Avui va d’apotecaris
D’entre les prop de deu farmàcies que hi
deu haver a Olot, quasi sempre vaig a comprar a les mateixes: l’una perquè és on
m’he acostumat a anar i on em coneixen, i l’altra perquè es troba davant del
CAP i és molt pràctic recollir-hi els medicaments en sortir de l’ambulatori. Darrerament
he anat a comprar alguna vegada a dues farmàcies on no vaig habitualment. Em venien
de pas a l’hora de fer encàrrecs i també em sembla bé diversificar; és a dir, donar
un xic de vida a tothom.
Tot i que aquesta sèrie tracta d’anècdotes
intergeneracionals i potser trobareu estrany que narri la primera de les dues ocurrències,
ho faig aprofitant que avui va de farmacèutics.
Tornava del centre una tarda de primavera
quan, coincidint amb la pol·linització, els plàtans d’ombra dispersen els fruits
de l’any anterior que es desfan i deixen anar aquelles petites llavors
envoltades de pèl que produeixen aquella irritació al coll (no és al·lèrgia!),
tot tossint per intentar desfer-me d’una d’aquelles llavors que se m’havia
posat al coll. Aprofitant que em tocava recollir la medicació de la recepta, vaig
entrar a una farmàcia. Acostumada a què a la majoria de farmàcies tenen caramels
a la vista perquè els clients n’agafin, vaig pensar que m’aniria bé un caramel
per acabar amb aquell pessigolleig al coll. Em va sorprendre que l’haguessin d’anar
a buscar en un armariet de segona fila. Em va sorprendre més que la
farmacèutica em digués que potser hauria de ser una piruleta i no un caramel. Em
va sorprendre encara una mica més que em donessin una “piruleta vulgaris”, és a
dir, de color vermell, tot i que anava en un embolcall publicitari de productes
farmacèutics. Però em va sorprendre molt més encara que la piruleta estava ben
desfeta d’haver patit calor. Vaig donar les gràcies, la vaig posar a la bossa i
no me la vaig menjar. Crec que jo, al lloc de la farmacèutica, hagués preferit
mil vegades dir que no en tenia que no pas donar aquella llaminadura tan
desfeta!
Però bé, anem a l’anècdota intergeneracional.
Això devia ser a finals dels anys seixanta. Amb la mare vam coincidir amb un
conegut farmacèutic olotí d’aquell temps. Entre les seves característiques
físiques en destacava la seva alopècia; és a dir, lluïa una bona calba. L’apotecari
i la mare van parlar del que havien de parlar i, abans que la conversa acabés,
vaig sorprendre’ls amb les meves paraules: “Mare, aquest senyor porta el mateix
pentinat que el Cap de Lligamosques”. Suposo que la mare se’n va sortir com va
poder davant d’aquell senyor.
Si recordo aquesta anècdota és per les
vegades que me l’havien explicat. He de dir que tampoc no entenc gaire aquesta
meva sortida, ja que, tant per part de mare com de pare, tenia algun oncle calb
i mai no n’havia fet ni més ni menys. Ves a saber perquè aquell dia vaig haver
de tenir aquesta sortida.
Vatua l’olla!
Adriana, 18 de juliol de 2021
 |
| Cap de Lligamosques, a la Plaça Major d'Olot, el dia 5 de setembre de 2021 (actualització setembre'21) |
 |
| foto: museus.olot.cat |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari...