En la mort del "tiu" Joan

Aquesta setmana ha mort, als 97 anys, en Joan Llongarriu Montsalvatje, el tiu Joan. Un bon home. Professionalment se’l recorda com a veterinari, sobretot pels pagesos de la comarca, alguns dels quals parlen d’ell amb gran afecte i estimació.

Després de seixanta-set anys de convivència amb la Rosa, la “tieta Petarreta” -això ho deia ella mateixa als seus renebots i renebodes quan eren petits- deixa tres filles, la Katy, la Montse i la Marta, les tres cosines Llongarriu, que han portat al món quatre fills. A partir d’ara, filles, gendres nets i netes, tal com van dir en un text preciós que van llegir al funeral, faran pinya per cuidar la Rosa i continuaran junts amb els costums establerts, mentre recordaran i trobaran molt a faltar en Joan, que tant els va estimar i a qui tant van estimar. A tots els seus apenats els diria que el temps relativitza el patiment i fa que els bons records eclipsin el dolor de la pèrdua.  

Aquesta mort posa punt i final a la generació que ens precedeix: la dels germans Llongarriu Montsalvatje. Ells van ser els fills de d’en Lluís Llongarriu Sagué -l’últim Llongarriu nascut a la Vall del Bac (1892-1959)- i de Manuela Montsalvatje Fossas (1892-1955): Joaquim (1918-1988), Montserrat (1919-2002), Rosa (1921-2021) , Ramon (1923-2006), Joan (1926-2023) i Maria del Tura (1927-2020).

Els sis germans al jardí de la casa del carrer Fontanella

Transcric les paraules del meu pare, en Ramon -el quart dels germans per ordre de naixement-, publicades en un llibre d’edició familiar sota el títol “Llongarriu de la Vall del Bac”, sobrela nostra nissaga, en el moment en què fa referència a la descendència d’aquesta germandat: així com dels cinc matrimonis podien esperar-se quinze o vint fills, amb la quarta part de barons, posem per cas, amb possibilitat àmplia de transmetre el cognom a la descendència, doncs no. Només dos germans, en Joan i un servidor n’hem tingut, de fills, nou en total, dels quals només un noi, el meu germà Lluís, haurà transmès el cognom Llongarriu. El cognom, molt difós, continuarà en d’altres famílies radicades en diferents pobles, amb les quals mai no he trobat punts d’afinitat provada, per llunyana que fos.

Per trobar els inicis d’aquesta nissaga el pare va haver de fer un llarg estudi fins que va trobar que, a l’any 1576, en Joan Longarriu es va casar amb Joana Coll, filla de Joan Casanova, del veïnat del Corb, a la parròquia de Les Preses. Joan Longarriu, nadiu del lloc de Vilallonga, a la Gascunya, del Bisbat de Tarbes, dins de l’aleshores regne de França, que emigrà cap a aquella Catalunya tan poc poblada i prou necessitada de braços per al seu redreç.

La mort d’en Joan posa punt i final a la dotzena generació d’una nissaga que ha jugat fort en aquest nostre petit país. Aquesta germandat fou la darrera generació de propietaris de l’heretat familiar encapçalada per la casa de Llongarriu. Se’n desprengueren l’any 1987 veient que se’ls feia inviable mantenir la hisenda sense haver-hi de posar molts diners. Era una propietat amb moltes hectàrees d’un bosc poc rendible, sobretot per la manca d’una carretera que permetés treure’n la fusta i on la vida hi era cada vegada més difícil. Un cop més queda constatat que l’Alta Garrotxa ha estat i és un antic i oblidat país. A Catalunya, el progrés va arribar massa tard al món rural, un món oblidat i castigat per les administracions que gestionen el territori des d’una taula de despatx situat en una gran ciutat. Quedarà la realitat física de la vella casa pairal amb l’heretat que encapçala, on la nostra genealogia s’ha forjat al llarg dels anys.

Els sis germans potser per
la comunió del pare (de mariner)

A un nivell més personal, he de dir que amb la mort del tiu Joan, hem perdut un home bo. Un home que sempre s’havia interessat per nosaltres: els estudis, la parella, la salut, les nostres filles, els seus estudis, la seva salut... Un home de posat senzill i planer, que estimava i es feia estimar.

Una vegada més són certes les paraules que el pare deixà escrites: La seva mort ens convertí, de cop i volta, en els grans de la família. És una sensació com si, sobtadament, haguéssim envellit prematurament. Així doncs, els que hem sobreviscut a tots els nostres oncles i ties ja som a primera fila. Els que no han tingut aquesta sort tindran sempre un lloc preferent en el món dels nostres recordats, món que va creixent enterrament rere enterrament.

Crec que no m’equivoco si dic que els que quedem tenim el deure moral de continuar amb l’esperit i el saber fer d’aquesta família, posant en pràctica molts dels valors que ens han transmès: estima, responsabilitat, respecte, discreció... Esperem saber-ne estar a l’alçada.

Uns se’n van i els altres arriben. Tal com deia la nostra àvia Manuela fent referència als que arribaran: sans i condrets siguin! 

Adriana, setembre de 2023

 

 

Notes:
1. Els texts en cursiva són citacions del llibre Llongarriu de la Vall del Bac, de Ramon Llongarriu Monsalvatje, el meu pare.
2. Els enllaços corresponen a altres escrits meus publicats en aquest blog que tenen relació amb les paraules que hi enllacen.