diumenge, 18 de juliol de 2021

Anècdotes intergeneracionals (IV o IIII)

Avui va d’apotecaris.

D’entre les prop de deu farmàcies que hi deu haver a Olot, quasi sempre vaig a comprar a les mateixes: l’una perquè és on m’he acostumat a anar i on em coneixen, i l’altra perquè es troba davant del CAP i és molt pràctic recollir-hi els medicaments en sortir de l’ambulatori. Darrerament he anat a comprar alguna vegada a dues farmàcies on no vaig habitualment. Em venien de pas a l’hora de fer encàrrecs i també em sembla bé diversificar; és a dir, donar un xic de vida a tothom.

Tot i que aquesta sèrie tracta d’anècdotes intergeneracionals i potser trobareu estrany que narri la primera de les dues ocurrències, ho faig aprofitant que avui va de farmacèutics.

Tornava del centre una tarda de primavera quan, coincidint amb la pol·linització, els plàtans d’ombra dispersen els fruits de l’any anterior que es desfan i deixen anar aquelles petites llavors envoltades de pèl que produeixen aquella irritació al coll (no és al·lèrgia!), tot tossint per intentar desfer-me d’una d’aquelles llavors que se m’havia posat al coll. Aprofitant que em tocava recollir la medicació de la recepta, vaig entrar a una farmàcia. Acostumada a què a la majoria de farmàcies tenen caramels a la vista perquè els clients n’agafin, vaig pensar que m’aniria bé un caramel per acabar amb aquell pessigolleig al coll. Em va sorprendre que l’haguessin d’anar a buscar en un armariet de segona fila. Em va sorprendre més que la farmacèutica em digués que potser hauria de ser una piruleta i no un caramel. Em va sorprendre encara una mica més que em donessin una “piruleta vulgaris”, és a dir, de color vermell, tot i que anava en un embolcall publicitari de productes farmacèutics. Però em va sorprendre molt més encara que la piruleta estava ben desfeta d’haver patit calor. Vaig donar les gràcies, la vaig posar a la bossa i no me la vaig menjar. Crec que jo, al lloc de la farmacèutica, hagués preferit mil vegades dir que no en tenia que no pas donar aquella llaminadura tan desfeta!

Però bé, anem a l’anècdota intergeneracional. Això devia ser a finals dels anys seixanta. Amb la mare vam coincidir amb un conegut farmacèutic olotí d’aquell temps. Entre les seves característiques físiques en destacava la seva alopècia; és a dir, lluïa una bona calba. L’apotecari i la mare van parlar del que havien de parlar i, abans que la conversa acabés, vaig sorprendre’ls amb les meves paraules: “Mare, aquest senyor porta el mateix pentinat que el Cap de Lligamosques”. Suposo que la mare se’n va sortir com va poder davant d’aquell senyor.

Si recordo aquesta anècdota és per les vegades que me l’havien explicat. He de dir que tampoc no entenc gaire aquesta meva sortida, ja que, tant per part de mare com de pare, tenia algun oncle calb i mai no n’havia fet ni més ni menys. Ves a saber perquè aquell dia vaig haver de tenir aquesta sortida.

Vatua l’olla!

Cap de Lligamosques, a la
Plaça Major d'Olot, el dia
5 de setembre de 2021
(actualització setembre'21)
foto: museus.olot.cat


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...