dijous, 12 de setembre de 2019

Una visita als nostres orígens (II)

Si en l’entrada anterior Una visita als nostres orígens (I), parlava del llibre “Llongarriu de la Vall del Bac” i d’en Joan Longarrriu, el primer Llongarriu que tenim documentat per mitjà d’uns capítols matrimonials signats el desembre de 1576, avui és el torn dels indrets d’on procedim.
Aquest estiu he tingut la possibilitat de visitar dos dels llocs que s’esmenten al llibre del pare, com a referències dels orígens dels Llongarriu.

Vilallonga, Villelongue o Vilalonca
L’actual poble de Villelongue o Vilalonca (en occità gascó) es troba situat al districte d’Argelès-Gazost, al departament dels Alts Pirineus. El seu nom és derivat del llatí, fet poc freqüent en els pobles del voltant, els noms dels quals són derivats del Bigourdàn, dialecte local de l’Occità. Aquest nom es deriva d’una pairalia situada a la part baixa del poble, en una zona coneguda com “Les Longues”. Qui sap si això també té a veure amb l’origen del nostre cognom.
En el seu terme s’hi troben alguns monuments destacables: l’església de Sant Martí, la capella de Santa Caterina, al veïnat d’Ortiac, Sant Orens en Lavedan, antic monestir, ara en ruïnes, així com nombrosos molins al llarg del riu Isaby
L’any 2012 s’hi comptaven 294 habitatges, dels quals aproximadament un 60% eren vivendes principals, un 35% segones residències i un 4% allotjaments turístics (Vikipedia). Ara bé, per l’ambient que es veia al poble, crec que actualment els allotjaments turístics i les segones residències deuen superar amb escreix les primeres vivendes. Pel poble hi passen uns quants senders senyalitzats per fer a peu.
En la visita que hi vam fer ens va sorprendre el contrast entre algunes cases molt velles o abandonades i altres molt arranjades amb uns jardins frondosos i molt ben cuidats. El veïnat d’Ortiac (molt petit) es troba en una situació privilegiada amb vistes sobre el poble i la vall; la seva ermita, de Santa Caterina, que conserva un petit retaule original, és una preciositat.
Una curiositat que vam veure al poble és un dispensador de pa, suposo que de les típiques i poc agraciades “baguettes” que són tan populars com consumides al país veí.

El Llac d’Isaby
Es troba situat a uns 1.500 m d’altitud, envoltat d’uns quants cims: Pic de Barran (1.982 m), Soum de Siarrouse (2.018 m) i Pène Lounque (2.321 m), i a l’oest i relativament a prop del Midi de Bigorre (2.877 m). És un indret concorregut per pescadors i excursionistes i, a l’hivern, pels amants de les rutes amb raquetes de neu.
Tot i que hi ha camins que hi pugen des de Villelongue, actualment, el seu principal accés és des d’Hautacam, una estació d’esquí situada a la cota 1.560, coneguda també pels amants del ciclisme perquè hi ha finalitzat diverses vegades alguna de les etapes del Tour de França.
Pel que sembla, la pujada a Hautacam ofereix unes vistes espectaculars sobre la Vall d’Argelès-Gazost i la passejada fins al Llac d’Isaby, unes panoràmiques fantàstiques dels cims que l’envolten. Dic “pel que sembla”, perquè vam ensopegar amb no gaire bon temps i vam fer aquest passeig sota una espessa boira pixanera, que ens va deixar ben molls i no ens permetia veure més enllà del bestiar que pasturava en aquell tocom.
En resum, una passejada d’uns 8 km entre anada i tornada, molt fàcil i apta per a tothom, ja que té molt poc desnivell (150 m). Això no obstant, nosaltres vam tenir sort de portar el GPS i seguir el track, perquè amb tanta boira potser no l’hauríem trobat.  
La boira i la humitat em van fer pensar en com de dures devien ser les condicions de vida dels pagesos d’aquella zona, sobretot a l’hivern, més de quatre-cents anys enrere. Per això, tal com va fer el pare en el pròleg del llibre, vull dedicar un afectuós record als meus avantpassats, perquè cal recordar els orígens per mantenir la identitat i perquè som el que som gràcies a allò que van ser i allò que van fer els nostres antecessors, gràcies a les nostres circumstàncies i als aprenentatges que hem fet pel camí.  
Poc es podien imaginar, els vells Longarriu -en Miquel i la Joana-, la fortuna que faria el seu fill Joan instal·lant-se a la Vall del Bac, una de les valls més idíl·liques del Prepirineu, on han nascut, crescut i viscut onze generacions. Com no es podrien imaginar ni la gran descendència que tindrien ni que entrat el segle XXI, encara ens recordaríem d’ells.
Molts anys de recordança!

Un carrer de Villelongue
Entrada del poble per la part superior

L'església de Sant Martí


Cementiri de Villelongue

Veïnat d'Ortiac amb l'ermita de Santa Caterina

Ermita de Santa Caterina d'Ortiac (en obres)

Retaule original esculpit en fusta

Veïnat d'Ortiac, un bon mirador sobre el poble i la vall



Un raconet d'Ortiac

 


Ovelles pasturant camí del Llac d'Isaby

El Llac d'Isaby sota la boira




Cap comentari:

Publica un comentari

Deixa el teu comentari...