dimecres, 12 d’octubre de 2016

Recordant aquella Fira d'Espinavell

Arribats a mig octubre, amb les primeres fredorades de tardor, és el moment de baixar el bestiar de muntanya. Les cries ja es poden desmamar i es poden posar a la venda. Per això comença el temps de les fires ramaderes.
Les primeres fires es feien a muntanya i anaven seguint cap a la plana. Un dels “itineraris” firaires començava a Espinavell (Sant Eudald, dia 13), seguia cap a Ripoll (Santa Teresa, dia 15), Olot (Sant Lluc, dia 18), Banyoles (Sant Martirià, dia 24) i acabava a Girona (Sant Narcís, dia 29). L’octubre, doncs, era un mes de molta feina per a tractants i ramaders.
La fira per excel·lència de bestiar equí era i és la Fira d'Espinavell, coneguda també com la Tria dels Mulats. En aquell poblet, que depèn administrativament de Molló, s’hi concentren els mulats procedents de Setcases, Vilallonga, Llanars i Camprodon, entre altres, però sobretot els que han passat tot l’estiu a la muntanya de Rojà (per dret de pastura conservat des del Tractat dels Pirineus –any 1659-) i que des de Sant Miquel pasturen prop del Costabona.
El dia abans de la Tria dels Mulats, més de tres-cents caps escampats per aquells verals són replegats i passen la nit en una cleda situada al vessant de llevant de la muntanya del Costabona. L’endemà al matí com si es tractés d’un aplec, després d’un bon esmorzar que tenyeix de festiu aquell dia de treball, pastors, ramaders i aficionats, acompanyen els mulats muntanya avall. Ja a tocar el poble, arriba el moment àlgid de l’espectacle, quan les eugues, acompanyades dels pollins, travessen el Ritort i pugen el marge que les porta al pla de les Planes, escenari de la Fira i de la Tria.
“Fer fira” és arribar a un acord de compra-venda, amb la comprovació de l’estat del mulat i el regateig –a l’alça o a la baixa segons si un és comprador o venedor-, fins que es tanca el tracte. A la tarda es fa la tria, que consisteix a separar les cries de les seves mares. Els poltres seran portats a les explotacions ramaderes i les eugues tornaran a muntanya a acabar d’aprofitar les pastures fins que arribi el fred definitiu. Uns i altres –eugues i pollins- al moment de la separació fan uns renills que semblen plors.   

La Morena i el Rosset, protagonistes d'aquesta història

L’octubre de 1983 vaig participar a la tria d’Espinavell per vendre un pollí ros, fort, sa i valent, fill d’una euga morena, forta, sana i valenta. La Morena, aquella euga cuixada i de pèl negre i brillant havia parit en Rosset, que ja estava a punt de ser desmamat. L’euga també necessitava la separació, ja que estava prenyada de la que seria la seva segona cria, la Cendra, una pollina de color gris, forta, sana i valenta, que naixeria cinc o sis mesos més tard.
Ens estàvem a Monars i aniríem a Espinavell a vendre el Rosset, per guanyar uns calerons que servissin d’ajuda a l’economia de subsistència d’aquell projecte que pretenia ser autosuficient.  
Havíem estudiat el recorregut més directe que ens permetés arribar a Espinavell, evitant al màxim coincidir amb el trànsit rodat. Vam carregar-nos amb provisions per passar els tres dies que duraria la nostra empresa i, després d’embridar l’euga i el pollí, aquell dotze d’octubre vam sortir, a peu, de Ma de l’Om, cap a Masmitjà i les Basses de Monars, des d’on, per la pista primer i per carretera després, arribaríem a Rocabruna on faríem una aturada per abeurar l’euga. Per camins forestals vam pujar cap a la casilla de carrabiners on vam fer una aturada i vam conèixer l’avi de can Roca, amb qui vam fer petar la xerrada i a qui vam deixar una mica sorprès per l’aventura que protagonitzàvem. Després d’aquella pausa, que a nosaltres ens va servir per fer un descans i a l’euga i al pollí per pasturar una mica, vam seguir cap al Torrent de la Ginestosa i, travessant la carretera, vam arribar a Espinavell per camins secundaris.  

Pas per can França

A l'abeurador de Rocabruna

A la casilla de carrabiners amb l'avi de can Roca

Situats al poble on l’endemà es faria la fira, es tractava de buscar allotjament. La Morena i el Rosset passarien la nit en una cleda al pla de les Planes. Ens faltava trobar allotjament per aquells tres joves que, com si fóssim Josep i Maria a Betlem, vam picar porta per porta, fins que a can Xanaut, un matrimoni gran, va mostrar interès per la nostra història i, un cop superat el recel inicial, ens va acollir a casa seva on vam compartir una bona vetllada i vam passar la nit. 
L’endemà de bon matí érem al pla de les Planes per “fer fira”. Volíem negociar un bon preu, cosa prou difícil en un món de tractants acostumats a mercadejar i regatejar. Ens en vam sortir prou bé. Vam tancar el tracte -si no ho recordo malament-, per seixanta mil pessetes que, posades a Monars, allargarien molt.

Ambient de fira al pla de les Planes

A primera hora de la tarda vam emprendre la tornada. Ens quedava tot un dia de camí, per tant, se’ns faria fosc molt abans d’arribar a casa. La coneixença que havíem fet amb l’avi de can Roca ens va obrir les portes a passar la nit a casa seva. Una altra vegada, després de superar la desconfiança inicial, vam ser acollits amb amabilitat i ens vam trobar amb tres plats a taula que van omplir amb una escudella on no hi faltava de res. El comentari “potser la trobareu fada, perquè l’avi té impressió”, va ser l’anècdota del vespre, no tant per l’expressió utilitzada per referir-se a la hipertensió de l’avi, sinó perquè aquella sopa, de fada no en tenia ben res!
Vam dormir a cobert i la Morena va passar, a la cabana, la primera nit sense el seu pollí. L’endemà vam continuar el nostre camí cap a Rocabruna, can França, les Basses de Monars i vam arribar a Monars pel Corral de Masmitjà -dies abans que una forta ventada de l’hivern que s’acostava fes caure la paret de migjorn i comencés el seu ensorrament-. Quan vam ser a Ma de l’Om vam donar per tancada l’aventura de la venda del pollí, havent guanyat uns diners que servirien per als menesters d’aquell grup de joves que habitàvem Monars en aquell moment.
Han passat molts anys i encara guardo bon record d’aquella experiència única i irrepetible i penso que és d’agrair el bon tracte que vam rebre a can Roca i a can Xanaut on ens van oferir un sostre per passar la nit i, sobretot, ens van permetre compartir taula amb ells.
Després en vindrien d’altres, de fires d’Espinavell, però cap altra no seria com aquella. 

Amb el tracte tancat i l'obsequi per haver participat a la fira


Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...