dissabte, 18 de juliol de 2009

Galetes amb regust


-->
Aquesta és la definició que surt al diccionari de la paraula GALETA: tros petit de formes diverses d’una pasta feta de farina, sucre, ous, mantega, etc., que es cou al forn. Ara bé, una galeta és molt més que això.
Fa uns anys, a les cases, sobretot si érem colla, generalment només hi havia un tipus de galetes: la típica Maria. En comptades ocasions sortia una caixa de galetes variades i més llamineres. Havia de ser una ocasió especial (un diumenge, que hi hagués algun malalt, el sant d’algú de la família o que tinguéssim visita). Els més menuts, en aquelles ocasions, havíem de fer veritables esforços per no devorar aquelles galetes tant poc freqüents a casa.
Quan anàvem de visita a casa d’alguns parents o coneguts, sobretot si no tenien fills, ens posàvem les botes, Ens oferien una caixa de galetes de les bones, de les que n’hi havia d’embolicades. I allò, per a nosaltres... era tota una temptació. Prou que els pares ens advertien que calia que ens portéssim bé, però els amfitrions sempre insistien: agafeu-ne més! I nosaltres, sense pensar-ho dues vegades, els fèiem cas i n’agafàvem una altra i una altra... Si els pares ens avisaven, sempre podíem respondre que ens hi havien insistit.
En recordo algunes que per mi eren delicatessen: la caixa de la casa Pujol amb un assortit de galetes totes embolicades amb un paper metàl·lic de colors diferents segons els gustos (des d’un groc fins a un blau, passant pel taronja i vermell tots ells metal·litzats); les Birba, amb un assortit on hi havia els cubanos, els ametllats i les galetes farcides de pasta de xocolata o de vainilla; les Napolitana, aquelles galetes grosses, amb molt de sucre i un bon gust de canyella, assenyalades amb una línia de puntets al mig per poder-les partir bé... Mmmm!
Ara bé, cadascuna d’aquelles galetes té un regust particular; regust lligat a l’olor corresponent, al moment, a l’indret i a la companyia amb qui les menjàvem.
Les Pujol embolicades, fan una lleugera olor de resclosit, d’una casa gran -antiga botiga de roba- on vivien uns oncles vells i sense fills i que en dèiem a ca la Padrina. Ells, a més de convidar-nos a galetes embolicades, guardaven l’embolcall i s’entretenien traient-ne el fi paper transparent per guardar-ne només el full metàl·lic tot cargolant-lo, pacientment, en diagonal sobre ell mateix, per fer-ne uns bastonets fins que guardaven en una mena de petit gerro de vidre de mira’m-i-no-em-toquis.
Les Birba, tenen un regust tot ensenyorit, regust d'oncles i cosins més aviat benestants i de casa gran amb un gros i ben cuidat jardí on les tardes d’estiu coincidíem amb els seus veïns ocasionals, estiuejants de Barcelona, que es desplaçaven a la nostra petita ciutat a passar els mesos d’estiu a redós de la fresca que els oferia la vivenda familiar dels seus avantpassats i que encara conservaven per al gaudi de les, aleshores, llargues vacances estiuenques. Regust de joguines noves d’última generació i de joguines antigues restaurades i ben cuidades. A diferència de casa nostra, aquells oncles i cosins disposaven de galetes Birba tot l’any, sense necessitat d’haver-hi una ocasió especial.
Les Napolitana tenen un gust que varia entre la trapelleria, la por i l’enyorança, gust lligat a l’olor de càmfora que feia casa la tieta soltera que s’havia quedat a viure a la gran casa familiar on bona part de les habitacions es mantenien mig a les fosques i la poca claror que hi entrava projectava unes ombres fantasmagòriques, corresponents al mobiliari de la nissaga, embolcallat d’unes robes blanques que el preservaven del pas del temps. Aquella olor de naftalina, en travessar la gran sala que conduïa a la part habitada, es convertia en l’olor de la glicerina utilitzada per la tia per tenir cura de la seva delicada pell. En apropar-nos a la galeria, en temps primaveral, aquelles flaires donaven pas al perfum de les roses dels grans rosers que, procedents del jardí, s’enfilaven a la paret. De la trapelleria, la por i l’enyorança esmentades en direm que s’alternaven segons si el motiu de l’estada en aquella casa era una trobada familiar festiva en què enjogassats no paràvem quiets ni un moment, alguna celebració religiosa més o menys tètrica o l’absència dels pares per algun motiu greu. Ara bé, les Napolitana sempre hi jugaven un paper important: ens calmaven una mica, ens refeien d’algun ensurt o ens alegraven la tarda si l’enyor s’apoderava de nosaltres.
Galetes amb gustos, galetes amb olors, galetes amb classe social, galetes amb records d’infància. En definitiva: més que simples galetes.
Escorniflaire

2 comentaris:

  1. molt bé l'escrit. Ara amb l'abundància de tot que tenim, no valorem prou el que mengem, però els que tenim una edat tenim records molt vius dels extres puntuals que fèiem abans i que gaudíem plenament.
    Endavant amb més escrits si et surten!

    Joan

    ResponSuprimeix
  2. A casa hi havia baralles per les embolicades i per les quadrades i rectangulars farcides de xocolta i nata de les Birba. Als pares els agradava especialment la rodona amb una ametlla a sobre, que només n'hi havia una per pis.
    I també hi havia aquelles que no volia mai ningú i que vés a saber perquè els galetaires s'entossudien a mantenir al catàleg.
    Pel cas. Els meus pares ho avren solucionar amb una norma inapel·lable: "una de bona i una de dolenta", que era vetllada de forma col·legiada cap cop que algú atansava la ma a la caixa.
    I és que aleshores ningú no es qüestionava que en una caixa hi pogués haver galetes bones i galetes dolentes.
    El marketing ho ha solucionat però...tinc la sensació que s'ha perdut alguna cosa pel camí.
    Vaig a buscar una galeta!

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...