dimecres, 5 de març de 2014

Parlant del dijous llarder...

Vaig més tard que l’amic i coetani Josep Ferrés que tres dies després de dijous gras va explicar els dijous llarders de la seva infància. Per ell i la seva família era un gran dia, amb celebració familiar i -si calia- amb justificant per sortir abans d’hora de classe. És evident que a can Ferrés era festa assenyalada. http://el-led-vermell.blogspot.com/2014/03/dijous-llarder.html
Jo no recordo la celebració familiar del dijous llarder durant la meva infància. Sí que recordo que menjàvem coca de llardons de la fleca del barri i, de més gran, la típica coca de can Carbasseres. 
Del que sí que tinc records d’infància és de la celebració escolar del dijous llarder. A les monges, anàvem als Pins. Els Pins era una petita pineda a tocar del pati del Cor de Maria, on els dies normals no teníem accés. Anar als Pins era tot un esdeveniment, encara que no ens calia ni travessar el carrer.
El dijous llarder, el meu berenar consistia en un panet amb botifarra d’ou. Aquell dia els extres eren permesos: un paquet de ganxitos (poc nostrat, ho reconec) i una cantimplora amb beguda amb gas (segurament Fanta de llimona).
No tinc cap record d’aquella època del Carnaval i diria que a començament dels anys setanta no se’n parlava. Per tant, aquella era l’última tarda festiva abans d’enfilar la quaresma que començava el dimecres de cendra, continuava amb set setmanes en què el divendres fèiem magre (abstinència de menjar carn) i els adults també dejuni, i arribava fins a Setmana Santa amb les privacions que comportava i les celebracions religioses que corresponien.
Anar als Pins era més que un berenar de dijous llarder: era un dia de joc lliure i d’espontaneïtat. Joc lliure fins a cert punt: al cavall fort no hi podíem jugar! De l’espontaneïtat en parlaré tot seguit.
Fent ús de la meva naturalitat vaig explicar l’acudit d’aquella senyora que havia perdut el seu gos que es deia ni més ni menys que “Mis tetas”. Es veu que la dona va trobar un guàrdia civil i li va dir: - Ha visto usted “Mis tetas”?-. L’agent li va respondre: -No pero me gustaria verlas-.
Ai las! Una nena em delata, se’m planta la monja al davant i m'etziba el càstig. No sé si ja m’havia menjat el panet i els ganxitos ni si em quedava Fanta a la cantimplora, però sé que vaig acabar la tarda tota sola en un racó dels Pins.
Una anècdota que té més a veure amb la interpretació que vaig fer d’aquella aparença de permissivitat i ambient festiu que no pas amb la celebració del dijous llarder.
I jo què hi sabia si tot just tenia set o vuit anys!

Espontaneïtat infantil

Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...