Anècdotes intergeneracionals (XI)

Què hi feia un home de 65 anys?

Quan les meves filles eren petites, un dia va ser notícia que els bombers havien hagut d’anar a rescatar un home de 65 anys al Volcà Santa Margarida. Aquest sector és molt proper a casa nostra, ja que els olotins vivim entre volcans. Per proximitat i per la nostra afició a passejar per entorns naturals, les meves filles hi havien estat més d’una vegada, tant amb l’escola, com amb família o amics. Per tant, l’indret on els bombers haurien fet el rescat era prou conegut per als qui vam conèixer la notícia.

Encara que la pujada per arribar al caire del cràter sigui una mica dreta i relliscosa i que el camí per anar i tornar de l’ermita és una mica dret, anar a Santa Margarida, per a nosaltres, sempre ha tingut la consideració de sortida fàcil i curta.

En ser conscient d’aquella notícia, la gran de les dues nenes va dir: - Què hi feia, un home de 65 anys, al Volcà Santa Margarida?

Al seu pare i a mi, tot i que encara ens faltaven vint o trenta anys per fer-ne seixanta-cinc, ens va sorprendre que la nostra filla considerés que, per a un home de 65 anys, anar a Sant Margarida, suposés una activitat de risc. A partir d’aquell dia, sovint quan tenim coneixement d’un rescat, acabem imitant aquella pregunta que ens va fer la nena, independentment de l’edat que tingui la persona rescatada.

Avui al matí, mentre pujava al Puig Tosell, amb l’ajuda dels estreps i agafada a la cadena, m’ha vingut al cap aquell pensament infantil i m’he imaginat aquella nena preguntant-se “què hi fan un home de 66 anys i una dona de 62 pujant per aquest camí costerut i ferrat?”

La pujada al Puig Tosell

És evident que ja no som aquell parell de jovencells que trescàvem pel muntanyam dia sí i dia també, però, amb seny i mesura, ens podem moure pel nostre entorn i dur a terme certa activitat excursionista, encara que, sobretot en el meu cas, hagi de ser limitada.

Aquesta és una anècdota intergeneracional més, que evidencia que tot depèn de la perspectiva des d’on ens mirem la vida. Aquella nena devia pensar que a l’edat de 65 anys les persones ja són tan grans que no poden passejar ni moure’s per segons quins indrets.

Poc es podia imaginar, aquella criatura que anys a venir l’esport mobilitzaria una gran quantitat de persones grans i que el món estaria ple de jubilats que tenen la sort de tenir vida, salut i algun calé per poder voltar tot l’any.

Potser sí que l’Anna Freixas té raó quan, al seu llibre “Jo, vella”, escriu no és la vellesa el que ens amenaça, són les nostres idees, les nostres conductes i sobretot la nostra disposició interior a l’obediència i el conformisme que ens hi aboquen [...] Convido a posar en pràctica la ferma resolució de passar-ho tant bé com sigui possible, de gaudir del poc i del molt, malgrat el repertori de malestars que ens acompanyen [...].

Aquell home de 65 anys, que fa temps va haver de ser rescatat a la zona volcànica, devia estar omplint de vida la vida, una bona pràctica per envellir dignament.

Adriana, 27 de juny de 2026

Al Puig Tosell Gros

Enganxats a... De l’afició a l’addicció

Des que vaig saber que el tema d’aquesta edició de La Xinxeta era Enganxats a, em fa ballar el cap l’ambigüitat d’aquest vocable, ja que no està clar què entenem o què volem dir amb l’expressió Enganxats a.

Després de consultar diferents diccionaris, pensant que hi trobaria algun sinònim d’aficionar-se, m’adono que els significats del verb enganxar fan referència a unir, lligar, o adherir dos objectes, ja sigui amb una substància o un ganxo. Figuradament, s’atorga a aquest verb el sentit de lligar o comprometre algú que per voluntat pròpia no s’hauria ofert per aquella tasca, i també el d’atrapar o descobrir algú que està fent una malifeta. En la seva forma pronominal, en sentit figurat i en un ús col·loquial, enganxar-se vol dir “fer-se addicte”.

Per tant, “enganxar-se” o “estar enganxat a” no ens aporta res de bo. I, per més que allò a què ens enganxem pugui semblar una pràctica saludable com ara un esport, un joc o una afició innòcua, des del moment que ens hi enganxem i perdem la capacitat de deixar-ho, passem de l’afició a l’addicció. “Estar enganxat a” té la connotació inherent que alguna cosa ha anat massa enllà i se’ns ha escapat de les mans.

És habitual sentir a dir que una persona “està enganxada a” per referir-nos a algú que té una afició molt arrelada, ja sigui l’esport, la lectura, la música…, encara que la persona a qui ens referim mantingui una relació saludable amb les seves aficions. En aquesta situació, referir-nos-hi dient que “està enganxat a”, és banalitzar aquesta expressió, tal com fem amb malalties com la depressió.

