Fer bisbes

Fer un bisbe, segons el DIEC, consisteix a dir dues persones alhora una mateixa expressió casualment. Quan, de nenes, fèiem un bisbe, començava un joc tradicional infantil que consistia, primer a pensar cadascuna un desig, i després, a donar-nos les mans (o només els dits menovells) i cantar “Un, dos, tres. Trau, botó. Si corda, sí. Si no corda, no. Un dos tres, trau botó. Un dos tres!” Aleshores, cada una de nosaltres havia de contestar, al mateix moment, o bé “trau” o bé “botó”. Si les dues respostes eren iguals, com que havíem fet un altre bisbe, havíem de repetir el joc. I així les vegades necessàries fins aconseguir que les dues respostes fossin diferents. Aleshores, com que ja teníem el trau i el botó, sí que cordava. I, quan cordava, es complia el desig.

De bisbes, encara ara en fem, molts i sovint, però el que hem deixat de fer és el joc de “Si corda sí. Si no corda, no.” En convertir-nos en adultes hem perdut aquella innocència que ens permetia creure que els desitjos es complien amb un simple joc de paraules.

Ara bé, aquests no eren els únics bisbes que fèiem en els jocs d’infància. Per explicar els altres bisbes, ens hem de situar a la primavera, quan els camps -o les vores dels camps-, sobretot els de cereals, s’omplen de roselles.

La rosella (Papaver rhoeas), planta herbàcia de la família de les papaveràcies, és coneguda amb molts altres noms, alguns molt generalitzats i altres que depenen de la parla de cada zona. Així, si a casa nostra ens hi referim com a  rosella, pipiripip o gallaret, en altres zones de Catalunya n’hi poden dir rovella, roella, roguella, gallgallaret, coquerecoc, badabadoc... Són tants els noms per designar aquesta flor que, en el taller Siguem petits llengua ferits, que vam fer a la Biblioteca d’Olot com a cloenda del Lecxit 2024/2025, adreçat als infants participants, els Llenguaferits van fer servir la rosella com a exemple d’una cosa que es pot designar amb un munt de paraules diferents.

Amb les roselles, tots hem jugat al “Gall, gallina o poll?” Per fer-ho, necessitem unes quantes poncelles que encara estiguin tancades i que no s’hi entrevegi el color dels pètals. Amb un capoll a la mà, preguntem a l’altre jugador si creu que sortirà “Gall, gallina o poll?” i ell ha de respondre un dels tres noms, segons el que intueixi. Serà gall si els pètals són de color vermell, gallina si són rosa, i poll si són blancs. Si es volgués competir, guanyaria qui més n’encertés. Nosaltres només hi jugàvem per passar l’estona.

Una altra manera d’entretenir-nos amb les roselles, a més de fer-ne un ram, era fer un bisbe. En aquest cas, necessitem una rosella ben florida i una poncella, que pengen de cap per avall, de forma bombada i de color verd, gràcies als sèpals que, quan la flor s’obri, acabaran caient. De la flor, en reservem la càpsula -o fruit capsular-, que té forma obovada, amb una tapa al damunt on hi ha els estigmes disposats de forma radial. La poncella, que ha de tenir un tros de tija d’un mig centímetre l’utilitzarem tota.

Separem amb compte els dos sèpals de la poncella i ens queden al descobert uns pètals rebregats que hem de desplegar amb compte. Ho deixem de cap per avall, de manera que el trosset de tija ens quedi encarat cap amunt. En aquesta tija hi clavem la càpsula de la flor que hem reservat, de manera que el dibuix radial dels estigmes quedi a sobre i la part més estreta junt a la tija del capoll.

Si ens allunyem una mica de la forma que acabem de crear podrem veure-hi un bisbe amb la casulla d’un vermell escarlata i el bonet (o birret) d’un color negrós. Els sèpals, de color verd, serien una mena de musseta.

Enguany la florida de les roselles va coincidir amb el conclave i em vaig sentir més motivada que mai a fer una d’aquestes figuretes, tot i que, un cop acabada, vaig dubtar si s’assemblava més a un cardenal que no pas a un bisbe. Sigui bisbe o cardenal, a la foto següent podeu veure el resultat final.

Tot plegat són jocs d’un infància, viscuda a l’aire lliure, jugant amb les petites coses que teníem a mà. 

