diumenge, 21 de setembre de 2008

Descans. Descans de què?

T’aixeques al matí, força més d’hora del que necessites per tal que els torns de bany es compleixin, primer la mare, després la filla petita i després la filla gran, prepares el dia: esmorzars, deixes la casa ordenada (fas el llit, reculls el que queda escampat...), procures que no facin tard marxa la petita, el petó del bon dia (sense el qual passaries un mal dia), acabes de preparar-te i avises la gran que és hora de marxar...
Cap a la feina, entreteniment assegurat per tot el dia.
Migdia, a casa, fas el dinar, aprofites per xerrar amb la petita (sembla que ensopegues el moment en què té ganes d’explicar-te coses d’escola. Aquests moments van força buscats, cal aprofitar-los). Arriba l’home, 5 minuts abans de la teva hora de marxar i en aquests 5 minuts, la petita que xerrava amb tu i l’home que acaba d’arribar, tots dos volen xerrar amb tu, aprofita-ho també.
Torna a la feina, t’entretens, distracció i, per sort, molta sort, bon rotllo. Entremig, que me’n descuidava, surt la gran d’examen i et ve a saludar, truca l’home: estic pendent de si l’he de recollir. Gestió, trucada i resolt. D’aquí a un quart d’hora la pots recollir.
Truca la gran, ara des de casa: tornen la rentadora, he de fer res?
Truca l’home, una miqueta més tard, tema rentadora resolt.
Plegues, reculls la petita, la gran i de compres. Potser després tindràs una hora lliure i aprofitaràs per anar de compres amb altres mares o per tu.
Compres, la petita poc convençuda.
Les deixes a l’extraescolar.
Vas cap a casa, comentes la jugada amb l’home. Suggeriment de què pots fer: sopar i dinar, roba i ordre.
Reculls nenes a extraescolar. Veus el que veus i no et quedes igual. Per què t’hi hauries de quedar? Saps que no t’és igual!
Cap a casa, tornem-hi. Xerradeta, t’inventes sopar i dinar, prepares els àpats, maquinada (una altra i una altra)... Roba, ordre i cuina. Xerradetes i respondre, atendre consultes. El telèfon...
Sopar, les nenes recullen la cuina i continues amb la roba.
Arriba l’home, xerradeta i continues amb la roba i recollint.
Es fa tard, les 11 i dius allò de: hauríem d’anar recollint, pleguem? Que jo vull anar aviat cap a dormir.
No serà que en realitat el que vols és un petit descans? Descans de què? Descans amb qui? Descans de tot, descans profund... Per pair tot el que has fet, perquè tot ho has fet perquè has volgut, encara que en algun moment ha semblat que feies mala cara (perquè no n’has fet i perquè no en volies fer).
Descans per poder assaborir tot el que fas, per poder veure tu mateixa tot el que tens. Perquè tens unes filles collonudes i un home que t’estima. I ho saps, ho tens clar. Però no has tingut temps de pair-ho.
Perquè avui xerrant amb un company de feina, has vist que no ets sola, que estimar els teus és això, aquesta és la manera com ho saps fer. I és més, t’agrada fer-ho. No t’han explicat com fer-ho, però ho van fer per tu: van cuidar-te i van patir per tu. I tu ho saps, potser no t’ho van explicar, però ho van fer.
Perquè ets llesta i veus el que veus.
I, sobretot, sobre totes les coses del món, estàs orgullosa del que tens, tant que no vols que s’espatlli i per això, t’alertes si veus que pot fallar.
Per això, arriba un moment que necessites estar una mica sola, sola del tot. Fent què? Mira ara ho fas. Agafes el portàtil i comences a teclejar. I et surt, et surt quelcom... Tens ganes d’escriure quelcom. Ara estàs descansant, ara estàs per tu. Això et distreu. I... per fer això, necessites el teu espai i el teu temps. Com tothom. I ha de ser el seu moment, no val un moment qualsevol. No val.
En resum, gran jornada. Com comentaves amb el company de feina, des de les 7 del matí i fins a les 11 del vespre no has parat. I això, un dia, un altre i ... tots els que facin falta, perquè això és el que tens, això és el que vols tenir i això és el que estimes. La teva manera de ser així t’ho fa viure. I així és com ho saps viure.
I, sobretot, perquè ens estimes. Estimes els teus i el que tens. I t’estimes a tu. Què carall, és clar que t’estimes a tu. Només faltaria!

Escorniflaire
(autoestimada)

Escrit un dijous, el 13 de desembre de 2007.

PD: M’agradaria rellegir aquest escrit d’aquí a uns anys i pensar-hi des de la perspectiva d’aquell moment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...