diumenge, 17 d’abril de 2011

Sobre la paciència

Quanta paciència s'ha de tenir. Amb aquesta expressió actualitzava el seu estat un amic del facebook. Seguidament escrivia, entre parèntesi, ara no sé si posar-hi un interrogant o un signe d’exclamació. Tant amb un signe com amb l’altre, aquesta proposició estaria carregada de sentit.
El diccionari defineix el mot paciència com “Qualitat, virtut, de qui sap suportar els mals amb fortitud, sense plànyer-se’n” i “Qualitat de qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que tarda, la durada d’un treball.
No sé fins a quin punt la paciència és innata o si s’adquireix a mida que hom va creixent; suposo que hi deu haver un xic de cada component. El que està clar és que, pel que fa a aquesta qualitat, n’hi ha que estan més ben dotats que d’altres. N’hi ha que de ben menuts ja són molt pacients i n’hi ha que són ben impacients, sigui a l’hora de fer-nos saber que tenen gana o son, a l’hora de fer un trencaclosques, a l’hora de fer un trajecte en cotxe... I és que ja de ben petits, n’hi ha que tenen més paciència que un sant.
La falta de paciència és una cosa que s’encomana; amb això vull dir que una persona impacient pot fer acabar la paciència del que té al seu costat, per molta que en tingués el qui “l’aguanta”. Aleshores diem que li ha fet acabar la paciència.
La paciència és un bé escàs i m’atreviria a dir que cada vegada ho és més. Les nostres mares tenien més paciència que nosaltres mateixes. A la meva mare li havia sentit a dir paciència no t’acabis. Jo mateixa, quan em desespero sovint m’encomano a la santedat d’aquesta qualitat: Santa paciència!
Els mitjans tecnològics actuals ens han acostumat la immediatesa. En us segons podem contactar amb qui ens interessa, tant si es troba a casa com fora; tant si és a la vora com si es troba a l’altra punta del món. En un tancar i obrir d’ulls podem trobar informació del que vulguem i (més o menys) en l’idioma que ens convingui. Crec que aquestes noves tecnologies contribueixen al fet que tots plegats tinguem molta menys paciència. Això es nota a la carretera, a la feina, a l’escola, a la fleca, a la cua de la caixa del supermercat, a la gasolinera, a les botigues de roba, a la perruqueria, a la sala d’espera del metge, als camps de futbol, als pavellons, a les estacions de tren, als aeroports, a la parada de bus... I a dintre les cases, cadascú s’ho sap!
I és que de paciència, com de seny, tots n’hem de tenir. I sovint n’hem de tenir per nosaltres mateixos i pels altres. Sovint hem de fer allò que en diem armar-nos de paciència. En necessitem els adults i els joves, els homes i les dones, els empresaris i els treballadors, els pares i els fills, els metges i els pacients, els compradors i els venedors, els funcionaris i els administrats, els rics i els pobres, els alts i els baixos, els professors i els alumnes, els pescadors i els caçadors, els rossos i els morenos, els de dretes i els d’esquerres i... sobretot, sobretot, n’hem de tenir i n’haurem de tenir –i no pas poca- les catalanes i els catalans.
La meva mare tenia molta paciència i no li van faltar ocasions per demostrar-ho. Sovint deia que la paciència és la mare de la ciència. Ara bé, quan l’ocasió s’ho mereixia li podíem sentir a dir: Déu em doni paciència i algun duro barrejat, és el lema que jo uso i així tinc tranquil·litat. Ja m’agradaria, ja, haver estat hereva d’aquesta seva qualitat!
Paciència no t’acabis!
 

2 comentaris:

  1. "pa i ciència" dèia el meu pare...
    i per llegir aquest escrit no en cal cal gaire de paciència, ja que el trobo amè.
    endavant amb la paciència d'escriure!

    ResponSuprimeix
  2. gràcies per la paciència de llegir-lo

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...