divendres, 6 de gener de 2017

Aquella nit de Reis

Ja feia temps que n’era, de sàvia. La mare li ho havia explicat després que li fes tantes i tantes preguntes. Perquè no s’ho creia de cap manera, que els reis poguessin entrar a casa seva a la nit. El pare cada vespre tancava portes, balcons i finestres i abans d’anar a dormir repassava que tot estigués tancat i barrat. De manera que en aquella casa no hi podia entrar ningú: ni lladres ni reis.
Que fos sàvia, però no vol dir que no li fes il·lusió la nit de Reis. La marxa triomfal de l’Aïda de Verdi, que li feia –i encara ara li fa- posar la pell de gallina, els fanals, l’olor del cànem de les cordes que delimitaven el pas dels reis al Firal... Tot plegat, junt amb la innocència que amarava l’ambient, eren els elements que convertien en màgica la nit de Reis. Li agradava –i li agrada-  anar a esperar els reis. Aquell any, però, el fet que la seva cosina gran li hagués confiat aquell secret, la feia estar més neguitosa que mai. Tan neguitosa, que aquella nit, després de la cavalcada, de sopar i de parar els plats, li costava molt més que cap altra nit de Reis agafar el son.
Després de l’habitual cantarella del bona nit fins demà si déu vol, bona nit fins demà si déu vol, bona nit, bona nit, en comptes d’adormir-se, va començar amb el gira cap aquí, gira cap allà i torna-hi... El fet era que aquella tarda li havien dit una cosa tan i tan grossa que ja no es podia aguantar més. Portava hores guardant aquell secret i s’estava delatant a sobre.
- Que dorms? És que... sé un secret i m’han dit que no te’l puc dir. Però no em puc aguantar més. Saps què? Saps què? És que no em puc aguantar més...
Davant tanta insistència, la seva germana, cansada que no la deixés dormir, li va dir que li podia confiar el secret.
-Em promets que no t’enfadaràs?- li demanava la xiqueta.
-No. Va digues!-  responia la més gran pensant que seria l’única manera de poder dormir.
-Els reis et portaran una bicicleta!
I així va ser com va fer saber a la seva germana, quatre anys més gran que ella, que la seva padrina aquell any per Reis li havia comprat una bicicleta. I no pas una bicicleta qualsevol, sinó una BH plegable de color blau.
És evident que se’n va anar de la llengua, però a aquella prompta edat, encara no estava preparada per suportar la pressió d’aguantar un secret tan important com el que li havien confiat.
Un cop ho va haver dit, es va quedar tan alleugerida que es va adormir de cop i no va sentir el soroll que feien els reis mentre omplien els plats que els havien parat. 
Encara s’hauria d’esperar uns anys abans no tindria la seva pròpia bicicleta que, junt amb els patins que li regalarien per la primera comunió, constituiria l’equip imprescindible per jugar al carrer.
Han passat molts anys d’aquella nit de Reis, però la que fou aquella nena inquieta, ja fa estona que torna a estar neguitosa. 
Que la il·lusió de la nit de Reis ens acompanyi tot l’any!  

Foto: http://www.ccma.cat

1 comentari:

  1. No sabia que hi hagués bicis plegables abans, amb lo cares que són avui en dia!

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...