malgrat estar en plena adolescència (etapa que potser no es vivia tan caòticament com ara), es pot tenir consciència del que està succeint al món on vivim. Recordem la mort de Franco, la investidura del Rei, el primer referèndum per la democràcia, les primeres eleccions democràtiques... Encara no teníem dret a vot, però vèiem com els adults (pares, oncles i germans grans) que sí que en tenien, es prenien allò seriosament. Recordo haver assistit amb els meus pares a algun acte electoral d’aquelles primeres campanyes. Aquells primers mítings s’havien fet al Colon (antic cinema actualment desaparegut, situat al Firal, just on ara hi ha el passadís que comunica el Firal amb el carrer Macarnau). Potser per la meva prompta edat, potser per la falta de costum de veure onejar les senyeres... el record que en tinc és d’un acte de gran solemnitat i respecte. Es tractaven temes seriosos; aquells senyors (Jordi Pujol, Ramon Trias Fargas i Josep Verde Aldea) ens explicaven els seus objectius i, poc o molt, ens hi podíem sentir identificats. En aquell moment, van saber unir-se, deixar les seves diferències polítiques una mica arraconades i treballar conjuntament pactant per la democràcia. Tenien al davant unes tasques molt importants: la consolidació de la democràcia a l’estat espanyol i restablir l’autonomia a Catalunya.

A mi encara em faltaven uns cinc o sis anys per tenir dret al vot, però sentia que tot allò era important i trobava que aquells polítics eren uns senyors respectables i coherents. D’ençà del 1977, hem tingut unes quantes eleccions i, amb cada una d’elles, la seva campanya electoral. La societat ha evolucionat, els mitjans de comunicació també, i les noves tecnologies han posat a l’abast dels partits polítics una eina fàcil de fer servir, un canal de comunicació per arribar a tothom, on, pel que sembla, no hi cal gaire professionalitat ni gaire esperit crític. La censura, evidentment, hi és inexistent. Aquí tot s’hi val i tothom s’hi atreveix.

L’actual campanya electoral es caracteritza, entre altres coses, per ser la més mediàtica de les que hem tingut fins ara. Això no és cap novetat i sembla que els actuals candidats vulguin aconseguir que es parli d’ells al preu que sigui; se serveixen d’uns anuncis sigui en forma de vídeojocs o en forma de vídeoclip extravagants, escabrosos i amb un toc pornogràfic i escandalós que deixen de banda els objectius que pugui tenir cada una de les candidatures. Molt lluny del que pretenien els candidats del 1977, els candidats del 2010 volen que es parli d’ells ni que sigui en forma d’escàndol.

Davant d’aquest desgavell, no és difícil deduir que continuo desconcertada i que encara no tinc cap opció clara per al 28-N. Ara bé, del que estic segura és que no faré com la protagonista del vídeo de les joventuts socialistes i sé que no hauré de contenir-me gens per no fer-ho. En tot cas, em limitaré a donar el sobre, amb la papereta adins, al president de la mesa perquè ell mateix l’introdueixi a l’urna i estalviaré qualsevol espectacle als membres de la mesa electoral on he d’anar a votar.

És clar que tot distreu, i que és més barat això que comprar entrades per anar a veure el Cirque du Soleil, però crec que els candidats haurien d’entendre que d’entreteniments, a Catalunya no ens en falten, fins i tot tenim o hem tingut còmics amb denominació d’origen: Tortell Poltrona, el Circ Raluy, el recordat Charlie Rivel...

Demano a la classe política un xic de respecte pels seus electors. En una campanya marcada per grans i greus problemes econòmics; per un descontent general de la societat després dels grans escàndols que hem patit (cas Palau de la Música, Caixa de Girona... entre altres); tenint al davant un col·lectiu de joves que s’escarrassen a treure’s uns estudis sentint com algú promet no sé què a uns anomenats “ni-ni”; amb els treballadors públics (recordem que treballen en camps fonamentals com ensenyament, sanitat, serveis socials...) emprenyats a base de bé per la retallada que han rebut i desconcertats pel que encara els pot venir.

En aquests moments, no s’hi val a fer espectacles. Ara, senyors polítics, toca treballar de valent i amb la dignitat i respecte que Catalunya i els catalans ens mereixem!

5 comentaris:

  1. L'opció més seriosa, potser perquè els candidats són gent normal és REAGRUPAMENT

    paraula de coca

    ResponSuprimeix
  2. Doncs potser no t'ho creguis però recordo perfectament com cap allà l'any que devíem fer segon de BUP, en un debat sobre les eleccions al Parlament quan tothom opinava desbocadament amb aquell ímpetu adolescent de voler guanyar sempre per KO, vares aixecar la mà i vares ser la primera a parlar d'un partit que mica en mica ha anat fent camí, primer il·lusionat i darrerament decebent. ERC. Com si fos ara recordo com el definies com un partit històric, nacionalista de veritat. I ecologista.
    L'he votat tants cops...però ara prou.
    El pitjor que hem fet en aquests anys és aconseguir que els ciutadans hagin quedat tan decebuts de la política.

    ResponSuprimeix
  3. Josep,
    No tan sols m'ho crec, sinó que gairebé m'enorgulleix que aquest sigui un aspecte de mi que es recorda d'aquell temps. De fet, a la nostra classe teníem la dreta molt ben representada i els nacionalistes havíem de fer campanya.
    Quan parlava dels primers mítings electorals nosaltres devíem fer 7è d'EGB, cadascú al teu col·legi (abans anàvem al cole, no pas a l'escola) i en aquell moment vaig acompanyar els meus pares a escoltar els candidats nacionalistes. Més endavant sí, vaig simpatitzar amb ERC i els he votat en més d'una ocasió.
    D'un temps ençà, la desconfiança en la classe política s'ha apoderat de mi i em costa molt de creure alguna promesa electoral i fins i tot d'escoltar-la.
    Com deia a l'entrada anterior, em sap greu, no em quedo igual perquè crec que el tòpic "tant se val qui estigui a dalt" és mentida i tinc la meva part de responsabilitat a l'hora de triar qui ha de governar-nos. Sigui per nosaltres o per les nostres filles, hem de ser capaços de fer reeixir entre tots plegats aquest país.
    Gràcies per treballar per Catalunya. Qui sap si algun dia recupero la confiança i la il·lusió i puc col·laborar.

    ResponSuprimeix
  4. Els escorniflaires es veuen obligats per la seva naturalesa a intervenir en el canvi(compte, el ver, no el fals), son tot el contrari dels que passen de tot, així, es veuen atemorits per les diferències obscènes entre lo que es i lo que ha d'esser, com Clarence quan intentava negociar amb els assassins 1 i 2

    ResponSuprimeix
  5. Eyrikur,
    Em sap greu que no entenc què em vols dir amb la teva intervenció. Si m'ho posessis més fàcil, et respondria a alguna adreça, però no em dius qui ets...
    Del que dius de la Clarence i els assassins, es veu que no sóc prou esconriflaire per saber de què em parles.

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...