dijous, 10 d’agost de 2017

Aquells meravellosos estius (V)

Vacances quilòmetre zero

Als estius de la nostra infància, al menys al meu entorn, era molt freqüent passar els dies de vacances a casa, fent sortides d’anar i tornar; és a dir, d’un dia –o de mig- procurant ser a joc a última hora de la tarda per sopar i dormir al domicili familiar. Viatjar era a l’abast de poques famílies, ja que no era tan fàcil ni tan econòmic com és –o com ens volen fer creure que és- actualment. Als creuers, que tant s’han popularitzat d’uns anys ençà, només hi tenien accés unes poques famílies, les més benestants.
En una família amb sis fills d’edats variades, a més de l’aspecte econòmic, calia tenir en compte tantes variables que resultava força difícil poder marxar de vacances. Quedar-se a casa, però, no volia dir no fer vacances. Quedar-se a casa, significava fer vacances quilòmetre zero.
En aquest cas, acabàvem acostumant-nos a una rutina de vacances viscudes a casa. Eren estius de deixar la casa arreglada al matí, fent que cadascú de nosaltres hi aportéssim el nostre granet de sorra: anar a comprar el pa, anar al colmado o a la carnisseria, estendre la roba o deixar la taula parada perquè al migdia fos arribar i omplir.
Eren estius de deixar el dinar preparat; plats freds i apetitius: el braç de gitano de puré de patata amb tonyina i ou dur, n’era l’estrella; les mongetes a la senyora Pepita (fredes acompanyades de tomata amanida, anxova i olives) i el salpicón (amanida de patata bullida amb pela, amb de tomata, pebrot, ou dur i tonyina, amanit amb una salsa a base d’oli, ceba, julivert i rovell d’ou dur) eren receptes aportades per les meves germanes grans que les havien après de les companyes del pis d’estudiants de Barcelona i que van engruixir el receptari de la mare.
Eren estius d’anar a la piscina amb teibus (l’actual TPO per als olotins o transport públic urbà per a la resta de lectors). Eren estius de vestits frescos i xancletes amb la sola de fusta. Eren estius d’hores d’aigua i de sol sense saber de l’existència de la crema protectora solar. Eren estius de tirar-nos del trampolí més alt, sense control de cap mena ni límit d’alçada ni edat. Eren estius d’arribar a tocar el fons de la piscina de fora. Eren estius de nedar per sota aigua fins que no aguantàvem més. Eren estius de sortir de l’aigua amb els dits estovats i els llavis morats.  
Eren estius de tardes de jocs: de taula, al terrat o al carrer. Perquè eren estius que o no feia tanta calor o la suportàvem millor!
Hi va haver un any que, per circumstàncies que desconec i tampoc no vindrien al cas, el pare no va poder fer vacances i, a més, durant uns dies, la mare l’havia d’anar a ajudar. Aquell any no aniríem enlloc; per aquell motiu, durant uns dies faríem un extra: aniríem a dinar a Can Salvi, fonda regentada per la família Terma, situada entre els carrers Lorenzana i Serra Ginesta, amb un gran pati a l’ombra on trobàvem la taula parada i teníem la llibertat d’escollir, del menú, els plats que ens venien més de gust. Davant la sorpresa dels pares, algun de nosaltres triava aquell plat que a casa no eren capaços de fer-li menjar. Sense anar més lluny, recordo perfectament que m’agradaven molt els ous al plat amb pèsols, tomata i pernil. I tant que rondinava a casa quan em trobava amb un pèsol al plat. Com hi ha món! 
Les vacances quilòmetre zero van generar un munt de vivències que, convertides en records, conformen un capítol més d’Aquells meravellosos estius

El terrat de casa, escenari d'hores i hores de jocs

Els clàssics gronxadors de les "xocolates Torras",
un altre clàssic i bon entreteniment.


Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...