Records de Montserrat

Fa pocs dies vam anar d’excursió a la Muntanya de Montserrat: de Santa Cecília a Sant Jeroni, pujant pel Portell del Migdia i baixant pel Pla dels Ocells fins al Pla de Santa Anna, des d’on teníem previst continuar cap al Pla de la Trinitat i tornar a Santa Cecília.  

Quan vam ser al Pla de Santa Anna, vam ser conscients de la proximitat de l’abadia i, veient que feia un dia esplèndid i que anàvem bé de temps i de delit, vam decidir baixar els més de dos-cents cinquanta metres de desnivell que ens en separaven i anar a fer-hi una visita.

A mida que ens hi acostàvem, ja a les envistes del monestir, les imatges del passat s’anaven apoderant del meu present, de manera que vaig acabar baixant les Escales dels Pobres allunyada de l’espai i el temps presents, recordant les anades familiars a Montserrat.

Els pares, després de casar-se, l’any 1948, hi van anar a Montserrat, per això quan l’any 1973 van celebrar les seves noces d’argent van triar aquest indret per fer-hi una celebració íntima acompanyats dels fills. Vint-i-cinc anys després, el 1998, amb la joia d’haver pogut arribar tots dos amb vida i prou salut als cinquanta anys de casats, van tornar a escollir el mateix escenari per celebrar les noces d’or. Aquell dia els pares estaven radiants, contentíssims de commemorar aquella efemèride acompanyats dels seus dotze fills[1] i dels seus deu néts. Però no totes les anades a Montserrat han estat festives. En una altra ocasió, uns anys més tard, hi vaig tornar per acompanyar la meva germana Marissa. Ella, ja molt malalta, va tenir la voluntat de fer aquella sortida a la recerca d’un remei o un consol per una malaltia que no en tenia, ni de remei ni de consol.  

Montserrat,1973: noces d'argent

Montserrat 1973: amb els fills

Potser per això, el 17 de març d’enguany, un cop vaig ser a l’esplanada, vaig quedar corpresa per una profunda melangia i una invasió d’enyorança que em van deixar paralitzada i immòbil davant la majestuositat d’aquell indret que traspuava els records de les emocions viscudes de la mà de tres persones estimades que ara ja no hi són.    

El dia d’avui, a casa, era dia de celebració per l’aniversari de noces dels pares. Ells, amb els sis fills que “Déu els va donar", van formar la gran família on em vaig criar: una família XXL. Els que en formem part, ens hi sentim afofolats i fem pinya en les celebracions familiars, però sobretot n’hem fet en els mals moments que hem conviscut: les malalties i mort de la mare, del pare i de la nostra germana. 

Per això, em plau recordar els pares, en Ramon i la Tura, amb les muntanyes de Montserrat al fons, eufòrics i exultants, envoltats dels seus fills i néts. Els besnéts no els hauran conegut, però estic segura que també els estimaran gràcies a les històries i les anècdotes que els explicaran els seus pares.

Un petó!

1998: acompanyats dels néts

---

[1] Els pares van tenir sis fills, però la mare sovint deia que ella en tenia dotze: els sis que va tenir i els sis que li vam portar (les nostres parelles).