dimarts, 7 de juliol de 2009

Ninots

Asseguda al sofà, en algunes nits de maldecaps i d’insomni, sovint li vénen al cap les imatges d’aquella noieta que passava estones llargues tancada a la sala d’estar de casa la seva amiga jugant amb aquells ninotets petits de colors que sortien amb els xiclets i que elles dotaven de vida, d’una vida que en aquells moments haguessin fet seva. Qui sap si eren una forma precoç del que més endavant serien els jocs de rol.



Tornant als ninotets dels xiclets, elles dues es muntaven la seva pròpia pel·lícula. Era un joc econòmic i creatiu. Amb aquelles famílies dels ninotets elles deixaven anar tot el que sentien, les seves il·lusions, els seus ideals… i jugaven a ser adults moderns i feien que aquells petits ninots cobressin aquella vida que elles anhelaven. Les seves famílies del joc farien tot el que en aquell moment les seves famílies reals, que elles trobaven una mica antiquades, els haurien prohibit. I és que a través d’aquells ninots elles feien realitat els seus somnis, els seus anhels d’adolescència -i dic adolescència perquè la joventut encara no els havia arribat-. Aquelles noietes de prop de quinze anys eren encara molt nenes, semblava com si no tinguessin pressa, encara no s’havien estrenat en coses amb què les seves companyes deien que ja portaven tot un rodatge: elles dues encara no s’havien torrat mai, no havien provat el tabac i el tema nois el tenien per descobrir; en feien prou passant les tardes jugant amb els ninotets.

I asseguda al sofà, en aquelles llargues nits d’insomni es pregunta com serien els ninotes d’aquelles noietes trenta anys després.

I asseguda al sofà, en aquelles llargues nits d’insomni es pregunta com han evolucionat els seus ideals, les seves il·lusions i els seus anhels adolescents.

I asseguda al sofà, en aquelles llargues nits d’insomni li agradaria veure les seves filles jugant amb aquells ninotets, per saber què els farien dir i què els farien fer trenta anys més tard.

I asseguda al sofà, s’estalvia tot això, perquè té la sort d’adormir-se al cap de poc i aquelles llargues nits d’insomni en realitat no són més que curtes estones de nostàlgia que comparteix amb el seu company, el sofà.

1 comentari:

Deixa el teu comentari...