divendres, 16 de desembre de 2011

Cinquanta anys de Cavall Fort

Cavall Fort celebra el seu cinquantè aniversari. Els números 1185 i 1186 conformen l’Edició especial de desembre per commemorar aquesta efemèride. A aquesta revista juvenil que va néixer l’any 1961, en plena dictadura, se li reconeix un paper fonamental com a principal mitjà alfabetitzador en català per a la canalla nascuda als any 60 i 70. Diria que és més que just fer-li aquest reconeixement.
A casa, algun dels sis germans era subscriptor del Cavall Fort. La veritat és que quan el rebíem, el llegíem –o potser el devoràvem i tot- una bona part dels germans. En recordo alguns continguts: la tira còmica d’Ot el bruixot, els reportatges, les idees per fer treballs manuals... i fins i tot els dibuixos dels anuncis dels mitjons Molforts i la icona del timbaler. Les històries d’en Jep i en Fidel, situades a la contraportada, hi tenien un paper important: aquests personatges, de Madorell, units per una amistat incondicional, es trobaven en situacions adverses que trampejaven amb ajuda del seu enginy i la seva paciència. També recordo bé el concurs que hi havia a la darrera pàgina; m’havia fet ballar el cap més d’una vegada, però insistia fins que el tenia resolt i sovint enviava la resposta per participar-hi. En alguna ocasió, n’havia estat guanyadora: jocs educatius, discs de vinil o algun joc de manualitats –tot en català, és clar!- és el que havia  rebut com a premi i que em portaven les meves germanes grans que estudiaven a Barcelona.
Pensar en el Cavall Fort em trasllada a la sala d’estar de casa els pares -el nostre quarto d’estar-: la taula camilla, amb les faldilles de quadres; les cadires de balca on sèiem per fer els deures, berenar o, senzillament, jugar; la màquina de cosir, arraconada a una banda o muntada al costat de la finestra quan tocava fer algun arreglo; el llit-moble, una mena de llit plegable al damunt del qual hi havia una armariet que havia tingut diferents funcions i els últims temps va ser la llibreria de les dues germanes més petites; l’escalfor del braser que ens mantenia peus i cames ben calentons,  l’olor de cendra –primer- i de ceràmica calenta –després- que desprenien els diferents brasers, i la fortor del gas butà de la primera estufa catalítica. I és que l’estufa de llenya que caldejava tot el pis quedava lluny de la sala d’estar.
Deixem els records i tornem a les revistes. A casa, també rebíem l’Infantil -gràcies a la subscripció d’una meva germana, regal d’un padrí, segurament-. Aquesta revista, de contingut més infantívol, vam deixar de rebre-la quan encara era molt joveneta, però també en guardo alguns records, entre altres, una mena d’espot publicitari en què uns infants s’intercanviaven joguines i un deia a l’altre “No, l’Infantil no te’l canvio per res”.
Ben segur que aquestes i altres revistes, infantils o juvenils, en llengua catalana, van ser les beceroles del nostre català. En uns anys en què els llibres de text –al menys la majoria- eren en castellà, ens va tocar aprendre a llegir amb el mi mamá me ama, mi mamá me mima, mi papá fuma pipa... I no és que fos mentida tot allò; segurament que les nostres mares ens estimaven i ens mimaven, al menys una miqueta, i que més d’un tenia el pare fumador de pipa, però aquelles paraules, nosaltres no les dèiem mai en aquella llengua en què havíem d’aprendre a llegir-les. A nosaltres ens va tocar aprendre el català parlat, el de la família, del carrer, de les botigues, dels amics... i ho vam fer sense cap base teòrica.
No tinc cap intenció de treure mèrit als creadors d’aquelles revistes, però val a dir que en aquells moments no tenien la competència que tindrien ara: la televisió era en blanc i negre i emetia en un horari molt limitat (als matins no teníem tele!) i la informàtica i les telecomunicacions encara no es veien venir. La competència més gran que tenien aquelles revistes eren les places i carrers, i els terrats i balcons, escenaris dels nostres jocs.
La Generalitat, en una campanya de foment per la lectura, utilitzava l’eslògan llegir ens fa més grans. I si aquest lema està carregat de raó, podem dir que el Cavall Fort ha contribuït a fer-nos més grans -i més forts-.
Gràcies Cavall Fort. Per molts anys!

4 comentaris:

  1. Me'n recordo perfectament d'aquell "quarto d'estar", no hi havia fet deures,ni jugat, ni xerrat, ni escoltat música ni res!!!
    Ah, i per cert, dels ninotets pla! Quins records! Crec que podria ser la protagonista i tot!!!
    Entranyable!

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies, Anònim!
    M'hauria agradat que haguéssis posat el teu nom per saber qui ets.
    Adriana

    ResponSuprimeix
  3. Isabel Font20/12/11 22:05

    Ostres, ho sento, sóc una mica "novata" en tot això, no sé com es fa perquè surti el nom. No sé ni com he anat a parar al teu blog. Sóc la Isabel Font.

    ResponSuprimeix
  4. Isabel,
    Mira que m'ho vaig pensar, que podies ser tu, per això d'haver estat fent deures, jugant, xerrant i escoltant música al "quarto d'estar"; però quan et vas referir als ninotets, vaig tenir clar que havies de ser tu. Evidentment que n'eres protagonista!
    Adriana

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...