divendres, 29 de maig de 2015

Per la Sílvia, que avui fa un any


Avui fa vint-i-un anys que, sense fer gaire enrenou, va néixer la meva segona filla, la Sílvia. Era un diumenge. Unes hores abans havíem anat, amb la seva germaneta, l'Alba, a veure ballar el Gat de Sant Miquel i pocs dies abans la Mulassa de Sant Feliu de Pallerols. Potser això té alguna cosa a veure amb el fet que li agradi tant la festa.
Aquella nena, que seria la petita de les meves filles, també ho seria de tots els seus cosins pel fet que els seus pares també som els petits -de talla i d’edat- de les respectives germandats. Però, malgrat que és la que fa deu en l’ordre dels cosins materns i la que fa vuit en l’ordre dels paterns, el seu naixement no va passar desapercebut. Al contrari, la Sílvia ha tingut molts braços on sentir-se afofolada
La seva naixença portava implícit, amb un deix de recança, que seria l’última vegada que jo entraria com a partera en una sala de parts. Potser per això, encara ara, a vegades tinc la sensació que estem lligades pel cordó umbilical.
La seva ha estat una criança senzilla. Els primers temps van ser de nyam, caca, non… Juganera a més no poder i amb una gran inventiva, el menjador de casa esdevenia, en un tres i no res, una guarderia, una escola, una biblioteca, un centre veterinari, una perruqueria o una consulta mèdica. Estar a prop seu mentre jugava et convertia en pacient, alumne, client... S’entretenia i ens entretenia. Veure-la jugar era distret i divertit. Sociable des de ben petita, poques van ser les estones de lleure i les tardes d’estiu o de vacances que no quedava amb alguna amiga per jugar. De ben menuda, la seva simpatia i els seus rinxols captivaven els seus amics, de manera que sempre estava acompanyada i alhora protegida.
Em plau recordar el dia del seu tercer aniversari. Tots la felicitàvem i li vam fer la pregunta típica: quants anys fas, Sílvia? Ella, mirant-se la mà mentre separava els dits que es fan servir per representar els tres anys (el polze, l'índex i el cor), amb un posat seriós i pensatiu, em digué: jo només faig aquest, d’any -assenyalant el polze-, els altres dos ja els tenia.
Aquella fou la primera d’un seguit d’anècdotes que es van succeir durant la seva infància. Totes van ser expressions lògiques, carregades de raó, molt sinceres -algunes una mica descarades- i divertides i demostraven que ja tenia una gran clarividència. 
Empàtica i afectuosa com és, entre nosaltres s'ha establert una bona companyonia i sé que hi puc comptar en els bons i els mals moments. Estudiosa, creativa, exigent, alegre, patidora, responsable, participativa i compromesa serien algunes de les qualitats que brollen del seu interior on té un gran noséquè -altrament dit cor- amb què em fa sentir estimada. Ho evidencien els petons, les abraçades i les rebolcades al sofà o damunt del llit que, a mida que em faig gran, em comencen a fer patir per la meva integritat física.
Amb el record dels moments que hem viscut i la il·lusió pels que compartirem avui la felicito per aquest any que fa i que suma als vint que ja havia anat fent fins ara.
Per molts anys, Sílvia!


2 comentaris:

  1. Ja t'ho he dit, però m'encanta! L'he llegit més de quatre vegades... t'estimo!!!

    ResponSuprimeix
  2. Un gran escrit. Per molts anys. Una gran persona amb un gran cor.

    ResponSuprimeix

Deixa el teu comentari...