dimarts, 10 de març de 2015

Una Setmana Santa a Oix

Records de Quaresma (4 de 7)

El pare sempre havia tingut tirada a anar a Oix; sentia una estima especial per aquell poble i la seva gent. De fet, la seva rebesàvia n’era, d’Oix, per això, la nostra família hi tenia unes propietats i en una de les cases, la Boadella, als anys setanta encara hi havia masovers. Hi vivien en Martí i la Talena amb en Jaume, el seu fill solter. El pare els coneixia bé i li agradava molt conversar-hi; de manera que era força habitual que, de tant en tant, hi anéssim de visita. També teníem coneguts al Castell d’Oix; hi vivien els antics estadants del Tomàs de la Vall del Bac. El castell era rònec, fosc, fred i humit. Res a veure amb allò amb què esdevingué uns anys més tard: tot el que va guanyar en condicions d’habitabilitat, ho va perdre en hospitalitat.

1971. Vista d'Oix

L’estima de la meva família per Oix va fer que, a part de les visites puntuals, hi anéssim també a passar uns dies l’estiu de l’any 1970, allotjats a  can Blanc -actualment can Simó-, gràcies a l’hospitalitat del la Maria i en Simó i dels seus fills, en Martí i la Lourdes, mare, porteu-me un tupí de llet.
L’any 1971 els pares hi van llogar una caseta per passar-hi uns dies de Setmana Santa. La comitiva estava formada pel pare, la mare i els tres fills petits i ens vam allotjar a can Badó, al carrer Nou. A can Badó, però, només hi dormíem, els àpats els fèiem a cal Ros, on el pare la feia petar amb l’Esteve, mentre la Maria acabava d’apareiar els àpats.

1970. En una carreta enmig del rostoll
D’aquelles estades a Oix en servo molts i grats records: els jocs infantils amb la meva germana Marissa, fem forma que aquestes granes són arròs i que aquelles són cigrons, en un pedrís situat al rost del darrere de can Badó; l’anada a Bestrecà en un dia molt calorós en què el pare va permetre que ens refresquéssim en un com que hi havia prop del Pairé, mainada només una mica que l’aigua freda us podria fer venir reuma; les visites als Alous, aquests arbres els vam plantar nosaltres..., si poguéssim arreglar aquesta casa hi estaríem com uns reis, i les anades a la Boadella, quina estirada que han fet aquesta mainadica! on ens convidaven a berenar, que entrin, que seguin, que tallin i que mengin, mentre ens oferien pa amb un fuet molt sec i molt bo i uns borregos anissats.


1970. La banyada al Pairé

Ara bé, hi ha un parell de records que són exclusius de Setmana Santa. El primer, el protagonitzen els oixencs baixant pel carrer major d’Oix -malmès i esfotrassat als anys setanta- portant palmes i palmons per cremar a una foguera d’on segurament en sortiria la cendra que es faria servir el Dimecres de Cendra de l’any següent [1]. Entre aquests oixencs, en Joan de la Menciana onejava un palmó al vent i repetia amb veu alta aquell Adriana palangana que tant em molestava i que tantes vegades, més tard, utilitzarien els meus germans en defensa pròpia quan jo els fes enfadar.
L’altre, tracta de la meva primera, precoç i efímera història d’amor amb un vailet que passava aquells dies de vacances escolars a casa els seus avis d’Oix. Em recordo a mi mateixa al pas de la porta esperant aquell minyó, bufó i arrissadet que baixava l’escala de casa els seus avis amb tre o quatre bunyols que no n’he pogut atrapar més. Els bunyols no ho sé, però el moment va ser exquisit! 
Aquell fet no va restar en secret: dues o tres entrades més amunt, els meus germans ens observaven atentament i esdevenien còmplices de la desobediència del precepte quaresmal d’abstinència en afers amorosos que aquelles dues criatures acabàvem de protagonitzar.

1966. Carrer Major d'Oix. La mare amb tres dels meus germans
Aquella estada a Oix ens degué estalviar algun ofici religiós i la visita a algun d’aquells monuments que trobàvem tan tètrics. Qui sap si això té alguna cosa a veure amb què sempre més ens hem sentit atrets per aquell petit i acollidor poblet. 

[1] En alguns indrets, el dissabte de Ram era tradició cremar els rams de llor, les palmes i els palmons beneïts el diumenge de Ram de l’any anterior i que s’havien conservat com a amulets penjats a balcons i finestres. Es creia que el fum tenia virtuts protectores. Tot i haver donat per suposat que de la foguera d'Oix se n'obtindrien les cendres del següent Dimecres de Cendra, desconec quina era la finalitat d'aquella foguera que vaig veure en aquella estada.

Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...