Aquesta setmana he llegit que el Bar Cocodrilo d’Olot -el Coco per nosaltres- tancarà les seves portes després de trenta-set anys d’existència. A la seva pàgina del Facebook ho diuen amb aquestes paraules 37 anys plens de bons moments, algun de lleig, anècdotes, rialles, tristeses, concerts, exposicions, entrepans, coques, còctels…
Mantenir amb vida un local nocturn a Olot durant trenta-set anys ja té mèrit. Un mèrit que en Roc i la Manoli s'han guanyat. Com tot en aquesta vida, el Coco en els seus anys d’existència havia evolucionat, de manera que l’ambient, la clientela i el mobiliari dels seus inicis poc s’assemblava amb els dels darrers anys.
Més diürna que noctàmbula, no he sortit gaire de nits. Més amant d’espais oberts que de locals tancats, no he estat una dona de bars. Més esquiva que sociable, he evitat les multituds. Per això i alguna raó més, no puc dir que n’hagi estat una clienta assídua. Fer-ho veure, seria mentir.
Ara bé, si les parets del Coco parlessin, potser ho farien d’una noia jove amb un munt de projectes al sarró, d’una estudiant d’institut bojament enamorada, d’unes copes de ratafia els dimecres al capvespre i de moixaines i petons en aquells sofàs destartellats a darrere la cortina.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...