dissabte, 30 de març de 2013

Sobre palmes i palmons



El dia de Ram arribava com un oasi d’alegria enmig d’un desert de tristesa i  privacions. Era com una treva entre el pulvis eris et in pulverem reverteris del dimecres de cendra, el dejuni i l’abstinència dels divendres de quaresma, les lectures i sermons de les misses quaresmals i els oficis de dijous i divendres sants. Perquè l’ambient de quaresma i Setmana Santa era força tètric. Els records de les cerimònies religioses encara els tinc ben vius, perquè cada any assistia a totes les celebracions que es feien per Setmana Santa, ja que eren festes de precepte.
Sense ser-ne gaire conscients, pel Ram commemoràvem l’entrada de Jesús a Jerusalem on deien que havia estat rebut com a rei per tota una multitud. Per això sortíem al carrer ben arreglats a beneir la palma.
La missa de Ram era llarga i cerimoniosa, però carregada d’una connotació festiva. Després de missa venia la benedicció de palmes i palmons i la foto de tots els germans vestits amb una roba clara i de tons primaverals, més alegre que la vestimenta d’hivern. Estrenàvem sabates i mitjons curts. Les nenes anàvem amb  vestit i un jerseiet de tipus “torera”, els nens amb pantalons curts i jersei prim o americana,  i les jovenetes (quan ja eren unes pollites) amb una mena de traje-jaqueta... Als meus germans i a mi, aquella vestimenta ens deixava al descobert unes cames llargues i seques i uns genolls plens de cicatrius dels estius anteriors.
De palmes i palmons n’hi havia de totes formes i mides. Com a norma general, els nens portaven un palmó, les nenes una palma i les pollites i les senyores, un petit detall (creu, trena o mini-palma, més o menys elaborat) fet també de full de palma, a la  solapa de la jaqueta, o un ram de llorer.
Anar a comprar la palma era tot un esdeveniment. A Olot recordo un parell de llocs on en venien: a cal Cisteller Olivas i a can Vives. També en venien el dilluns a mercat i segurament que en altres botigues que jo no recordo. Per poder triar una mica hi anàvem uns quants dies abans i per mantenir-les tendres fins al dia de Ram, les posàvem en un lloc fosc en una galleda amb aigua perquè la humitat les conservés.


Tal com he dit, les nenes portàvem palma i els nens palmó. Això era així i no es triava. La mida de la palma i el palmó creixia amb l’edat dels nens i les nenes. Crec que els homes no portaven palmó, però els regidors de l’Ajuntament, els concejals, lluïen un palmó monumental. Potser perquè tenia un oncle concejal o potser perquè miràvem com passava la comitiva municipal, teníem idealitzats aquells palmons tan alts. De manera que després de portar uns quants anys la palma -de la mida que em corresponia per l’edat-, vaig començar a demanar per portar un palmó. A casa, m’ho van permetre, per això a partir d’un moment vaig poder lluir palmó en comptes de palma. I després d’aconseguir el palmó, el pas següent va ser demanar-lo el màxim d’alt possible. Al firal ens trobàvem coneguts i familiars i jo no recordo que m’interessés gens ni mica mirar la vestimenta primaveral, el que fèiem era comparar l’alçada del palmó. Perquè el palmó dels concejals eren la nostra enveja. Recordo que no vaig parar fins aconseguir portar-ne un com el seu.
Com he dit abans, la foto de família era tot un clàssic de la diada de Ram. Aconseguir que sis germans poséssim per una foto, sovint acabava amb la paciència del pare, el nostre fotògraf per excel·lència. Els més tranquils de seguida estaven preparats, però els més moguts no paràvem quiets ni al moment de la foto. Això explica per què a cap de les fotos de família del dia de Ram no surto ni ben posada ni amb bona cara. Segur que al moment de disparar l’obturador ja portava al damunt més d’una escridassada ben guanyades. Un cop a casa, solia venir una sessió fotogràfica individual, amb uns resultats molt millors, segurament perquè eren fotos sense tanta pressió ni tensió.
Després de la palma venien els tortells, tot un món prou complex per ser motiu d’una altra entrada.

1 comentari:

  1. Tot un descans veure que algú més parla de "Ram" i no "Rams"

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...