dimarts, 16 de juliol de 2013

Sobre l’esport i la salut, i algunes pràctiques escandaloses



La pràctica de l’esport és una activitat recomanada per la majoria de professionals de la salut. A més de ser una activitat saludable, també és veritat que està de moda. Cada vegada hi ha més gent que va a córrer, a jugar a pàdel o en bicicleta, per esmentar alguns esports. 
Sigui per fer salut o bé per passar l’estona, qui més qui menys disposa de l’equipament necessari per alguna de les moltes pràctiques esportives que existeixen. La proliferació de comerços tipus Decathlon ha facilitat que molts de nosaltres haguem pogut equipar-nos per pocs diners i ja ens teniu cap al carrer a practicar esport.
Però alguns professionals de la salut han alertat dels riscos de la pràctica de certes disciplines esportives a segons quins ritmes, de posar el cos a prova i de superar límits que poden ser perillosos. També es reconeixen alguns trastorns relacionats amb algunes pràctiques portades a l’extrem; el cas de la vigorrèxia en seria un exemple.
Ara bé, no cal anar gaire lluny per veure que en nom de l’esport s’han comès barbaritats, s’han permès situacions pràcticament inhumanes, i, al meu entendre, s’han arribat a violar drets de les persones. Em refereixo al cas Èric Abidal i al Cas Jorge Lorenzo i al cas Tito Vilanova.
Cas Èric Abidal: primera sotragada i reincorporació al terreny de joc en un mes i mig; segona sotragada, recuperació mediàtica i tornem a incorporar-nos. Que modèlica la vida d’aquest noi! Ara bé, calia tant d’esforç i sacrifici per un club que s’autoanomena més que un club i que el dia que no li convé li fot una coça al cul i apa, busca’t la vida?
Cas Jorge Lorenzo: va córrer la cursa de moto GP d’Holanda unes hores després d’una operació amb col·locació d’una placa de titani amb vuit cargols a la clavícula. A Holanda se’n va sortir bé; a Alemanya no va tenir tanta sort. Calia?
Cas Tito Vilanova: veure en Tito reincorporant-se a la feina em va fer molta llàstima.  M’ho he passat malament a cada partit en què ha tornat a fer d’entrenador. Sí, ja sé que el treball dignifica l’home, però crec que, en aquest cas, hem arribat a confondre’ns. Al meu entendre, en Tito es mereixia una baixa laboral i disposar d’un substitut.
Vull pensar que aquesta manera de fer no arribarà a sentar precedent i espero que en cas que mai algun treballador es veiés obligat a fer el que han fet aquests esportistes els sindicats mourien un gran enrenou per evitar el que seria un gran pas enrere pel que fa als drets de les persones treballadores.
Per si amb això no n’hi hagués prou, les declaracions dels últims dies d’en Pep, en Tito, en Sandro i tota la patoleia fent servir la malaltia per descobrir unes possibles desavinences entre en Pep i en Tito. Desavinences -exixtents o no- que a algú li convé que es facin públiques. I jo em pregunto: què caram n’hem de fer nosaltres de si es van veure a Estats Units o no?
Espero que tot això ens faci reflexionar una mica a tots plegats i ens faci veure que és important viure tranquil i en la pròpia intimitat i més encara quan algú s’enfronta a una malaltia. I davant de declaracions com les dels últims dies potser ens hauríem de rebel·lar i fer saber als mitjans de comunicació que els altres, de tot això, no n’hem de fotre res.

2 comentaris:

  1. La Big diu: quanta rao tens....

    ResponSuprimeix
  2. De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

    ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

    animeu-vos !!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...