dijous, 30 d’abril de 2015

Dos-cents vuitanta-quatre mil vint-i-cinc quilòmetres


Ens vam conèixer un començament d’estiu d’ara ja fa uns quants anys. Molts, segons la teva esperança de vida, per alguns potser massa. T’he de confessar que et vaig comprar una mica per força, ja que el començament de la meva carrera com a funcionària em va dur a treballar força lluny de casa.

De seguida ens vam entendre i els dos anys que vam anar amunt i avall, ens vam compenetrar. El trajecte d’anada em servia per desconnectar de la vida familiar i el de tornada, de la vida laboral. Al teu interior vaig fer un munt de coses: programat àpats, caps de setmana, activitats d’estiu i vacances. Feia llistes de tot:  del super, de la carnisseria, dels regals de Nadal... Feia plans, m’organitzava i construïa els meus petits projectes.

Sempre he confiat en tu. Han estat moltes les vegades que he posat la meva vida i la dels meus a les teves mans. I tu, m’has estat fidel, no m’has fallat mai. Hem recorregut pobles i ciutats buscant camps de futbol portant jugadores alevines, infantils, cadets i sèniors, amb els nervis de l’anada i els comentaris de la tornada. Ho has aguantat tot: les alegries i les penes.
 

Has vist com em desesperava alguna matinada anant a recollir les meves filles si no eren puntuals, perquè t’ha tocat conviure amb mi l’etapa del seu creixement. Amb tu elles s’han estrenat com a conductores i heu anat allà on elles han volgut i suposo que has vist vés a saber quines coses que més val que jo no sàpiga.

Has estat present en molts moments de la meva vida, per això també t’ha tocat acompanyar-me en els dies més dolents: geriàtrics, hospitals, tanatori, cementiri… I amb la teva discreció, també has presenciat més d’una discussió.

M’has sentit (mal)cantar lletres que no sé ni què volen dir i t’he obligat a escoltar la mateixa pista fins que me n’he cansat: Sorry de la Tracy Chapman, Un núvol blanc d’en Lluís Llach, Everybody Knows d’en Leonard Cohen, Closest Thing To Crazy de la Katie Melua...  I sempre has sabut que quan feia allò d’anar a donar la volta a una altra rotonda era per allargar el trajecte i acabar de sentir aquella peça que no podia deixar a mitges. I els de casa meva també ho sabien. Oi que sí, Sílvia?

Hem visitat pobles, ciutats, valls i muntanyes. Hem travessat la península en més d’una ocasió. Espanya, França, Suïssa, País Basc i Menorca són alguns dels destins que hem compartit. T’he carregat com una mula per tal que no ens faltés de res. I tu, ben poques vegades t’has queixat. Vas tenir una fluixesa a Menorca, un petit traumatisme a Navarra i, fa pocs dies, a Barcelona, quan les forces et flaquejaven, et va venir un petit tropell. 

I ara, després de setze anys, t’ha arribat l’hora perquè res no dura sempre. Gràcies per tot.  
Good bye Partner!




Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...