Dificultats per tractar amb un malalt crònic (DSR – 49)

En aquests prop de dos anys que fa que arrossego aquest malestar físic i, conseqüentment, anímic, m’he trobat en força situacions que m’han fet adonar que les persones tenim moltes dificultats a l’hora de tractar amb un malalt crònic. No sabem com afrontar-ho i no sabem què dir o com dir allò que volem dir. Ho he esmentat en altres publicacions quan he parlat de la sensació de solitud, de si ens hauríem de justificar per distreure’ns, de quan l’entorn trontolla...  Avui vull parlar d’aquestes dificultats en tres entorns: el sanitari, el familiar i el laboral.

Els professionals sanitaris estan acostumats -i segurament formats- per a tractar amb persones que no es troben bé. Tot i que sovint deuen tenir dificultats per a fer-ho, segurament ho tenen més fàcil que no pas un familiar, un amic o un conegut, que no ha rebut formació específica i no sap com respondre a una expressió de queixa, de dolor o de mal humor. En els dos escenaris –el sanitari i el familiar- penso que l’empatia ha de ser bidireccional; és a dir, el metge i els familiars han comprendre i saber-se posar al lloc del pacient i el pacient ha d’entendre la posició o la perspectiva dels altres.

En el món laboral també es posa de manifest la necessitat d’aquesta empatia bidireccional. El fet de patir algun tipus de dolor crònic pot suposar que, a la feina, li calgui algun tipus d’adaptació, ja sigui ergonòmica, horària o de volum de càrrega que pot assumir. És en aquest punt on el pacient necessita l’empatia dels seus companys i superiors, per tal de sentir-se, sinó afofolat, almenys ben acollit al moment de la seva reincorporació i, d’altra banda, el treballador ha d’entendre les necessitats de l’empresa. Es tracta, doncs, de trobar un equilibri que vingui a ser un win-win que beneficiï a ambdues parts. 

En la primera de les tres situacions, segurament el metge pateix pel fet de no poder guarir i donar l’alta al pacient, però, és el cas en què queda més clar que la persona més perjudicada és el malalt. Cal tenir en compte, però, que l’entorn sanitari empara el malalt. I aquesta mena d’empara fa que s’hi senti protegit i segur. És quan en surt i s’enfronta al món real que apareixen els problemes, perquè la vida sovint es converteix en “la llei del més fort” i el malalt crònic està molt lluny de sentir-se el més fort.

En les altres dues situacions –familiar i laboral- podríem entrar en un debat sobre qui pateix més les conseqüències de la malaltia crònica. Escoltant els arguments d’ambdues parts, reconeixeré que l’entorn proper a la persona afectada en pateix els efectes, però afirmaré rotundament i sense cap mena de dubte, que qui ho passa pitjor és el malalt crònic. Per això és fàcil que, en converses en aquests dos àmbits, la persona afectada acabi dient alguna frase a l’estil de “ja em sap greu per  vosaltres, però més me’n sap per mi”, perquè és així com ho sent i, tot i que algú pot pensar que és una expressió que denota egoisme, és pura sinceritat.

Si en una malaltia aguda és relativament fàcil estar molt pendent de la persona afectada, fer-li compliments i oferir-li tota mena d’ajut, a mida que passa el temps i la cosa tendeix a la cronificació, augmenta la dificultat per acceptar la situació, adaptar-s’hi i trobar l’equilibri entre condescendir, plànyer o escatimar compliments. Potser la malaltia crònica no dóna drets a qui la pateix, però el dolor, el malestar i el cansament que se’n deriven, porten a esperar de l’entorn un tracte especial. 

Hi ha experts que reconeixen que, en aquesta situació, probablement les persones més properes poden patir un sentiment de frustració generat per la incapacitat de saber ajudar la persona afectada i recomanen que sigui el mateix pacient qui faci visible la malaltia crònica i les dificultats concretes que se’n deriven, d’aquesta manera, uns i altres podran reduir el patiment emocional que genera tant el fet de no saber com ajudar, com el de no sentir-se prou atès.

Cal tenir en compte que si l’entorn en pateix les conseqüències, l’afectat, a més del dolor, pot sentir que condiciona el dia a dia de les persones del seu entorn. Aquest fet li suposa una càrrega addicional a tot allò que ja està suportant i, encara que no és l’origen del dolor, aquesta sobrecàrrega no l’ajuda gens a apaivagar-lo.

Així doncs, a més de la paciència que tant he esmentat en aquesta sèrie, em sembla que una bona dosi d’empatia i una mica de condescendència són bons ingredients per tractar amb un malalt crònic.

Adriana, 30 de juny de 2019

DSR – 49