dimarts, 4 d’agost del 2009

Vacances

Asseguda al sofà, mentre es prenia una estona de descans després de preparar les maletes i deixar la casa en condicions per ser-ne fora uns dies i abans d’agafar el cotxe i començar a fer quilòmetres, escoltava música relaxant d’aquella que li agradava tant.

I mentre es relaxava, li passaven pel cap algunes idees desordenades sobre la seva vida i intentava esbrinar el perquè de tot allò i entendre aquells conceptes que ni ella mateixa tenia clars: la família que havia format, que tant s’estimava i les contrarietats que li comportava; la seva feina, que sovint li exigia per damunt de la compensació econòmica que li proporcionava; la seva imminent promoció laboral –si és que arribava- amb l’esforç que hi havia suposat pel poc benefici que en trauria; el neguit per la fragilitat del present d’ella i dels seus estimats; les angoixes i les pors pel futur immediat que ara mateix li privaven de veure’l fàcil i plaent; les vacances que acabava de començar que, segons com anessin, li podien ser més estressants del que ningú –ni ella mateixa- podria desitjar...

I, mentre deixava que aquell garbuix fes giragonses en alguna part del seu cervell, es deixava endur per una cançó: la música la captivava; de la lletra, n’entenia només algunes paraules, però en feia prou per imaginar-se de què anava.

I aquella melodia se l’enduia vint-i-cinc anys enrere, quan moltes de les coses que ara formen part de la seva vida encara estaven per començar, quan ni tan sols s’imaginava cap on anaven els trets, quan encara vivia afofolada al bressol familiar, acaronada per aquells pares un xic grans i delicats que havien tingut cura d’ella fins al moment de la seva mort i a qui mai no va agrair tot el que havien fet per ella: els esforços humans i econòmics per tirar la família endavant, les voltes que havien donat al llit quan les preocupacions pel que ella feia els provocava insomni, els consells que, en la mesura justa i respectuosa, ells li havien donat...

I, de sobte, el soroll del telèfon va tallar en sec aquells pensaments i la va tornar a la realitat quotidiana (o a la quotidianitat real) de la qual n’estava prou orgullosa per continuar endavant, estimant i deixant-se estimar pels qui té al seu voltant.

I l’endemà, de bon matí, es posarien tots a dintre el cotxe i començaria un nou capítol de les vacances familiars: VACANCES 2009.

Bones vacances!

Escorniflaire

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari...