Som a vint-i-cinc d’octubre de 2014 i el Barça acaba de perdre, per 3 gols a 1, amb –o més aviat contra- el Madrid. Però no és a aquest fet al que vull fer referència ara mateix.
Des de ben joveneta sóc aficionada a
l’excursionisme, potser per això els camps de futbol han estat durant molts
anys territori desconegut per mi: no he tingut cap germà, ni amic ni xicot que
hi jugués, a futbol. A casa miràvem el partit del diumenge a la tarda fent un
sopar informal que el pare anomenava “de retallics”, precursors dels actuals montaditos. Aquelles retransmissions en
blanc i negre i en la llengua de l’imperi mai em van fer exaltar. Allò, a mi,
ni m’escalfava ni em
refredava. No és pas que pensés que no m’agradava, ni que hi
estigués en contra... La meva vida transcorria al marge del futbol.
Em vaig aparellar amb un home no futbolero. Recordo algunes sessions de
cinema que coincidien amb un partit important que a la sala érem quatre gats –més
aviat gates-. Doncs nosaltres hi anàvem tots dos. Avui mateix, mentre molts
homes són a veure el Madrid-Barça ell prepara les postres de demà. Perquè demà menjarem
panellets i ell els fa molt bons!
Tenir dues filles semblava que em
podia mantenir al marge del futbol. Els primers anys va ser així, però va
arribar el dia que la meva filla gran, l’Alba, després d’haver provat diferents
activitats extraescolars (multiesports, gimnàstica rítmica, piano, voleibol...)
em va mirar fixament i em va dir: mama el que jo vull
és jugar a futbol. A futbol? Vaig pensar jo. Ara què li ha agafat? Però
la vaig portar a provar un entrenament amb l’esperança -ara ja ho puc dir- que en
provar-ho veiés que aquell esport que practicava a l’hora del pati amb els
companys de classe potser no feia per ella. Ai las! Jo sí que anava errada. Va
sortir d’entrenament més entusiasmada que mai. Així fou com la temporada
següent, va començar a jugar a futbol en un equip de nenes.
I mentre l’Alba creixia i jugava a
futbol, nosaltres anàvem amunt i avall: entrenaments, partits, desplaçaments,
tornejos, campus... I creixia, també -és clar-, l’altra meva filla, la Sílvia, que va provar
diferents activitats extraescolars (multiesport, gimnàstica rítmica, patinatge,
bàsquet...). I es va decidir pel bàsquet i hi va jugar tres temporades. El
quart any em va mirar i em va dir “jo vull fer bàsquet i futbol”. Ah no. Això
sí que no! Dos esports amb els corresponents entrenaments, partits,
desplaçaments, tornejos, campus... no pot ser. Què va passar? Que va triar el futbol.
I ja ens teniu a nosaltres -que el
futbol no ens havia dit mai res- amb dues filles federades a dos equips de
futbol. La diferència d’edat va fer que al començament juguessin a equips
diferents. Més endavant, quan la
Sílvia va passar a jugar amb les grans van coincidir, però va
ser poc temps. Després van canviar de clubs, de categories, de divisió... I la
vida les ha portat per camins diferents.
Deixeu-me que us digui que més d’una
vegada m’he hagut d’eixugar la bava en més d’un camp de futbol. I me l’he
eixugat per una i per l’altra, perquè totes dues han tingut molt bona visió de joc,
han fet molt bons partits, han estat disciplinades, han estat lluitadores amb
aquell punt just de competitivitat, amb caràcter per fer-se respectar al mig
del camp, fent algun cos a cos una mica potent (d’aquells que a vegades et fan
patir), però no han perdut mai els papers i no s’han posat amb les rivals si no ha
estat en defensa pròpia (que siguin disciplinades no vol dir que siguin
encantades!).
D’aquell “mama el que jo
vull és jugar a futbol” ja fa més de catorze anys, per tant, ara és la quinzena
temporada que trepitjo camps de futbol. Això no em dóna dret a res. Ja ho vaig
explicar en una altra ocasió [1]
Doncs en aquestes
temporades de veure futbol no havia vist mai el que he vist avui: una bufetada
al mig del camp! Resulta que una jugadora de l’equip contrari ha privat a la
meva filla Alba de fer una jugada i ella s’ha defensat amb un cos a cos amb la
noia que la marcava. Doncs la noia de l'equip contrari s’ha girat i li ha clavat un mastegot! Havia
vist alguns cos a cos, alguna coça, alguna patacada d’aquelles de si et veig no
et veig, alguna entrebanqueta... però
de plantofada al mig del camp, no n’havia vist mai cap.
Resultat: falta en
contra de l’Alba i targeta groga per la jugadora que li ha clavat el castanyot.
 |
| Aquesta és la jugada que ha ocasionat l'enrenou. L'alba (que ha rebut la bufetada) és la que va blava i que té la pilota. La jugadora que l'empeny és l'autora del mastegot. |
Per la vostra tranquil·litat,
l’Alba no s’hi ha tornat. Davant l’expectació de jugadores, públic i
entrenador, mentre la capitana parlava amb l’àrbitre, ella se n’ha anat al
costat de la banqueta a beure aigua deixant la discussió en mans dels altres i
calmar-se per continuar jugant fins al final del partit. Des del meu modest
entendre, penso que un mastegot al mig del camp es mereixia una vermella
directa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...