dijous, 11 de març de 2021

Ahir vaig ser tieta-àvia

Ahir vaig ser tieta-àvia. Altres maneres de referir-se a aquest grau de parentiu són: tia-àvia, bestia (no bèstia), tia segona... He optat per la forma tieta-àvia perquè és així com n’he dit tota la vida. Quan era petita, les ties-àvies eren unes senyores grans, vestides de negre, moltes vegades vídues, amb uns noms en diminutiu i que, una família llarga com la nostra, feia que en tinguéssim moltes.

Ahir vaig ser tieta-àvia. Això, per si sol, no seria una notícia gaire destacada si tenim en compte les vegades que me n’han fet, de tieta àvia. Ser la petita de sis germans, ha fet que als quaranta anys fos tieta-àvia per primera vegada; als cinquanta, per segona i, en els últims cinc anys n’he estat nou vegades més. Fins aquí només he tingut en compte la meva família biològica. Si hi afegeixo la família política, en tinc deu més de besnebots, i fins i tot ja tinc una rebesneboda. Sí, sí, sóc rebestia (sense accent; no rebèstia!).

Ahir vaig ser TIETA-ÀVIA. I ho escric en majúscula, perquè ho vaig ser d’una nena que va néixer amb un pes considerable (quatre quilos dos-cents grams), i perquè és tan bonica!

Ahir vaig ser tieta-àvia. I ho escric subratllat perquè me’n va fer, per segona vegada, la meva fillola, una dona tan valenta com per ser capaç de parir, de part natural, aquesta nina. Sí, sí, he escrit nina, ho trobo afectuós.

Ahir vaig ser tieta-àvia. I ho escric en negreta perquè n’estic molt cofada. Estic cofoia de ser la tieta-àvia de tots i cadascun dels meus besnebots i besnebodes -els biològics i els polítics-, encara que en tingui alguns a més de deu mil quilòmetres (en línia recta) i no sé quan els podré conèixer. De fet, per culpa de la CoViD19, alguns dels que tinc relativament a prop, encara no els he vist mai.

Ahir vaig ser tieta-àvia. I ho escric en cursiva perquè avui encara tinc els sentiments remoguts, ja que ahir vaig ser tieta-àvia d’una nena que no coneixerà la seva àvia materna. I avui encara em tremola la mà perquè la meva neboda no podrà sentir l’escalf que proporciona una mare en el part i en el post-part. I avui encara estic alterada perquè la vida o, més ben dit, la mort, ha privat la que ahir hauria estat àvia per tercera vegada, de gaudir d’aquest gran privilegi. I ho estic encara més perquè sé que la meva germana hauria estat una gran àvia.  

Ahir vaig ser TIETA-ÀVIA. I sé que la Mireia serà tan bona mare aquesta segona vegada com ho ha estat -i segueix sent- la primera vegada. I sé que en Joan serà tan bon pare com ho ha estat fins ara. I sé que la Rita serà tan bona besneboda com ho és el seu germà gran, en Roc, i el seu cosí, en Pep. I sé que l’Helena i en Juanjo seran tan bons oncles de la Rita com ho són d’en Roc. I sé que la Rita i en Roc creixeran al costat d’en Pep. I sé que les tietes-àvies i oncles-avis, tot i que no podrem suplir l’absència de l’àvia materna -la nostra germana Marissa-, hi serem sempre per fer-los costat. I afofolarem la Rita, tal com fem amb en Roc i en Pep, encara que no els hi faci cap falta.

Ahir vaig ser tieta-àvia. I n’estic tan cofada!   

Adriana, 11 de març de 2021  




2 comentaris:

  1. Es un escrit fet amb ràbia contra la crueltat de la mort i amb molt d'amor comptant amb la bellesa de la vida.....en tot cas molt emotiu i bonic

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Quim! M'encanta la teva definició. I ho dic de veritat! 😊

      Suprimeix

Deixa el teu comentari...