DIFASA

De tant en tant, passejant  pels carrers  d’Olot, ens saludem amb algú que els meus acompanyants no coneixen. Si després els dic que aquella persona havia treballat a DIFASA, se sorprenen de la quantitat de gent que havia estat en aquell petit magatzem.

Què era DIFASA? Olot, als anys seixanta -i més cap aquí també!- quedava en un cul de món. Les provisions tardaven molt a arribar i l’abastiment era lent i dificultós. Conscients d’aquest problema, uns quants farmacèutics de la ciutat van constituir una societat per tal de garantir el servei de medicaments a la comarca, sense haver d’esperar que arribessin els recaders provinents dels laboratoris. Així naixia la Distribuïdora Farmacèutica, SA (DIFASA), que va tenir la seva seu al carrer de la Baixa Madoixa, actualment Baixa Maduixa.

La funció d’aquella petita societat era fer una bona i ajustada previsió per tal de cobrir la necessitat sense acumular gaire estoc. Passaven les comandes directament als laboratoris, escollint-ne un o altre, en funció de les condicions que els oferien els representants de les farmacèutiques en les seves visites al magatzem.

El pare en va ser el gerent durant molts anys. Per això vaig créixer amb DIFASA com a teló de fons. Dels sis germans que érem, d’una manera o altra, tots havíem fet alguna feineta a DIFASA. El que més, el noi, que va acabar treballant-hi formalment uns dos anys. Abans que es donés aquesta circumstància, cada any un matí fred de finals de desembre, els més grans i el pare sortien de casa per anar a fer inventari, tasca imprescindible per tancar l’any comptable. Calia comptar les existències del magatzem, per poder fer constar el seu valor al balanç. Encara faltaven molts anys perquè la informàtica facilités aquests processos.

La mare, que habitualment no treballava fora de casa, algunes temporades havia anat a fer hores a DIFASA. S’ocupava de les devolucions (medicaments caducats, malmesos o excedents). Quan això passava, les dues petites de casa, sortint de col·legi, anàvem a DIFASA a esperar que la mare plegués, per anar juntes cap a casa. En les estones que havia passat en aquell local, recordo haver jugat més que no pas treballat. Si en alguna cosa havia ajudat a la mare, era a engomar, tancar, lligar i etiquetar alguna caixa.

El gènere que s’emmagatzemava a DIFASA era poc voluminós: caixes i caixetes de dimensions i pes mínims. De manera que l’edifici, distribuït en dues plantes, no era gaire gran. A nivell de carrer, hi havia la bústia on cada vespre, les farmàcies dipositaven la comanda per al dia següent. L’entrada era un rebedor d’estil industrial on els clients -els farmacèutics socis i no socis-, avisaven de la seva arribada tocant el timbre d’un intèrfon, ja fos per recollir la comanda o per alguna altra gestió. En un racó hi havia un muntacàrregues amb un calaixet de fusta d’uns 35 x 40 cm, que funcionava amb una corda i una politja i que servia per fer el lliurament del material preparat al primer pis. El forat del muntacàrregues sovint substituïa l’intèrfon. També hi havia una petita sala de visites on el gerent rebia els viatjants dels laboratoris. En cas de ser persona autoritzada, es podia entrar per una porta -normalment tancada- que conduïa al magatzem de la planta baixa: unes estanteries amb els productes d’alimentació infantil, un taulell, el rull de paper d’embalar, caixes de cartró, paper encolat, cordills, i els ploms i les alicates, amb els quals se segellava el cordill que lligava els paquets. Una escala dreta i estreta conduïa al primer pis.

A la primera planta hi havia dos despatxos: el més petit era el del gerent, i el més gran era el d’administració. En aquest darrer hi havia taules d’oficina, cadires, màquines d’escriure, calculadores i material d’oficina i hi cabien unes quatre o cinc persones. Algunes hi treballaven a jornada completa i d’altres, a temps parcial (senyores casades i treballadors de la banca que a la tarda anaven a fer hores en alguna oficina). Al despatx de la gerència és on el pare, al final de la seva vida laboral, va acabar de perdre la poca mala salut que li quedava.

El magatzem era una sala amb unes prestatgeries de fusta on es guardaven els medicaments ordenats per laboratori. Un parell de taulells eren l’espai de treball, tant a l’hora de fer les entrades, com a la de preparar les comandes. Al mateix moment, movent-se entre els passadissos hi podia haver unes sis persones que anaven omplint unes cistelletes amb el gènere de cada encàrrec. Unes fitxes que recollien la informació de cada medicament (nom, característiques, laboratori i situació en el magatzem), el vademècum, i una bona memòria, eren eines imprescindibles per moure’s per aquell entramat d’estanteries curulles de medicaments i treure’s la feina de sobre.

En una nevera s’hi guardaven les vacunes i algun altre producte que havia d’estar en fred. Una de les coses que recordo especialment és un armariet, situat prop del bany, tancat amb una clau que només tenia la persona responsable del magatzem, on hi havia els psicotròpics i narcòtics. Passar-hi a prop ens feia basarda. Qui m’havia de dir que de gran em tractaria amb alguns d’aquells medicaments!

Amb el pas dels anys, la facilitat amb el transport i la millora de les comunicacions, van començar a circular camionetes de la Federació (de farmàcies). Recordo que, quan en vèiem una, era com si haguéssim vist el diable; ho consideràvem competència deslleial. Tal com havia augurat un farmacèutic olotí molt amic del pare, DIFASA tenia els dies comptats. Així que, a mitjan dels anys vuitanta, es va  tancar la distribuïdora farmacèutica olotina.

Han passat molts anys, però per als germans que quedem, DIFASA encara ara és un record ben viu. Va ser el modus vivendi de la nostra família durant molt de temps.

Aquell petit magatzem estava situat enmig d’altres botigues i negocis de barri: fleques, lleteries, bacallaneries, merceries, ferreteries, sastreries, adrogueries, cistelleries... Fins i tot hi havia una fonda. La gran majoria d’aquests negocis, també han acabat tancant. Ara, al nucli antic d’Olot -i als de tants pobles i ciutats-, locals abandonats i edificis buits són vestigi d’un model econòmic passat. Diria que, per esforços i recursos que hi destinem, no tornarem als cascs antics la vida que havien tingut.

 Adriana Llongarriu
21 d’octubre de 2025

DIFASA era al costat dret, immediatament
després de la façana taronja (antiga bacallaneria)

Retall de foto de l'actual carrer de la Baixa Maduixa, a principis
dels anys 40 del segle passat. Autor: Màrius Serradell Serra