Adriana,
29 de juliol de 2025

Bisbe o cardenal?
Per aquesta història, tan se val!

Roselles i poncelles
(Papaver rhoeas)

La rosella diu al blat: abans de la sega hauré marxat.

El bonic costum d'enviar una postal

Amigueta meva,
Tot aquest estiu que no t'he vist.
Jo he anat a Roses. I tu?

Aquest és el text d'una postal que vaig rebre d’una meva amiga un estiu de fa molts anys. Si la memòria no em falla, diria que, tant ella com jo devíem tenir uns set o vuit anys a molt estirar!

No recordo si la vaig trobar a la bústia de casa després de tornar de l'estada estival a la Vall del Bac o si la vaig rebre un dia dels que passàvem a Olot. Aquella primera postal al meu nom em va fer tanta il·lusió que em van venir unes ganes irreprimibles de contestar-la. Vaig trobar una estampa que em va semblar que ja faria el fet i vaig posar-me a escriure la resposta al revers d'aquella targeta. Quan una de les meves germanes va veure que començava a escriure “amigueta meva” en aquell document, ho devia considerar tan ridícul que ho va voler evitar. Em va estirar la cartolina mentre jo estava escrivint, de manera que vaig fer un gargot de tal magnitud que l’estampa va quedar inservible. Crec que no vaig enviar mai la resposta a l’amigueta meva.

A principis dels anys setanta del segle XX era molt habitual que, qui anava de vacances enviés postals a familiars i amics. A casa en teníem una caixa metàl·lica de Cola-Cao ben plena. N’hi havia de Calella, de Lloret, de Lurdes, de Sant Feliu de Guíxols... i potser sí que n’hi teníem alguna d'un indret més llunyà, però en devien ser ben poques.

Enviar una postal era -i és- una manera de fer saber a la persona destinatària que, des d'allà on som, ens en recordem, que forma part de la nostra vida i, en alguns casos, que l'enyorem.

D'un temps cap aquí, les postals han perdut la seva raó de ser. Amb l'evolució dels sistemes de comunicació, per telefonia primer, per telefonia mòbil després, i per internet actualment, fer arribar notícies a les persones properes s'ha convertit en una labor molt fàcil i ràpida. I de tan pim-pam que ho fem, a vegades ensopeguem el destinatari de la trucada en un mal moment o en un lloc amb poca cobertura. Però, és clar que si et truquen els de casa des del seu lloc de vacances, ho deixaràs tot per atendre’ls i saber-ne notícies. Més encara si hi ha algun net. Només faltaria!

Una de les feines que teníem amb les meves filles, durant les vacances, era triar les postals per a les persones destinatàries: una vista de l’entorn on passàvem aquells dies, un collage de diferents imatges, algun animal de la zona... Per sort, els indrets on teníem per costum anar no hi solia haver aquelles postals turístiques tan xarones. Un cop triades, buscaríem un moment per pensar què explicar a cada un dels destinataris i com redactar-ho. Després tocava escriure-les: lletra de pal o lligada, en funció de si les escrivia la filla gran o la petita. Per acabar calia enganxar-hi el segell i buscar una bústia per dipositar-les-hi, mentre comentàvem si arribarien primer aquelles targes o nosaltres.

Escriure una postal porta feina. I l’estona que dediquem a pensar  què escriure i com fer-ho, és un moment de reflexió sobre què ens agrada del que estem fent. És per això que penso que les comunicacions instantànies -trucada o videotrucada- no podran substituir mai la comunicació escrita, ja sigui en format carta o postal.  

A la nostra família hem recuperat el costum d'enviar-nos postals quan anem de vacances. Així que, ens n’enviem entre nosaltres, cada vegada que fem una escapada.

Al menjador de casa els pares, cada un dels néts comprovava si havia arribat la postal que havia enviat (als avis) des del seu lloc de vacances; l'àvia les tenia a la vista, una al costat de l'altra, no fos cas que algun nét pensés que la seva tenia menys protagonisme que la dels altres. Així és com recordo el bufet de casa els pares en aquells enyorats berenars de sant Ramon.

Ara que ha arribat el temps d’anar de vacances, ja penso en quina serà la propera que arribarà a casa. Ben segur que no començarà amb aquell amigueta meva, però em farà la mateixa il·lusió!  

Adriana
22 de juliol de 2025

Transmetent el costum ancestral
d'enviar i rebre una postal.