dilluns, 3 de juny de 2013

El Barranc de Can Maçana i la dissort del pobre Bielet


Fa pocs dies vaig anar amb en Joan, a caminar a la muntanya de Montserrat. Vam ensopegar un dia fantàstic, en què el mal temps de la primavera d’aquest any ens va donar una treva i vam fer una petita volta al sector de les Agulles.
Vam deixar el cotxe al Coll de Can Maçana. D’Olot a Can Massana, passant per l’Eix transversal, hi vam estar poc més d’una hora. Res a veure amb el record que en tenia de quan era joveneta en què anar fins a Montserrat encabits en el sis-cents, tants com érem, era tota una aventura.
La volta pel peu de les Agulles i els Frares encantats, d’aproximadament unes tres hores de camí ens va servir per airejar-nos, assolellar-nos, xerrar una miqueta i carregar les piles, que sempre va bé. El camí era fàcil i agradable i, tot i que vam veure moltes parets aptes per a l’escalada, nosaltres vam passejar i caminar sense cap dificultat.
Parlar de Montserrat m’evoca alguns records. Un dels primers és el de la celebració de les noces d’argent dels pares. Va ser una anada familiar a Montserrat amb certa complexitat: els pares i els tres fills petits vam anar-hi des d’Olot; les filles grans, des de Barcelona on estaven estudiant. Vint-i-cinc anys després, les noces d’or ens van tornar a portar a Montserrat on vam poder veure uns pares ja grans, però radiants, contentíssims de poder celebrar aquella efemèride acompanyats dels seus dotze[1] fills i els seus deu néts. Estaven eufòrics i espatarrants!
Però, hi ha un altre record que crec que, en el temps, se situa abans que el de les noces de plata dels pares. Es tracta del conte L’escolanet de la verge que a casa teníem en disc de vinil, de 45 RPM, en format E.P (extended play). El disc formava part de la col·lecció “Discos infantiles en 45 r.p.m”. En una cara hi ha L’escolanet de la verge i, a l’altra, En Patufet i els cargols. El conte narra el drama d’una família d’una masia de Collbató en la qual en Biel, el fill de la casa, volia ser escolanet. La mare no volia que la verge de Montserrat li prengués el seu fill, però, després que el nen se’n sortís d’un accident que podia haver acabat fatalment, la mare, considerant el possible miracle de la Moreneta, acabà accedint al fet que aquell marrec es fes escolanet de Montserrat. 


Aquest conte, igual que d’altres que també recordo, l’havíem escoltat i recitat en veu alta tantes vegades, que encara ara, molts anys després, alguns dels germans som capaços de reproduir-ne de memòria una bona part -amb tot el dramatisme que porta incorporat-. Aquests són alguns dels fragments més destacats:
- Montserrat l’Escola et crida. (mare)
- Biel que el mestre es fa vell!
- Marona, vaig de seguida. (filla)
- No contestes estornell? (mare)
...
- Ai mare el que ha passat: al Barranc de Can Massana, en Bielet s’ha estimbat. Corria darrere meu i es veu que el peu li ha fallat. (filla)
- És un càstig de la Verge per tant egoisme meu. Jo us l’entrego moreneta. Féu del fill el que vulgueu. (mare)
...
Caminar pel Coll de Can Maçana va fer que em vingués a la memòria aquell conte infantil que una meva tia havia regalat a dos dels meus germans: en Lluís i la Marissa. Tornar a escoltar aquest disc després de tants anys, m’ha facilitat el record dels que per desgràcia ja no hi són i la nostàlgia se m’ha endut a les llargues tardes d’hivern en què entre jocs, cuiniques i alguna baralla, escoltàvem aquest i altres contes infantils. I el record ha arribat, una vegada més, de bracet de l’enyorança.
L’excursió de fa pocs dies va ser fantàstica i, per sort, ni en Joan ni l’Adriana no vam patir la dissort del pobre Bielet.
Itinerari: http://itinerariscompartits.blogspot.com.es/2013/06/passejada-per-les-agulles-de-montserrat_3.html


[1] Els pares van tenir sis fills, però la mare sovint deia que era com si n’hagués tingut dotze: els sis que va tenir i els sis que li vam portar (les nostres parelles).



3 comentaris:

  1. Molt maco.

    Alba

    ResponSuprimeix
  2. El crit de "Montserraaaaaaaaat!" jo també el tinc ben present. Crec que mai l'he sentit en la seva versió original, però sí reproduït per una de les teves germanes grans :)

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...