A la nostra família, el mot “padrina”
ens evoca els records de la besàvia, la padrina de Can Massias, una dona
molt coneguda a Olot per motius diversos, dels quals en remarcaré un parell. El
primer, perquè tingué molta descendència: deu fills i trenta-un néts! El segon,
perquè dos dels seus fills foren assassinats a la guerra (in)civil.
Fa pocs dies ha mort la meva, de
padrina, la tia Rosa de Girona. Ens ha deixat quan li faltaven només dos mesos
per fer cent anys. Llevat dels darrers dos o tres anys, va tenir una bona
qualitat de vida. Tenia uns bons hàbits i crec que no m’equivoco si dic que va
tenir una bona salut. En certa manera, tots havíem anhelat una mica la seva qualitat
de vida. I, és que si no entrem en detalls, podem dir que la tia Rosa va tenir
un bon envellir, ja que fins als noranta llargs no va començar a tenir els
problemes de salut propis de la gent molt gran.
Nascuda el setembre de 1921, fou la
tercera dels sis germans Llongarriu Montsalvatje. Es casà gran -als 37 anys- i
fins aquell moment havia viscut a casa els avis. És per això que les meves germanes
grans en guarden molts records, tant a la casa del carrer Fontanella d’Olot,
com a Llongarriu, a la Vall del Bac, durant les llargues estades d’estiu. I és
que, la tia Rosa, junt amb les altres dues ties solteres, la Montserrat i la
Tura -que també es va casar gran-, s’ho passaven d’allò més bé entretenint la
seva nebodalla durant les llargues tardes d’estiu: berenades al prat, a la font
o a les saleres; jocs de sobretaula a la galeria durant les tardes plujoses, o
fent labors per ensenyar les nenes a cosir.
La tia Rosa i el tiu Pepe, el
seu marit, no van tenir fills biològics. Això no obstant, van exercir de mare i
pare, ja que quan feia uns quatre anys que estaven casats, circumstàncies de la
vida van fer que s’afillessin una neboda d’ell, que tots dos van criar, cuidar i
educar com una filla i, que més endavant,
els va fer avis de dos nens, actualment dos homes que ronden la trentena.
La tia Rosa vivia a Girona. Casa seva
era prop de l’Estació del tren. Girona i tren, als anys seixanta, eren dos
elements que ciutadejaven molt. Vivia en un sisè pis i tenia un ascensor amb
una porta a cada banda. Per Tots Sants era costum anar a Fires de Girona (“la
comarca nos visita”). Aquell dia solíem anar a una estona a casa seva. Quan
arribàvem, la Rosa deia “ja arriba la marabunta!”, perquè la veritat és que la
nostra germandat trencàvem la quietud d’aquella llar. Després de saludar-los,
en Pepe ens donava algun cèntim per anar als caballitus. Aquest costum
es va mantenir viu fins al canvi de segle, només que ja no érem nosaltres qui
rebíem els diners per a les les atraccions, sinó els nostres fills i nebots;
els seus besnebots.
Molts dels jerseis que portàvem de
petites ens els havia fet a mà la tia Rosa. En sabia molt, de fer mitja. Recordo
que tenia una tècnica per aguantar-se les agulles al capdavall de l’esquena perquè
no li fessin mal els braços. Quan s’acostava el Ram o algun esdeveniment social
important, les ties d’Olot ens prenien les mides, la mare triava la llana i la
tia Rosa de Girona ens feia el jersei. La Marissa i jo acostumàvem a estrenar
dues peces idèntiques. Era una artista fent jerseiets i sabatetes per a nadó; en
feia tot l’any, ja fos per a familiars o coneguts o per a “gent necessitada”.
Tot i que no era un dels primers
llocs on ens portaven quan els pares s’havien d’absentar (no era pràctic i menys
durant el curs), sí que havia anat a passar alguns dies a casa seva. En recordo una
estada l’estiu que jo devia tenir nou anys. Recordo que tenia el terra del pis
molt brillant perquè l’encerava. Recordo que ho tenia tot molt net i ordenat.
Recordo que ja tenien un bany complert i un bany petit (a casa teníem un sol
bany). Recordo que pujàvem al terrat del bloc de pisos a estendre la roba. Recordo
que quan em donava un xupa-xup posava un llençol vell damunt del sofà per
evitar que s’embrutís. Recordo que des de la saleta sentíem els xiulets del
tren i corríem a separar les cortines per veure’ls passar.
La tia Rosa havia viscut una vida més
abans tranquil·la. No treballava fora de casa i no havia tingut fills. Era una
dona esvelta i elegant. Duia el cabell llarg amb un recollit que ens cridava
molt l’atenció. Es cuidava i la cuidaven. Menjava molta fruita. No li agradava
el formatge i no havia begut mai llet. Més d’una vegada he pensat que potser
això havia contribuït al seu bon estat de salut.
Des que havia quedat vídua l’any 2002
havia viscut en solitud. Tot i que fins fa poc sortia cada dia, la recordo sola
al seu pis del Carrer Bailén, un pis molt net i ordenat, amb mobles de qualitat
ben conservats, decorats amb fotografies de la família i antigalles de la casa
pairal familiar de la Vall del Bac.
La tia Rosa ens va deixar la matinada
de l’onze de juliol d’enguany, després d’un procés de debilitament físic
irreversible i propi de l’edat.
La tindrem sempre en el nostre record.
 |
| Una d'aquelles tardes a Llongarriu |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...