Les cartes del temps

El mes de desembre, Nació Digital en l’article  “Les cartes del temps” explicava com a curiositat el fet que un professor canadenc enviés als seus alumnes els relats que van escriure vint anys enrere explicant el seu futur. El fet va ser considerat original i per això l’empresa WestJet va utilitzar aquesta història en un vídeo publicitari en el qual incloïa fets curiosos de la vida d’alguns canadencs que han “anat més enllà”.

En aquell moment, em va sorprendre que aquest fet fos considerat com una curiositat perquè a l’escola on van anar les meves filles, és tradició que a final de curs, quan estan a punt de deixar l’escola, facin un exercici semblant: els alumnes escriuen una carta adreçada a ells mateixos quan hagin passat cinc anys. La carta es deixa en un sobre tancat, preparat per tal que, cinc anys més tard, des de l’Escola se’ls enviï.

Avui hem vist infants sortint d’escola carregats d’àlbums i treballs; hem vist adolescents acomiadant-se amb petons, abraçades, encaixades de mans i promeses “hem de quedar algun dia”, sabent que en alguns casos això quedarà simplement en un bon desig. Avui l’activitat del professorat era frenètica per tenir enllestides les notes que es donaran la setmana que ve. Avui, jardins, places i carrers fan olor de final de curs. Doncs justament avui, la meva filla petita ha rebut la carta que ella mateixa es va escriure un dia com avui de cinc anys enrere. 

Cinc anys després

Evidentment, jo desconeixia el contingut d’aquella carta i com que es tracta d’un document íntim i personal l’ha llegida ella sola, però li ha fet gràcia -i a mi encara més!- compartir algunes de les coses que aquella adolescent de setze anys, estudiant de 4t d’ESO, va escriure perquè avui les llegís aquesta noia de vint-i-un anys, estudiant de tercer curs de medicina. Amb el seu consentiment em plau compartir-ne alguns retalls: “si fa temps que no et veus amb les amigues de l’escola, truca-les i quedeu per fer un cafè, no esperis més”; “espero que la Selectivitat, que ara ja et fa tanta por, et vagi bé”; “amb els pares, anem bé, sempre hi ha petites discussions, però tot s’anirà arreglant”, “a vegades no m’agrada gens el món en què vivim, hi ha tantes coses a millorar”... Reflexions, desitjos, valoracions i consells que no m’imaginava que haguessin sortit d’aquella adolescent d’ungles pintades, pantalons baixos i samarreta curta que s’amagava darrere un serrell llarg que li tapava mitja cara. Confesso que m’han sorprès gratament.

Veure la seva expressió mentre llegia i rellegia la carta, em feia preguntar què caram es devia haver escrit. Escoltar els trossets que me n’ha llegit m’ha fet posar pell de gallina. Per això, tot i que no vaig considerar la notícia del professor canadenc com un fet excepcional, m'agrada el hastag “emotiu” amb què Nació Digital va etiquetar aquell article.