Ahir vaig ser tieta-àvia. Altres
maneres de referir-se a aquest grau de parentiu són: tia-àvia, bestia (no
bèstia), tia segona... He optat per la forma tieta-àvia perquè és així com n’he
dit tota la vida. Quan era petita, les ties-àvies eren unes senyores grans,
vestides de negre, moltes vegades vídues, amb uns noms en diminutiu i que, una
família llarga com la nostra, feia que en tinguéssim moltes.
Ahir vaig ser tieta-àvia. Això, per
si sol, no seria una notícia gaire destacada si tenim en compte les vegades que
me n’han fet, de tieta àvia. Ser la petita de sis germans, ha fet que als
quaranta anys fos tieta-àvia per primera vegada; als cinquanta, per segona i,
en els últims cinc anys n’he estat nou vegades més. Fins aquí només he tingut
en compte la meva família biològica. Si hi afegeixo la família política, en
tinc deu més de besnebots, i fins i tot ja tinc una rebesneboda. Sí, sí, sóc
rebestia (sense accent; no rebèstia!).
Ahir vaig ser TIETA-ÀVIA. I ho
escric en majúscula, perquè ho vaig ser d’una nena que va néixer amb un pes
considerable (quatre quilos dos-cents grams), i perquè és tan bonica!
Ahir vaig ser tieta-àvia.
I ho escric subratllat perquè me’n va fer, per segona vegada, la meva fillola,
una dona tan valenta com per ser capaç de parir, de part natural, aquesta nina.
Sí, sí, he escrit nina, ho trobo afectuós.
Ahir vaig ser tieta-àvia.
I ho escric en negreta perquè n’estic molt cofada. Estic cofoia de ser la
tieta-àvia de tots i cadascun dels meus besnebots i besnebodes -els biològics i
els polítics-, encara que en tingui alguns a més de deu mil quilòmetres (en
línia recta) i no sé quan els podré conèixer. De fet, per culpa de la CoViD19,
alguns dels que tinc relativament a prop, encara no els he vist mai.
Ahir vaig ser tieta-àvia.
I ho escric en cursiva perquè avui encara tinc els sentiments remoguts, ja que ahir
vaig ser tieta-àvia d’una nena que no coneixerà la seva àvia materna. I avui
encara em tremola la mà perquè la meva neboda no podrà sentir l’escalf que proporciona
una mare en el part i en el post-part. I avui encara estic alterada perquè la
vida o, més ben dit, la mort, ha privat la que ahir hauria estat àvia per tercera
vegada, de gaudir d’aquest gran privilegi. I ho estic encara més perquè sé que
la meva germana hauria estat una gran àvia.
Ahir vaig ser TIETA-ÀVIA.
I sé que la Mireia serà tan bona mare aquesta segona vegada com ho ha estat -i segueix
sent- la primera vegada. I sé que en Joan serà tan bon pare com ho ha estat
fins ara. I sé que la Rita serà tan bona besneboda com ho és el seu germà gran,
en Roc, i el seu cosí, en Pep. I sé que l’Helena i en Juanjo seran tan bons
oncles de la Rita com ho són d’en Roc. I sé que la Rita i en Roc creixeran al
costat d’en Pep. I sé que les tietes-àvies i oncles-avis, tot i que no podrem
suplir l’absència de l’àvia materna -la nostra germana Marissa-, hi serem sempre
per fer-los costat. I afofolarem la Rita, tal com fem amb en Roc i en Pep,
encara que no els hi faci cap falta.
Ahir vaig ser tieta-àvia. I n’estic tan cofada!
Adriana, 11 de març de 2021
Es un escrit fet amb ràbia contra la crueltat de la mort i amb molt d'amor comptant amb la bellesa de la vida.....en tot cas molt emotiu i bonic
ResponEliminaGràcies Quim! M'encanta la teva definició. I ho dic de veritat! 😊
Elimina