divendres, 8 de març de 2013

A mig camí entre Mataró i el Canigó...



Anar d’excursió i trobar algun senyal que indiqui el camí que hem de seguir, a vegades, és d’agrair. Alguns indrets són perdedors, d’altres estan embardissats, alguns camins s’han perdut i alguns tocoms són difícils de trobar. Si a més, no havíem estat mai en aquell lloc o ja fa més de trenta anys que hi havíem passat, el senyal s’agraeix encara més.
Les marques dels camins han evolucionat al llarg del temps i moltes són les variants que n’existeixen: fites, marques de pintura, inscripcions damunt d’una pedra, banderoles de formes i colors diversos..., són uns quants dels sistemes emprats per senyalitzar els camins.
Hi ha nombroses entitats que treballen per tal de recuperar i senyalar camins: Federació d’excursionisme, centres excursionistes, consells comarcals, entitats de turisme, colles de caçadors, de jubilats, d’amics excursionistes... Com nombrosos són els tipus de camins que conviuen al nostre territori: camins veïnals, Senders de Gran Recorregut (GR), Itinerànnia[1], El Camí[2]... Tant és així, que en un mateix punt hi poden coincidir infinitats de marques.
Trepitjar un camí poc conegut i trobar alguna marca aporta sensació de seguretat. Els senyals situats en llocs estratègics eviten que perdem el camí. Un excés de senyals crea un efecte contraproduent, ja que ens acostumem a seguir les marques sense mirar buscar la lògica del camí savi. Tant és així, que com més senyals hi ha, més en necessitem.
Hi ha senyals que són simples i tenen gràcia: els camins veïnals, els GR... N’hi ha d’altes que estan molt estudiats i semblen molt homologats i fins i tot de disseny: Itinerànnia, els que es troben en espais protegits... Ara bé, arriba un punt que en llocs determinats s’arriba a produir una mena d’empatx de tants senyals que hi ha: cartelleres, senyalització vertical, tanques, senyalització horitzontal, marques blanques, grogues, vermelles, rètols de fusta, metàl·lics, amb fletxa, sense...


Acumulació de senyals a Talaixà.
Itinerànnia, amb la voluntat de recuperar antigues vies de comunicació entre pobles, sovint presenta uns senyals que  barregen indicadors de proximitat (més aviat escassos) amb indicadors de llargues distàncies (que de ben poc serveixen al caminant).


GR 83 de Mataró al Canigó, prop d'Olot.

Trobo que alguns senyals estan mancats de lògica. Fa uns dies, per exemple, passejant per la Fageda d’en Jordà, vaig fixar-me en uns senyals ben poc útils. Es tracta d’unes banderoles que barregen la imatge gràfica del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, indiquen un itinerari de la xarxa del parc natural i hi incorporen la marca del GR 83 i ens assenyalen, per una banda el Canigó, i per l’altra, Mataró. Crec que serveix de ben poc que als voltants d’Olot ens indiquin que en un sentit anem cap al Canigó i en l’altra, cap a Mataró. Potser fora interessant que, a més de l'origen i el destí del camí, indiquessin algun lloc més pròxim. No ho trobeu? Em sembla que a qui està fent una travessia a peu, li seria més d’utilitat alguna indicació més propera (Olot, Santa Pau, Can Xel, Veïnat de...) que no pas Mataró o el Canigó (les que consten als senyals en qüestió).
Maragall escrivia Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla.... No m’imagino aquest poema començant així A mig camí entre Mataró i el Canigó...

2 comentaris:

  1. Son artesanals aquestes senyals de talaixa?

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina

Deixa el teu comentari...