Anècdotes intergeneracionals (IX)

No sabem de què en van fer

A casa nostra, la llar de la família “petita”, la que hem construït amb en Joan i les nostres dues filles, quan les nenes eren petites, l’hora de sopar era el moment en què ens assèiem a taula, sempre totes tres i, a setmanes alternes -per l’horari laboral del seu pare-, tots quatre. Després de passar el dia a l’escola i a la feina, els sopars eren sagrats.

Per fer d’aquells àpats un espai de comunicació familiar, la televisió hi estava prohibida. Per sort, encara no teníem mòbil i ens vam estalviar de regular-ne l’ús tal com hauríem de fer més endavant.

Propiciar-nos un espai i un temps per parlar tots plegats ens va servir per compartir experiències, seguir coneixent-nos, aprendre a escoltar les opinions dels altres i entendre que qualsevol fet es pot viure i interpretar des de punts de vista ben diferents.

En algun moment, vam haver d’establir torns de paraula per promoure les intervencions dels més reservats i fer que el debat fos equitatiu. Vam arribar a jugar a “millor / pitjor” per tal que cada un de nosaltres expliqués breument la millor i la pitjor experiència del dia. Això ens ajudava a reflexionar, valorar les coses bones que ens havien passat i relativitzar les dolentes.

No us penseu pas que fossin debats amb moderador ni amb un ordre estricte. Sovint el diàleg fluïa espontàniament i ens estalviàvem aquestes “regulacions” que he esmentat. En aquest espai de comunicació sorgien infinitat d’anècdotes i experiències. Ens assabentàvem de com els anava a l’escola i de com copsaven elles el que havien viscut.

En un d’aquests moments, la més petita va fer aquesta intervenció: una cosa, jo tinc dues àvies i un avi. De l’altre, no sabem de què en van fer. Aquesta frase, que la petitona havia estat pensant una bona estona abans de dir-la en veu alta, era la seva manera de dir que en la nostra estructura familiar hi trobava a faltar l’avi patern i que no en sabia gaire res.

Més enllà de la gràcia que ens va fer, el no sabem de què en van fer ens va fer adonar que aquella criatura, quan estava en silenci, no tenia la ment en blanc, sinó que feia els seus raonaments.

Encara ara, quan una de les nostres filles després d’estar una estona callada comença una frase amb l’expressió una cosa, ens ve un esglai recordant aquelles intervencions infantils de les quals podia sortir qualsevol tema per inesperat que fos. 

Per a la vostra tranquil·litat, vam explicar a la nostra filla que l’avi s’havia mort molt abans que les dues germanes nasquessin. I que l’havien enterrat.

Adriana Llongarriu,
novembre de 2025

L'avi patern d'aquella criatura,
Joan Prat Gou.

Recordatori de l’avi que no sabem de què en van fer: enllaç