Estar enganxat a vol dir tenir la necessitat compulsiva d’una cosa, d’una pràctica, d’una substància o d’un producte de consum. Estar enganxat a vol dir no ser capaç de continuar amb la nostra rutina anterior. Estar enganxat a vol dir haver perdut el control de la nostra vida. Estar enganxat a vol dir que estem davant d’una addicció. I, davant d’una addicció, poca broma!

Quan pensem en grans addiccions, ens venen al cap els heroinòmans dels anys vuitanta del segle passat o els addictes al fentanil dels temps actuals. Però no només les drogues tenen la capacitat de generar addicció. S’ha demostrat que algunes pràctiques, inicialment sanes, portades a l’extrem poden acabar en addicció. Conceptes com vigorèxia (addicció a l’esport), runnorexia (addicció a córrer) o workaholism (addicció al treball) són malalties de la societat del benestar que apareixen quan la seva pràctica esdevé una necessitat compulsiva i incontrolable que fa que s’abandonin els altres àmbits de la vida. Factors com la pressió estètica excessiva, el culte al cos desmesurat, la persecució d’èxits o l’autoexigència portada a l’extrem contribueixen a l’aparició d’aquestes i altres addiccions. 

Per gaudir d’una vida sana i completa, aficionem-nos a pràctiques saludables que ens aportin satisfacció, afavoreixin la salut física i mental, ens proporcionin relacions personals enriquidores, tenint sempre present que tots els excessos són dolents i que hem de ser capaços de detectar qualsevol anomalia tant en nosaltres com en el nostre entorn.

Omplim la vida amb bones i sanes aficions i evitem pràctiques i comportaments que ens puguin fer quedar Enganxats a.

Adriana Llongarriu, administrativa

a la Secretaria de l’Institut La Garrotxa

  

Infografies, cinema i casos reals d'addiccions a pràctiques, aparentment sanes, que a vegades deixen de ser-ho.

Article publicat a la revista La Xinxeta núm. 50 (juny 2026)

Fa cinquanta anys de tantes coses... I seixanta-dos d’aquesta

Des que ha començat aquest any 2026 tinc la sensació que es commemoren moltes efemèrides de fets històrics o singulars. Per posar un exemple, avui fa cent anys de la mort d’Antoni Gaudí, i per això enguany és l’Any Gaudí. Però el que més sento i llegeixo d’aquest any és la celebració dels cinquanta anys de moltes coses.  

Fa cinquanta anys, amb Franco acabat d’enterrar[1], tot just començava la transició cap a la democràcia. L’olla bullia i van ser molts els moviments polítics i culturals que van produir-se a partir d’aquell moment. 

Fa cinquanta anys de les manifestacions a favor de la Llibertat i l’Amnistia a Barcelona[2] (1 i 8 de febrer), de la Marxa de la Llibertat (juny - setembre), de l’11 de Setembre a Sant Boi, i el 15 de desembre, farà cinquanta anys del referèndum per a la democràcia, oficialment dit per a la Llei de la Reforma Política.

Fa cinquanta anys del Congrés de Cultura Catalana[3], del 1r Congrés de la Unió de Pagesos, de la posada en marxa del Teatre Lliure de Barcelona, del Museu d’Art de Girona, del Festival Grec de Barcelona, del naixement del diari Avui (23 d’abril), pensat i publicat en català, i de les primeres retransmissions radiofòniques de partits de futbol en la nostra llengua.  

Fa cinquanta anys dels concerts de Lluís Llach al Palau d’Esports de Barcelona entre el 15 i el 17 de gener, enregistrats al seu disc “Barcelona, gener de 1976”, del recital a Madrid de Raimon[4], de l’estrena de Novecento[5], deltriomf de Janette als escenaris... Fa cinquanta anys els Rolling Stones, Queen, els Bee Gees o Abba publicaven grans èxits que passarien a formar part de la melodia de les nostres vides i que, molts anys després, serien un fil musical ben vigent.

Fa cinquanta anys Apple naixia als Estats Units d’Amèrica (EUA)[6], les Olimpíades es feien a Montreal, i al setembre, moria Mao Zedong, el primer president de la República Popular de Xina. Fa cinquanta anys el rei d’Espanya viatjava, per primera vegada en visita oficial, als EUA on li dirien que la transició democràtica d’Espanya pintava bé[7]. Fa cinquanta anys, es jugava un amistós de futbol entre una selecció catalana i una de russa, partit històric amb empat a 1 en què l’equip català lluïa una samarreta amb les quatre barres, davant de 35.000 espectadors.

