Escorniflaire: Aquells meravellosos estius (VI)

dimarts, 15 d’agost del 2017

Aquells meravellosos estius (VI)

Uns dies a Andorra

Amb el pas dels anys tots anàvem creixent, evidentment. I els germans grans, cada vegada tenien més lligams a Olot: l’estiu era un bon temps per fer classes particulars per ajudar a preparar els exàmens de setembre; les colles d’amics s’estaven a Olot fins després de les Festes del Tura, i els amors –de per vida o d’estiu- també. Tot plegat feia que cada any que passava fóssim menys que poguéssim o volguéssim marxar uns dies amb els pares.

Aquell any 1975, doncs, l’expedició vacacional estaria formada pel pare, la mare i les dues petites: la Marissa i l’Adriana. Aquell estiu passaríem la frontera per visitar Andorra, el país dels Pirineus.

Amb la carta verda i els documents necessaris per sortir del país, ens tocaria fer la Collada de Toses, que posaria a prova el nostre 600 i la baixa resistència al mareig de la meva germana. Ens allotjaríem en un hostal a Sant Julià de Lòria: una habitació de matrimoni per als pares i una doble per a nosaltres dues. El règim de mitja pensió ens deixaria la llibertat necessària per aprofitar el dia per descobrir els fantàstics poblets i el romànic de muntanya de les esglésies del petit País dels Pirineus.

Pel camí, al tram superior de la Collada vam trobar un accident que provocava una llarga cua. Aquella primera parada obligatòria va permetre que, sense allunyar-nos gaire del cotxe, enfilant-nos en una de les parets de protecció d’aquella carretera de muntanya, poguéssim collir gerds, els primers que recordo haver menjat.

La marejada del primer dia o la passa de la panxa van fer que, la primera nit, la meva germana es trobés molt malament. En aquella habitació doble d’aquell petit hostal vaig aprendre que una germana fa companyia, però no substitueix el poder curatiu d’una mare. De manera que, a mitja nit, la mare passava a ocupar el meu lloc i jo me n’anava a dormir amb el pare. Quedava clar, doncs, que era la malaltia i no l’edat el que determinava qui mereixia la companyia de la mare. L’endemà, la meva germana ja es trobava molt millor.

En una fonda del Serrat, vaig veure els pares entusiasmats per la cuina tradicional de muntanya i vaig saber que hi havia un vi que es diu Sangre de Toro, un vi negre bo, fort -i car!-, que combina amb la caça i els estofats de carn i que el seu nom està inspirat en el déu romà del vi, Baco o el fill del Toro.

Al fenomenal Llac d’Engolàsters, on vam accedir amb un rudimentari telecabina o telehuevo, vaig entendre que l’expressió del pare tenir el cul estret anava de debò. Després de voltar pel llac, incapaç de pujar al telecabina, el pare va baixar a peu fins a Encamp. Jo, que era prou valenta i decidida, baixaria en una cabina tota sola mentre la mare i la meva germana anirien a la cabina del darrere. Faltaven molts anys encara perquè jo experimentés en primera persona el significat d’aquella expressió tant graciosa com limitadora.

A Andorra vaig aprendre que allà, Parròquia, a més d’església vol dir municipi i que té doble funció: eclesiàstica i civil. Vaig comprendre que el pare era un enamorat del romànic i de la vida i els costums rurals. Vaig descobrir que aquelles eren muntanyes de debò i em va quedar clar que amb un 600 s’arribava a tot arreu.

Davant les ruïnes de Meritxell vaig quedar parada de veure que el foc pot destruir una església “de pedra”. Feia prop de tres anys de l’incendi catastròfic que la nit del 8 de setembre de 1972 - després de l’aplec- havia destrossat l’antiga església i faltava poc més d’un any per a la inauguració del nou santuari, una petita part de l’ambiciós i revolucionari projecte de Ricard Bofill. Faltaven només tres mesos pel dia que tindria en braços la primera Meritxell que coneixeria i que seria la meva segona neboda.

Després de superar amb èxit el clàssic Algo que declarar? de la duana situada a la Farga de Moles, vam enfilar el camí cap a Olot. Vam dinar a Martinet on vam menjar truites de riu. Abans no arribaríem a casa, hauríem de travessar la Cerdanya i superar la Collada de Toses (1.800 m), el Coll de Canes (1.120 m) i el Coll de Caubet (970 m), que tornarien a posar a prova la capacitat de resistència mecànica i humana. Faríem un parell o tres de parades per deixar refredar el cotxe i per fer un pipí, estirar les cames i prendre l’aire.

Aquella curta estada al País dels Pirineus va donar molt de sí: va omplir-me de coneixements i va desvetllar en mi una incipient afició a la muntanya. Ara bé, el que és més important, va despertar-me una curiositat i unes ganes de saber-ne més i em va proporcionar unes vivències familiars que sempre més recordaré. Per tot això, aquells dies a Andorra, són mereixedors d’un capítol propi en la sèrie d’Aquells meravellosos estius.