A nivell personal, vaig encetar l’any 1976 amb onze anys i mig, essent l’única dels sis germans que quedava en el món de la infància. Feia uns mesos havien nascut el meu primer nebot i la meva primera neboda, que serien els meus companys en la pròrroga de jocs i entreteniments infantils: nines i cotxets, construccions, trens elèctrics, i la cuineta i la perruqueria que teníem a sota els llits alts de l’habitació dels quatre llits[8], i junts tornaríem a escoltar la col·lecció de singles infantils de contes i cançons[9].

Fa cinquanta anys feia sisè d’EGB en una escola de monges, amb més mestres que monges, i amb uniforme i davantal. A més dels jocs de pati i de carrer infantils, practicava el bàsquet a la mateixa escola i feia ballet[10] i gimnàstica rítmica com a activitat extraescolar. Els caps de setmana, de la mà del pare, m’iniciava a la muntanya, sense saber encara que allò es convertiria en la meva gran afició i en l’entorn on es forjaria la meva relació de parella i la família que junts formaríem.

Després d’una infància amb mals de panxa freqüents, extirpació precoç d’amígdales, queixals corcats i abscessos dentals, havent crescut amb poca gana i havent passat per una malaexperiència que no hauria de viure cap infant[11], vaig arribar a la pubertat prima com un fideu[12] i amb un pit pla com una post de planxar. El dia del referèndum per a la democràcia vaig tenir la primera regla i això em va suposar rebre felicitacions per haver-me convertit en una dona. La incomoditat del sagnat i el fet d’estar psicològicament instal·lada a la infantesa, feien que em fos difícil d’entomar aquell canvi. 

Fa cinquanta anys de tantes coses... I en fa seixanta-dos d’aquell 10 de juny en què vaig néixer en el si d’una família formada pel pare, la mare i els meus cinc germans. A partir d’aquell moment vaig passar a ser, per sempre més, la petita dels germans Llongarriu Castanyer. Ser la sisena de sis no em va suposar ni ser la mimada de casa ni ser l’ase dels cops[13].

Potser us preguntareu com és que, si fa seixanta-dos que vaig néixer, em centro en els fets de fa cinquanta anys. Doncs justament perquè fa cinquanta anys en van passar moltes, de coses, i perquè penso que som com som gràcies a les circumstàncies que ens han envoltat, a tot el que hem après pel camí i a les influències de qui ens ha acompanyat, i estic convençuda que allò que vivim entre el final de la infantesa i el començament de l’adultesa ens marca especialment.

A punt per encetar una altra volta al sol, he volgut fer una rellegida al passat per recordar d’on vinc, entendre com arribo al meu present i preparar-me per al futur. Espero estar a l’altura de les circumstàncies que l’avenir em posi al davant i ser capaç de continuar omplint de vida la vida[14].

Benvinguts 62. Benvingut futur!  

Adriana, 10 de juny de 2026

Poder fer la roda i el terrat de casa, dues
coses del 1976 que a vegades enyoro.

Tossa de Mar, estiu de 1976, amb la Marissa,
una de les persones que més enyoro.

---

[1] El novembre de 1975, amb honors d’estat al Valle de los Caídos (d’on seria exhumat l’any 2019 per traslladar-lo a un cementiri comú simulant el que fan amb les restes dels humans que volen ser enterrats).
[2] Encara no érem conscients que hauríem de sortir molts més cops al carrer per reclamar una democràcia, una llibertat de pensament i una altra vegada l’amnistia. 
[3]  1975-1977 (si faig la mitjana, el puc situar al 1976): milers de persones entre experts, acadèmics i ciutadans es van mobilitzar al voltant de debats sobre com hauria de ser la societat catalana en democràcia, i es van fer aportacions de projectes i iniciatives a curt i a mitjà termini que han contribuït a construir el país d’avui. 
[4]  Ara no li tindré en compte el seu canvi de rumb político-social ni que hagi abandonat la lluita per les causes justes. 
[5] Sobre la lluita de classes i el feixisme italià i de la qual més endavant escoltaríem molt la seva BSO d’Ennio Morricone.
[6] Quan encara no érem capaços d’imaginar què era la informàtica ni què podia fer una computadora. 
[7] Tot depèn de la perspectiva des d’on es miri, és clar! 
[8] Així és com en dèiem d’aquella habitació, feta per un fuster amb molt d’enginy, idea tant de volums com d’aprofitament d’espais, i amb un estil més propi dels anys dos mil que no pas dels anys seixanta del segle passat. 
[9] Les set cabretes i el llop, En Patufet i els cargols, La Pastoreta, La caputxeta i el llop (vinga amb el llop!)... 
[10] Sí, ballet amb mallot, punteres i tutú als festivals. 
[11] Cap infant ni cap persona del món! 
[12] I no pas, dels gruixuts, sinó de cabell d’àngel. 
[13] En general, em defensava força bé dintre l’entorn familiar i sabia aprofitar-me de les situacions que m’afavorien.
[14] Lema personal que consisteix més a omplir la vida de moments de qualitat, que no pas d’omplir l’agenda d’actes banals.